És cert amics, “Catalunya is different”. És tant diferent que fins i tot quan depèn dels nostres politics aixecar-nos la carrega dels impostos, també ens foten els cales.
No us fa una mica de ràbia que després que els nostres pares hagin pagat impostos tota la vida, hagin fet la formigueta intentant estalviar uns quan diners. Quan ens arribi tota una vida d’esforç i sacrifici encara tinguem que pagar més diners. A Catalunya si que som diferents, mentre que a Catalunya en cas de rebre una herència d’un milió d’euros (casa i diners, per exemple) pagarem 194.600 euros a Madrid paguen 2720 euros. Això si que és un tret diferencial, quan tarda un mil eurista català a estalviar per poder heretar ? per no parlar de les autopistes etc… així que amics no ens enganyem els opressors no solament els tenim fora de Catalunya. Els “ben avinguts” del tripartit també fan el que poden per facilitar-nos la vida.
AH !! mentre, la població, en lloc de queixar-se i fer sentir la seva veu amb les injustícies que el nostre mateix govern ens imposa, el que li preocupa més, és si hi ha d’haver toros o no. Que quedi clar, a mi no m’agraden els toros, ni pagaria mai per anar a veure’n, però tampoc m’agrada la boxà ni moltes altres coses i no per això crec que s’hagi de prohibir. Si estem en una democràcia no crec que el millor que podem fer sigui que la meitat de la població proposi prohibir el que no li agrada de l’altre meitat.
Així que deixem-nos de tonteries i mobilitzem-nos perquè el nostre país sigui una mica més gran i més lliure.
dijous, 17 de desembre del 2009
dilluns, 14 de desembre del 2009
El dia D...esprés.
“La llibertat no és un fruit que creixi en tots els climes, i per això no està a l’abast de tots els pobles”.
Jean Jacques Rousseau (1712-1778) Filòsof Francès.
És clar que després de la reacció de molt medis i altres poder fàctics de les Espanyes, a Catalunya farà mal temps durant molt de temps.
Això si, els responsables d’organitzar aquests referèndums, no fan cap favor surtin avui a tots els mitjans de comunicació tirant-se els plats pel cap. Si no som capaços d’estar units i fer pinya és impossible arribar a cap objectiu. Així que per els propers referèndums a realitzar intentem remar tots en la mateixa direcció.
Fins aviat!!
Jean Jacques Rousseau (1712-1778) Filòsof Francès.
És clar que després de la reacció de molt medis i altres poder fàctics de les Espanyes, a Catalunya farà mal temps durant molt de temps.
Això si, els responsables d’organitzar aquests referèndums, no fan cap favor surtin avui a tots els mitjans de comunicació tirant-se els plats pel cap. Si no som capaços d’estar units i fer pinya és impossible arribar a cap objectiu. Així que per els propers referèndums a realitzar intentem remar tots en la mateixa direcció.
Fins aviat!!
dissabte, 12 de desembre del 2009
LA MARATÓ 2009
I si fossis tu o algú dels teus? T’agradaria que tothom i col·laborés?
No ho dubtis!
No ho dubtis!
· Hi ha més de 7.000 malalties minoritàries
· Afecten 1/2.000 persones
· Hi ha 400.000 catalans afectats
· Al voltant del 80% són d’origen genètic
· Poden afectar el 3-4% dels nounats
MALALTIES MINORITÀRIES
La Marató de TV3 fomenta la recerca biomèdica
Malalties minoritàries
Una malaltia minoritària és una malaltia greu, poc freqüent i que afecta un nombre reduït de persones. Són patologies bastant desconegudes, fins i tot per als metges. No és estrany, doncs, que els afectats se sentin perduts i sovint desesperats. A més d’un tractament, busquen una resposta.
Com que hi ha al voltant d’unes 7.000 malalties minoritàries, són moltes les persones que en tenen alguna. A Catalunya hi ha uns 400.000 afectats. Es tracta, doncs, d’una gran minoria.
Per què a mi?
