"Estimo com estima l’amor. No conec cap altra raó per estimar que estimar-te. Què vols que et digui a més de que t’estimo, si el que vull dir-te és que t’estimo? "
Fernando Pessoa.
Vaig demanar a unes senyores com podia fer-ho per arribar fins al pont i en qüestió d’uns minuts estava allà plantada fent guàrdia, com el soldat que vigila un pas fronterer.
Faltava encara ben bé un parell d’hores però m’era igual.
Tenia l’esperança de poder fer canviar en Kaz d’opinió i que tornés amb mi cap a Londres. Al cap i a la fi tenia raons poderoses per intentar-lo convèncer.
Mirava el rellotge cada dos minuts. Evidentment l’espera es va fer eterna. Vaig recórrer el pont de punta a punta una i una altra vegada i vaig poder constatar que feia uns 140 metres de llargada per uns 6 d’amplada. Sota el pont, que des d’avui l’havia batejat com a pont de l’esperança, passava el riu Babol que colpejava amb força els set pilars simètricament distribuïts.
Finalment a les sis en punt, per l’altre extrem del pont vaig veure arribar en Kaz i la seva germana. Caminava cap a mi amb pas ferm i decidit, jo vaig arrencar a córrer cap a ell sense dubtar ni un sol instant. Tenia motius per estar furiosa però ara només tenia ganes d’abraçar-lo i dir-li que l’estimava.
Quan vam trobar-nos hi va haver una forta barreja de sentiments. Finalment ens vàrem fondre en una forta abraçada i quan vam separar-nos li vaig ventar una bufetada que es devia sentir fins a Teheran, però necessitava descarregar tota la tensió que havia acumulat durant aquells llargs dies.
- Què hi fas aquí? T’has tornat boja? – va dir ell.
- Que què hi faig aquí? Quina mena de pregunta és aquesta? Potser la pregunta és què hi fas tu aquí en lloc d’ésser a Londres amb mi.
- Perdona’m, sé molt bé que vaig marxar com un covard, potser és el que sóc. No vaig tenir més forces per enfrontar-me amb la meva família i ara estic aquí, trist, buit i sense tu i d’aquí a dues hores coneixeré a la que volen que sigui la meva dona. Vaig marxar de Londres com un lladre que marxa per la finestra del darrera, sense fer soroll i a traïció. Perdona’m, però no mereixes algú que no és capaç de lluitar per tu.
- Potser tens raó, bé, segur que tens raó. Ets un covard, potser no vaig saber ajudar-te a reunir el valor suficient per navegar entre aquest mar de dubtes que tenies, però ara hi ha molts motius perquè anem a casa teva i entre tots dos els expliquem a la teva família que ens estimem i que volem ser lliures per viure la nostra vida.
- No és tant fàcil, Irene, tu no ho entens, per a ells és molt fàcil trobar arguments perquè em quedi aquí i per a mi es fa molt difícil trobar motius sòlids que els puguin fer canviar d’opinió. No ho entens això?
- Ho entens tu que ser pare és el motiu més poderós que els pots donar?
La cara d’en Kaz va canviar de color, totes les seves faccions tenien una altra simetria força diferent a l’habitual i el ritme respiratori havia augmentat espectacularment. Va asseure’s a terra. Estava blanc i una gota de suor freda baixava per la seva templa esquerra. Vaig haver de donar-li un glop d’aigua perquè tornés en si. La seva germana va acostar-se amb celeritat, va mirar-me i va demanar-li:
- Et trobes bé Kaz?
- Què li has dit?- va dir-me amb un to dur.
- Res, res, deixa-ho, he d’anar a casa a parlar amb els pares! - va dir en Kaz.
La seva germana va plantar-se davant meu i va mirar-me amb cara de pocs amics, es va girar i totes dues vàrem caminar darrere en Kaz amb silenci, com el seguici d’una processó durant la setmana santa.
Vàrem entrar a casa seva. Era una casa gran. A l’entrar trobaves un pati que et conduïa a un menjador. Tothom estava assentat esperant en Kaz. En un cantó de l’estança hi havia tota la família d’en Kaz i a l’altre costat un matrimoni amb una noia que seia amb el cap cot.
