ABRIL DE 1990

5 d’abril de 1991.
Avui és el primer dia de la fi de la meva vida; la meva dona ha mort.
És hora de tornar a casa,a viure una vida que està mig buida, és hora de tornar a casa i dir a les meves filles que la partida s’ha acabat, ja no hi ha més pròrrogues, la mare ha perdut, ja no tornarà.
No ha set una mort sobtada ni molt menys inesperada, no per això menys trista.
La meva història és una més de moltes històries de persones anònimes.
He passat l’últim any veient passar la vida a través de la finestra d’un hospital, i ara tot s’ha acabat. Tots els dies han set iguals, no hi ha hagut estius, ni he vist les flors brotar a la primavera, tot han set dies d’hivern, llargs i foscos, tristos i plujosos.

5 d’abril de 1990.

Avui és el cinquè aniversari de la nostre filla Molly. Tenim una gran festa familiar preparada, com cada any.
La Molly, és la nostra filla gran, és una nena molt riallera, prudent i sensible, estima i és estimada per a tothom.
També tenim l’Andrea, la nostre filla petita, és reservada però molt carinyosa i sent devoció per la Molly.
Al matí, Alice, la meva dona, no es lleva. És extrany, en els deu anys que portem casats sempre s’ha llevat la primera.
- Alice,que no et lleves avui?
- Sí, ja em llevo!!!
Fa molta estona que les nenes esperen per esmorzar, i l’Alice encara no ha baixat. Pujo a l’habitació i trobo a l’Alice dins el llit.
- Alice amor que no et trobes be?
- No Martin, tinc l’estómac regirat i ganes de vomitar.
- Vols que et prepari unes herbes?
- No,no vull res, esmorzeu, jo baixaré d’aquí una estona.
La Molly està molt nerviosa per la festa. Desitja que li regalin una bicicleta i avui és un d’aquells dies que els desitjos es solen fer realitat.
Al migdia l’Alice continua al llit i no para de vomitar, així que decidim anar a urgències.
Després de vàries hores assentats en una tètrica sala d’espera, plena de gent enfebrada i amb una combinació d’olors corporals típiques de malalts, al final ens visiten.

Portem varis dies ingressats i prova rere prova, es confirmen els pitjors presagis: CÀNCER.
Entro a l’habitació, tinc la cara desencaixada, l’Alice sap que les coses no van bé, però ella sempre ha set molt més valenta que jo, així que com sempre intenta desdramatitzar la situació, també és veritat què no sap que li espera a partir d’aquest moment.
Fa mesos que vam ingressar. Les sessions de quimioteràpia ja fa dies que han començat a fer estralls a l’Alice. La seva bonica cabellera rossa ha sigut reemplaçada per un mocador de cap. La pèrdua de pes i el color de la seva pell no l’he pogut minimitzar amb res.
Passem hores inacabables a l’habitació, ens mirem sense dir-nos res, però la seva mirada m’ho diu tot.
Ens vam enamorar des de la primera vegada que ens vam veure, aquell mateix dia vaig saber que aquella era la dona amb la que volia envellir.
Ara no estic preparat per perdre-la, tinc tantes coses per dir-li i no me'n surt cap.Tinc por, sóc un covard, hauria de fer el cor fort però no puc, tinc ganes de plorar i l’únic que penso és com la puc ajudar, vaig prometre estar al seu costat, en la salut i la malaltia fins que la mort ens separi.
Miro per la finestra i torna a ploure, el cel és d’un gris fosc molt intens, l’Alice té la mirada perduda, la seva cara mostra símptomes de derrota, sé que s’està rendint, sé que li costa trobar forces per continuar, només amb la visita de les nenes recupera una mica les ganes de viure, no li puc retreure res, els metges, no li donaven més de tres mesos de vida i fa gairebé un any que lluita sense parar, és una supervivent, una lluitadora inesgotable, ha plantat cara a la mort des del primer dia.
Demà és l’aniversari de la Molly, fa sis anys, aquest any no hi haurà festa familiar.
Els últims dies, l’Alice ha empitjorat molt, dorm moltes hores del dia, i la morfina és l’única cosa que l’alleuja.
En l’únic moment del dia que sembla recuperar l’activitat em crida, em diu que he de ser fort, que ara comença una nova vida per mi, que he de tirar endavant i cuidar-me i cuidar les nenes. Sé que és una despedida, sé que s’està apagant. Noto la seva veu dèbil però tranquil·la, els seus ulls tenen un color brillant, una llàgrima brolla lentament i amb un últim esforç per no plorar,em diu:
- Martin saps que t’estimo i que sempre t´he estimat, oi?
- Sí, clar que ho sé. Jo també!
- Ja ho sé, he set la dona més feliç del món, ara només et demano que siguis feliç i que facis a les nostres filles tant felices com m’has fet a mi.

Alice ha perdut les poques forces que li quedaven, tenca els ulls, l’ultima llàgrima jau sobre la seva pàl·lida galta, li faig un darrer petó, sé que ha arribat el final.