"Que ningú li digui el que ha de fer a algú que ja ha decidit quin ha de ser el seu destí".
Proverbi àrab.
Vaig tornar a casa com cada dia. Entre les bosses de la compra vaig furgar les butxaques i finalment varen sortir les claus. Vaig obrir la porta, un silenci sepulcral va inundar-me l’ànima. No era com cada dia. Ningú venia a recebre’m i a ajudar-me a portar les bosses a la cuina. Només el silenci i la foscor em donaven la benvinguda. Vaig entrar a la cuina i un sobre presidia la taula; era el presagi de males notícies. Ho intuïa per la posició estratègicament situada sobre la taula, assegurança d’ésser vist.
Des de la visita de la mare d’en Kaz moltes coses havien canviat, els plans de futur dels que moltes vegades parlàvem apassionadament, eren això, plans sense futur. Ell sempre trobava una excusa per ajornar coses, les converses. Les evasives s’havien convertit en part del nostre diàleg. Ja mai em mirava als ulls com sempre havia fet i la seva vitalitat s’anava consumint com una vella espelma.
Vaig asseure’m sense treure’m l’abric i amb el pols tremolós vaig agafar forces per obrir el sobre.
“ Estimada Irene, he de fer el que em manen. No som lliures de viure les nostres vides, som esclaus dels desitjos del destí i el meu és a Babol.
La meva vida a Londres s’ha acabat. Els meus pares creuen que ja és hora de fer la vida d’un home adult i agafar les responsabilitats que em pertoquen a l’Iran. He tingut temps de formar-me i de viure la vida que sempre havia desitjat però ara la meva família necessita tenir-me al seu costat.
El meu pare m’ha aconseguit una feina, una bona feina, a la universitat i creu que no puc deixar passar cap més oportunitat.
Voldria que tot fos diferent, però no pot ser. He viscut els millors moments de la meva vida al teu costat, però ara ja no tinc forces suficients per seguir lluitant. El cap ha vençut al cor, però al meu cor sempre hi haurà un espai només reservat per a tu. Ara és hora de marxar, els nostres mons són massa diferents per poder trobar el punt de fusió. El seny fa que triï la família i el cor te’l deixo a tu perquè el guardis fins que tingui el valor suficient per a saltar aquest immens mur que ens separa.
Espero que puguis perdonar-me, T’ESTIMO.”
Kaz.
Les llàgrimes inundaven els meus ulls i sobre el full la tinta corria barrejant les cruels frases i esborrant les lletres de la meva amargura.
Vaig caure damunt el sofà i entre llàgrimes i desesperació vaig adormir-me. Un autèntic terrabastall va despertar-me sobtadament. El cap estava a punt d’explotar-me. Ho tenia decidit, no podia renunciar a tot d’aquella manera, sense lluitar, volia que la fi tingués paraules, una mirada, una explicació que em reconfortés o m’enfonsés en la més gran de les desesperacions.
Vaig comprar el primer bitllet d’avió disponible direcció Teheran.
Mai havia estat a l’Iran, tot el que sabia d’aquest país era el que m’havia explicat en Kaz.
Del seu poble, Babol, només havia vist algunes fotos i poca cosa més, quasi no sabia col·locar-lo al mapa, però m’era igual. Vaig pujar a l’avió i vaig asseure’m a la fila catorze, seient D al costat de la finestra. Al meu costat va seure una noia més o menys de la meva edat. Era morena, amb uns ulls molt grossos de color marró fosc i plens de brillantor i vida. Anava vestida amb roba moderna esport. Es va assentar i va saludar-me educadament. Just després d’enlairar-se l’avió la noia es va dirigir a mi i va dir-me:
- Hola, em dic Salma, i tu?
- Jo Irene.
Després de molta estona de parlar i explicar-li per sobre els meus motius per viatjar a l’Iran ella va fer-me cinc cèntims dels motius pels quals viatjava de tornada a casa. Els seus pares havien pactat matrimoni per a ella amb un noi que mai havia vist i ni tant sols coneixia el seu nom.
La Salma va oferir-se per ajudar-me a arribar fins a Babol ja que vivia a uns cinquanta quilometres d’allà. Jo sense pensar-ho gaire vaig acceptar de bon grat.
A l’arribada a Teheran varen començar els primers entrebancs. Vaig haver de posar-me el xador i els agents de l’aduana no paraven d’interrogar-me sobre els motius del meu viatge a l’Iran. Vaig tenir sort de la Salma i el seu oncle, que venia a l’aeroport a recollir-la, que varen ajudar-me en tots aquells llargs i carregosos tràmits.
Vàrem passar la nit a Teheran en un apartament de l’oncle de la Salma. Començava a pondre’s el sol i des de la finestra de la meva habitació tenia una espectacular vista de la torre Azadi que entre la seva imperial arcada donava la bona nit al sol.
Vaig donar voltes al llit tota la nit. Entre hora i hora vivia el retrobament amb en Kaz, intentava somiar amb els ulls oberts quin seria el desenllaç més feliç a aquella caòtica situació. Però al sonar el cucut del rellotge marcant les hores tornava a la meva penosa realitat. De bon matí la Salma va cridar-me i vàrem sortir cap a Babol. Quatre llargues hores de viatge ens esperaven. L’oncle de la Salma era tan simpàtic com mal conductor. Vàrem haver de parar tres vegades perquè vomités els pocs aliments que els nervis havien deixat entrar al meu estómac.