Quan vàrem entrar la seva mare va dir-li alguna cosa que pel to segur no era res de bo, però quan va veure que entrava jo darrera seu la cosa va pujar encara més de to.
Entre un núvol de crits i soroll, la noia, que finalment va aixecar el cap, va cridar-me:
- Irene, ets tu? I aquest, és l’home que has vingut a buscar?
Jo vaig assentir i vaig abaixar el cap. En aquells moments no era prudent dir res.
La Salma va parlar amb els seus pares davant l’estupefacció de la família d’en Kaz, que no entenien com era que aquella noia em coneixia. Finalment el pare de la Salma va dir als pares d’en Kaz que en aquelles circumstàncies potser seria millor aplaçar la trobada per quan haguessin resolt els seus problemes. Es varen aixecar i van començar a sortir. Quan la Salma va passar per davant d’en Kaz va dir-li:
- Pots lluitar i intentar ser feliç amb la dona que estimes o pots ser un miserable covard i arruïnar-nos la vida a tots tres. Tu tries!
Va passar per davant meu, va clucar-me l’ull i va regalar-me un tímid somriure. Després que marxessin la Salma i els seus pares van fer-me sortir de la casa. Vaig estar ben bé una hora esperant a la porta, des d’on es sentien veus discutir sense parar. Finalment va sortir en Kaz amb una bossa, va abraçar-me i va dir-me:
– Perdona’m, puc tornar a casa amb tu ?
Tenia els ulls vermells d’haver plorat, vaig acariciar-li la galta i vàrem caminar en silenci direcció a la felicitat.
I avui, aquí, assentada als esglaons de l’estàtua de l’Eros, captivada un cop més pels neons de picadilly, com una gota d’aigua al mig de la riada de gent que va i bé direcció a l’opulent Regent Street, la fresca brisa em colpeja un i altre cop la cara, mentre penso si al cap d’uns mesos de la meva aventura iraniana he aconseguit guanyar-me el respecte i l’aprovació de la família del meu futur marit. Era una necessitat, un pas endavant que calia fer perquè el nostre fill sigués feliç entre aquests dos mons que vam triar per viure.
Fernando Pessoa.
Vaig demanar a unes senyores com podia fer-ho per arribar fins al pont i en qüestió d’uns minuts estava allà plantada fent guàrdia, com el soldat que vigila un pas fronterer.
Faltava encara ben bé un parell d’hores però m’era igual.
Tenia l’esperança de poder fer canviar en Kaz d’opinió i que tornés amb mi cap a Londres. Al cap i a la fi tenia raons poderoses per intentar-lo convèncer.
Mirava el rellotge cada dos minuts. Evidentment l’espera es va fer eterna. Vaig recórrer el pont de punta a punta una i una altra vegada i vaig poder constatar que feia uns 140 metres de llargada per uns 6 d’amplada. Sota el pont, que des d’avui l’havia batejat com a pont de l’esperança, passava el riu Babol que colpejava amb força els set pilars simètricament distribuïts.
Finalment a les sis en punt, per l’altre extrem del pont vaig veure arribar en Kaz i la seva germana. Caminava cap a mi amb pas ferm i decidit, jo vaig arrencar a córrer cap a ell sense dubtar ni un sol instant. Tenia motius per estar furiosa però ara només tenia ganes d’abraçar-lo i dir-li que l’estimava.
Quan vam trobar-nos hi va haver una forta barreja de sentiments. Finalment ens vàrem fondre en una forta abraçada i quan vam separar-nos li vaig ventar una bufetada que es devia sentir fins a Teheran, però necessitava descarregar tota la tensió que havia acumulat durant aquells llargs dies.
- Què hi fas aquí? T’has tornat boja? – va dir ell.
- Que què hi faig aquí? Quina mena de pregunta és aquesta? Potser la pregunta és què hi fas tu aquí en lloc d’ésser a Londres amb mi.
- Perdona’m, sé molt bé que vaig marxar com un covard, potser és el que sóc. No vaig tenir més forces per enfrontar-me amb la meva família i ara estic aquí, trist, buit i sense tu i d’aquí a dues hores coneixeré a la que volen que sigui la meva dona. Vaig marxar de Londres com un lladre que marxa per la finestra del darrera, sense fer soroll i a traïció. Perdona’m, però no mereixes algú que no és capaç de lluitar per tu.
