Sempre, des de petit havia fet esport. Jugar a futbol era la meva passió. Fins que l’esport es va convertir en competició dura i pura, on nomes el resultat era important i on els medis justificaven sempre la fi. Que no era cap altre que guanyar.
Un dia vaig entendre que per guanyar no hauria de valdre tot, cops de colze , trampes malicioses i moltes altres coses que ara tampoc venen al cas.
Així que vaig avorrir jugar a futbol i vaig plegar. Tenia 20 anys i havia avorrit l’esport que feia mes de 10 anys que havia practicat. Vaig trobar-me estrany i vaig decidir practicar el “sillon- ball”. Amb poc temps vaig guanyar uns quilos de més que cada dia eren més difícils de treure i més fàcils de guanyar. Així, que durant un bon grapat d’anys vaig inflar-me considerablement.
Al fer els 30 vaig dir, PROU. Vaig començar una dieta controlada i vaig tornar a fer esport.
Al principi córrer a la cinta uns 15 minuts ja era suficient. Al meu costat corria un atlètic triatleta que semblava no cansar-se mai. Mentre jo pensava: mai podré córrer cap de les curses que aquest noi fa. Avui gràcies a la persistència, he aconseguit posar-me en forma i faig curses de fons, com 10 mils i mitjes maratons. Ara entreno a diàri amb el triatleta que abans veia com a inabastable per a mi, i qui sap si en un futur no molt llunya també compatiré en algun triatló amb ell.
Així que si esteu apostuflats al sofà, poseu-vos unes bambes i suor i KM.