Les malalties minoritàries poden afectar qualsevol persona, de qualsevol país del món. Tot i que tenen especial incidència entre els infants, amb símptomes que es manifesten en els primers dies de vida, també hi ha malalties que apareixen en l’edat adulta. Aquestes malalties provoquen un alt risc de mortalitat i de morbiditat, és a dir, una pèssima qualitat de vida.
Què l’ha provocat?
Al voltant del 80% d’aquestes malalties són fruit d’alteracions genètiques. Una mutació en un o més gens fa que es desenvolupi la malaltia. En funció de quin sigui el gen mutat, apareixerà una patologia o una altra. Més del 3% dels nounats poden patir alguna malaltia congènita. També hi ha malalties minoritàries que no es deuen a una alteració genètica, sinó que són causades per una infecció, una al·lèrgia o per una combinació de factors genètics i mediambientals. El que sembla clar és que sempre hi ha un component de predisposició genètica.
Per què és tan difícil diagnosticar-la?
L’existència de tantes malalties, amb pocs pacients per a cadascuna, les fan poc conegudes també per als professionals de la medicina. Sovint el pacient i les seves famílies han de passar per desenes de proves i visitar nombrosos especialistes fins a tenir un diagnòstic definitiu. De vegades triguen anys a aconseguir-ho. Actualment algunes d’aquestes patologies, especialment les relacionades amb errors metabòlics, poden detectar-se amb proves neonatals.
Els fons recaptats a La Marató 2009 permetran avançar en la recerca sobre malalties minoritàries
Com afecta?
En les més de 7.000 malalties minoritàries que existeixen hi ha gran diversitat de desordres i símptomes, que varien, no només segons la malaltia, sinó també dins d’una mateixa patologia. Generalment són multisistèmiques, és a dir, impliquen diversos òrgans i afecten les capacitats físiques, habilitats mentals, i les qualitats sensorials i de comportament dels malalts. L’afecció pot ser visible des del naixement o la infantesa, però n’hi ha que no apareixen fins a l’edat adulta. Tot depèn de quin tipus de mutació hi hagi hagut i del gen en qüestió.
Tenen cura?
Són malalties greus o molt greus, cròniques i generalment degeneratives. Tot i que en la majoria dels casos no existeix un tractament efectiu, sí que es pot aconseguir una millora en la qualitat i esperança de vida d’aquests malalts. Actualment són molt pocs els pacients que poden accedir a algun dels fàrmacs que existeixen per a aquest tipus de patologia: el medicaments orfes, destinats al diagnòstic, prevenció o tractament de les malalties minoritàries.
És contagiosa?
Les malalties minoritàries no es contagien. L’origen genètic de la majoria, però, fa que moltes vegades en una família hi hagi més d’un afectat per la mateixa malaltia. Per evitar que les generacions posteriors heretin una alteració genètica, és molt important seguir el que els metges anomenen consell genètic. És a dir, fer un estudi clínic familiar per detectar possibles errors genètics i poder prevenir-ne la transmissió.
Quin serà el meu dia a dia?
La qualitat de vida dels pacients de malalties minoritàries a vegades està compromesa per la falta o pèrdua d’autonomia. Sovint els malalts i les seves famílies se senten incompresos, sols i aïllats. A la desesperació inicial davant l’absència de diagnòstic, se suma després la falta de medicaments efectius i assequibles econòmicament i la falta de recursos per rebre l’assistència mèdica i social convenient. Els familiars s’han de convertir en cuidadors experts per ajudar uns malalts que, dia rere dia, estaran més incapacitats. Es calcula que en el 60% dels casos algú de la família haurà de deixar de treballar per poder atendre el malalt.
Què fa, la medicina?
En els últims anys s’han fet avenços en el diagnòstic precoç, la prevenció i el tractament d’algunes d’aquestes malalties, però encara hi ha molt camí per recórrer.
Com que la majoria de malalties minoritàries són d’origen genètic, la identificació dels gens i les mutacions responsables és fonamental per poder-les diagnosticar, prevenir-les i trobar un tractament eficaç. La recerca biomèdica, doncs, és imprescindible. I com que moltes d’aquestes malalties afecten diferents sistemes orgànics, és necessari el treball conjunt entre equips multidisciplinaris. A més, tot estudi que es faci en aquest camp també serà útil per tractar i prevenir malalties més comunes. Com més coneixements es tinguin, més fàcil serà crear centres de referència per evitar la peregrinació dels malalts i els seus familiars a la recerca d’un diagnòstic.
http://www.tv3.cat/marato/malalties
Podeu fer un donatiu durant tot l'any.