- Potser tens raó, bé, segur que tens raó. Ets un covard, potser no vaig saber ajudar-te a reunir el valor suficient per navegar entre aquest mar de dubtes que tenies, però ara hi ha molts motius perquè anem a casa teva i entre tots dos els expliquem a la teva família que ens estimem i que volem ser lliures per viure la nostra vida.
- No és tant fàcil, Irene, tu no ho entens, per a ells és molt fàcil trobar arguments perquè em quedi aquí i per a mi es fa molt difícil trobar motius sòlids que els puguin fer canviar d’opinió. No ho entens això?
- Ho entens tu que ser pare és el motiu més poderós que els pots donar?
La cara d’en Kaz va canviar de color, totes les seves faccions tenien una altra simetria força diferent a l’habitual i el ritme respiratori havia augmentat espectacularment. Va asseure’s a terra. Estava blanc i una gota de suor freda baixava per la seva templa esquerra. Vaig haver de donar-li un glop d’aigua perquè tornés en si. La seva germana va acostar-se amb celeritat, va mirar-me i va demanar-li:
- Et trobes bé Kaz?
- Què li has dit?- va dir-me amb un to dur.
- Res, res, deixa-ho, he d’anar a casa a parlar amb els pares! - va dir en Kaz.
La seva germana va plantar-se davant meu i va mirar-me amb cara de pocs amics, es va girar i totes dues vàrem caminar darrere en Kaz amb silenci, com el seguici d’una processó durant la setmana santa.
Vàrem entrar a casa seva. Era una casa gran. A l’entrar trobaves un pati que et conduïa a un menjador. Tothom estava assentat esperant en Kaz. En un cantó de l’estança hi havia tota la família d’en Kaz i a l’altre costat un matrimoni amb una noia que seia amb el cap cot.
Quan vàrem entrar la seva mare va dir-li alguna cosa que pel to segur no era res de bo, però quan va veure que entrava jo darrera seu la cosa va pujar encara més de to.
Entre un núvol de crits i soroll, la noia, que finalment va aixecar el cap, va cridar-me:
- Irene, ets tu? I aquest, és l’home que has vingut a buscar?
Jo vaig assentir i vaig abaixar el cap. En aquells moments no era prudent dir res.
La Salma va parlar amb els seus pares davant l’estupefacció de la família d’en Kaz, que no entenien com era que aquella noia em coneixia. Finalment el pare de la Salma va dir als pares d’en Kaz que en aquelles circumstàncies potser seria millor aplaçar la trobada per quan haguessin resolt els seus problemes. Es varen aixecar i van començar a sortir. Quan la Salma va passar per davant d’en Kaz va dir-li:
- Pots lluitar i intentar ser feliç amb la dona que estimes o pots ser un miserable covard i arruïnar-nos la vida a tots tres. Tu tries!
Va passar per davant meu, va clucar-me l’ull i va regalar-me un tímid somriure. Després que marxessin la Salma i els seus pares van fer-me sortir de la casa. Vaig estar ben bé una hora esperant a la porta, des d’on es sentien veus discutir sense parar. Finalment va sortir en Kaz amb una bossa, va abraçar-me i va dir-me:
– Perdona’m, puc tornar a casa amb tu ?
Tenia els ulls vermells d’haver plorat, vaig acariciar-li la galta i vàrem caminar en silenci direcció a la felicitat.
I avui, aquí, assentada als esglaons de l’estàtua de l’Eros, captivada un cop més pels neons de picadilly, com una gota d’aigua al mig de la riada de gent que va i bé direcció a l’opulent Regent Street, la fresca brisa em colpeja un i altre cop la cara, mentre penso si al cap d’uns mesos de la meva aventura iraniana he aconseguit guanyar-me el respecte i l’aprovació de la família del meu futur marit. Era una necessitat, un pas endavant que calia fer perquè el nostre fill sigués feliç entre aquests dos mons que vam triar per viure.
FI.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
GRÀCIES PER DEIXAR EL TEU COMENTARI.