La Salma i el seu oncle varen deixar-me prop del centre de Babol. Vaig caminar sense una direcció concreta, no sabia molt bé on anar. Després de caminar una bona estona vaig arribar al Panjshanbeh Basar, el mercat dels dijous, estava ple de gent. Hi havia un ambient especial on es barrejaven l’olor del Kebab i de múltiples i variades espècies juntament amb els colors de les parades de fruita i de les catifes perfectament teixides. Els crits dels venedors oferint els seus productes hipnotitzaven la meva caminada sense destí. Finalment vaig poder abandonar la meva catarsi i vaig parar-me davant una teteria. La dolça olor de te va convidar-me a fer una parada i a prendre’n un, el seu aroma despertava en mi un munt de bons records. A la sortida de la teteria hi havia un grupet de senyores xerrant en una espècie de cercle. Vaig acostar-me per demanar-los ajuda, però em van mirar i van ignorar-me tranquil·lament continuant la seva animada conversa. Sota un arbre hi havia un senyor gran que es resguardava del sol i de l’intensa calor. Quan vaig acostar-m’hi va aixecar-se i va continuar el seu camí deixant-me plantada amb la paraula a la boca. La desesperació començava a invadir-me; estava en un lloc on no parlava l’idioma i on tenia la sensació de no ser benvinguda. Després de caminar una bona estona vaig asseure’m a terra rendida pel cansament i el desànim. De sobte un grupet de tres noies va parar-se davant meu, vaig aixecar el cap i les llàgrimes inundaven els meus ulls. Quan finalment vaig poder-les mirar amb claredat vaig poder veure les tres noies demanant-me si necessitava alguna cosa.
Vaig treure una foto d’en Kaz i els vaig demanar si el coneixien. L’expressió de la seva cara va canviar immediatament, varen dir-se unes paraules que no vaig entendre però que pel to no semblava res de bo. Entre elles tres va semblar haver-hi una breu discussió sobretot entre la més petita i les dues noies més grans. Finalment la més gran va dir-me que no podien ajudar-me, que no el coneixien i que era millor que no perdés més el temps, que allí era molt difícil trobar algú.
Totes tres em miraven amb cara inquisidora excepte la més petita que en els seus ulls hi vaig veure reflectida pena i tendresa. Aquella mirada m’era familiar i després d’observar-la detingudament vaig saber que tenia la mateixa mirada que en Kaz. Vaig deixar que s’allunyessin una mica i vaig seguir-les.
Potser finalment la sort visitava la meva desesperació i li donava una treva. Vàrem caminar uns tres o quatre carrers i elles es varen aturar davant una teteria on hi havia dos homes parlant animadament. Un era jove amb una llarga cabellera recollida amb una cua de cavall i l’altre era un home d’uns cinquanta anys amb els cabells blancs. Les noies els varen dir alguna cosa que va semblar trencar la tranquil·litat del moment. Un cotxe va parar davant la teteria i hi varen pujar les dues noies més grans i el senyor, la noia joveneta i el noi varen entrar a la teteria de la que sortia un noi. Era en Kaz, sense cap mena de dubte era ell. Vaig arrencar-me a corre però ell ja era dins el cotxe que va arrencar a tota velocitat. No podia ser, l’havia tingut tant a prop i ara tornava a estar en el mateix punt de sortida. Havia de fer alguna cosa, així que vaig entrar a la teteria a la recerca de la noia i el noi que xerraven amb els acompanyants d’en Kaz, per força tenien la informació que jo necessitava. Vaig demanar a tothom pel noi que acabava de sortir; cap resposta, cap paraula, només indiferència. Finalment una veu masculina va adreçar-se a mi des del fons del local. Vaig travessar la teteria entre silencis i una jungla de gent que no em treien la vista de sobre. Al final del local, entre unes cortines de tires grogues i negres, vaig reconèixer el noi de la cabellera llarga. Estava sol en una espècie de reservat, la noia ja no hi era, va fer-me seure i va dir-me:
- Què és el que busques en el meu local?
- Només vull saber on puc trobar el noi que acaba de marxar!
- Potser ell no vol que el trobis, potser seria més fàcil i molt millor per a tots que tornessis d’on has vingut, no?
- Només vull parlar amb en Kaz, és...
Va tallar-me de cop.
- Et parlaré clar. La família no vol que siguis aquí, no vol que parlis amb en Kaz ni amb ningú més. A en Kaz ja li costa prou habituar-se a la seva nova vida perquè ara tu vinguis a crear-li més confusió i més dubtes, així que el millor per a tots és que marxis i te’n tornis d’on has vingut.
Va aixecar-se i va marxar per una porta que hi havia al lateral de l’habitació. Vaig aixecar-me i vaig sortir intentant mantenir la mica de dignitat que encara em quedava. Fora del local vaig tornar a caminar sense cap direcció, tornava a estar al mateix punt de sortida. De sobte, d’un carreró estret, vaig sentir una veu que deixava anar un tímid i dèbil crit:
- Eh, Irene, vine, ràpid!
- Vaig girar-me d’una revoltada i davant meu hi havia la noia jove que havia vist abans.
- Qui ets tu?- vaig demanar-li.
- Sóc la germana petita d’en Kaz. Ell no sap que ets aquí, però està molt trist. Avui al vespre li faran la presentació de la que serà la seva esposa i vull que almenys et pugui veure un altre cop. Sé com han anat les coses entre vosaltres i també sé que ha actuat a contracor.
Les llàgrimes tornaven a inundar-me els ulls, estava desesperada i ara tornava a tenir un bri d’esperança on aferrar-me.
- Aquesta tarda a les sis sigues a aquesta adreça, no hi faltis.
Sabia que algú finalment m’ajudaria i la germana d’en Kaz acabava de salvar-me la vida. En Kaz sempre parlava de l’hospitalitat de la gent del seu país i gairebé havia perdut l’esperança de trobar algú que m’ajudés però ara tot era diferent. Al paper que m’havia donat hi havia un missatge molt curt però precís:
“A les sis al pont Mohammad Hassan Khan”.