· Donatiu particular: transferència bancària a "La Caixa", al número de compte 2100 0555 31 0201001500
· Donatiu procedent d’una activitat popular (organitzada per associacions i/o entitats): transferència bancària a “La Caixa”, al número de compte 2100 0555 37 0201474332
De l’1 de desembre de 2009 al 31 de gener de 2010
· A través del Servicaixa
· Per internet
El dia de La Marató: 13 de desembre de 2009
· A través del telèfon 905 11 12 13, si és un donatiu de particular
Si voleu certificat del donatiu, caldrà informar-ne a la Fundació La Marató de TV3
13 D. Referèndum sobre la independència de Catalunya.
Bon dia demà és el dia D del referèndum sobre la independència de Catalunya. Com a Català o resident a Catalunya, tens el dret d’exercir el teu vot i fer sentir una mica la teva veu sobre el camí que desitges que agafi aquest petit país del que formem part.
Així que exerceix el teu vot i fes-te partícip d’una Catalunya més gran i més forta.
Així que exerceix el teu vot i fes-te partícip d’una Catalunya més gran i més forta.
Visca Catalunya.
dilluns, 23 de novembre del 2009
MAYUMANA - MOMENTUM
Bones amics.
Avui voldria recomanar-vos un espectacle, musical de percussió, dansa, teatre, be no ser massa com descriure’l. Això si és impressionant. L’escenografia és molt original i juntament amb formats multimèdia interactuen amb el públic d’una manera molt divertida i amena.
L’espectacle dura unes dues hores que passen volant, amb un ritme trepidant fan gaudir d’una molt bona estona.
L’obra la fan al teatre coliseum de Barcelona, la veritat és que us ho recomano si voleu passar una bona estona. No us ho perdeu!
Us adjunto un tall del que veureu si us animeu.Avui voldria recomanar-vos un espectacle, musical de percussió, dansa, teatre, be no ser massa com descriure’l. Això si és impressionant. L’escenografia és molt original i juntament amb formats multimèdia interactuen amb el públic d’una manera molt divertida i amena.
L’espectacle dura unes dues hores que passen volant, amb un ritme trepidant fan gaudir d’una molt bona estona.
L’obra la fan al teatre coliseum de Barcelona, la veritat és que us ho recomano si voleu passar una bona estona. No us ho perdeu!
fins aviat!
dimarts, 17 de novembre del 2009
Gràcies Aghata benvingut Sr. Poirot.
Hércules Poirot, un dels detectius més famosos de l’història, creat per Aghata Christie, torna la setmana vinent després de trenta anys.La revista americana “Strand Magazine” ha anunciat la publicació d’un relat inèdit d’unes 5000 paraules i que porta per títol “The incident of the Dog’s Ball”. Aquest relat va ser trobat a casa la filla de la famosa escriptora.
Segons l’editor Andrew Gulli ha comentat que és una típica novel·la policíaca de l’Aghata Christie.
La revista que publicarà el relat està especialitzada en petits relats de misteri i publicarà aquesta història per celebrar el seu 10 aniversari.
Així que de moment ens haurem de conformar de llegir-ho en anglès i esperar que la traducció no tardi gaire.
dissabte, 14 de novembre del 2009
Entre Dos monS. CAPÍTOL – 4 –
"Estimo com estima l’amor. No conec cap altra raó per estimar que estimar-te. Què vols que et digui a més de que t’estimo, si el que vull dir-te és que t’estimo? "
Fernando Pessoa.
Vaig demanar a unes senyores com podia fer-ho per arribar fins al pont i en qüestió d’uns minuts estava allà plantada fent guàrdia, com el soldat que vigila un pas fronterer.
Faltava encara ben bé un parell d’hores però m’era igual.
Tenia l’esperança de poder fer canviar en Kaz d’opinió i que tornés amb mi cap a Londres. Al cap i a la fi tenia raons poderoses per intentar-lo convèncer.
Mirava el rellotge cada dos minuts. Evidentment l’espera es va fer eterna. Vaig recórrer el pont de punta a punta una i una altra vegada i vaig poder constatar que feia uns 140 metres de llargada per uns 6 d’amplada. Sota el pont, que des d’avui l’havia batejat com a pont de l’esperança, passava el riu Babol que colpejava amb força els set pilars simètricament distribuïts.
Finalment a les sis en punt, per l’altre extrem del pont vaig veure arribar en Kaz i la seva germana. Caminava cap a mi amb pas ferm i decidit, jo vaig arrencar a córrer cap a ell sense dubtar ni un sol instant. Tenia motius per estar furiosa però ara només tenia ganes d’abraçar-lo i dir-li que l’estimava.
Quan vam trobar-nos hi va haver una forta barreja de sentiments. Finalment ens vàrem fondre en una forta abraçada i quan vam separar-nos li vaig ventar una bufetada que es devia sentir fins a Teheran, però necessitava descarregar tota la tensió que havia acumulat durant aquells llargs dies.
- Què hi fas aquí? T’has tornat boja? – va dir ell.
- Que què hi faig aquí? Quina mena de pregunta és aquesta? Potser la pregunta és què hi fas tu aquí en lloc d’ésser a Londres amb mi.
- Perdona’m, sé molt bé que vaig marxar com un covard, potser és el que sóc. No vaig tenir més forces per enfrontar-me amb la meva família i ara estic aquí, trist, buit i sense tu i d’aquí a dues hores coneixeré a la que volen que sigui la meva dona. Vaig marxar de Londres com un lladre que marxa per la finestra del darrera, sense fer soroll i a traïció. Perdona’m, però no mereixes algú que no és capaç de lluitar per tu.
- Potser tens raó, bé, segur que tens raó. Ets un covard, potser no vaig saber ajudar-te a reunir el valor suficient per navegar entre aquest mar de dubtes que tenies, però ara hi ha molts motius perquè anem a casa teva i entre tots dos els expliquem a la teva família que ens estimem i que volem ser lliures per viure la nostra vida.
- No és tant fàcil, Irene, tu no ho entens, per a ells és molt fàcil trobar arguments perquè em quedi aquí i per a mi es fa molt difícil trobar motius sòlids que els puguin fer canviar d’opinió. No ho entens això?
- Ho entens tu que ser pare és el motiu més poderós que els pots donar?
La cara d’en Kaz va canviar de color, totes les seves faccions tenien una altra simetria força diferent a l’habitual i el ritme respiratori havia augmentat espectacularment. Va asseure’s a terra. Estava blanc i una gota de suor freda baixava per la seva templa esquerra. Vaig haver de donar-li un glop d’aigua perquè tornés en si. La seva germana va acostar-se amb celeritat, va mirar-me i va demanar-li:
- Et trobes bé Kaz?
- Què li has dit?- va dir-me amb un to dur.
- Res, res, deixa-ho, he d’anar a casa a parlar amb els pares! - va dir en Kaz.
La seva germana va plantar-se davant meu i va mirar-me amb cara de pocs amics, es va girar i totes dues vàrem caminar darrere en Kaz amb silenci, com el seguici d’una processó durant la setmana santa.
Vàrem entrar a casa seva. Era una casa gran. A l’entrar trobaves un pati que et conduïa a un menjador. Tothom estava assentat esperant en Kaz. En un cantó de l’estança hi havia tota la família d’en Kaz i a l’altre costat un matrimoni amb una noia que seia amb el cap cot.
Quan vàrem entrar la seva mare va dir-li alguna cosa que pel to segur no era res de bo, però quan va veure que entrava jo darrera seu la cosa va pujar encara més de to.
Entre un núvol de crits i soroll, la noia, que finalment va aixecar el cap, va cridar-me:
- Irene, ets tu? I aquest, és l’home que has vingut a buscar?
Jo vaig assentir i vaig abaixar el cap. En aquells moments no era prudent dir res.
La Salma va parlar amb els seus pares davant l’estupefacció de la família d’en Kaz, que no entenien com era que aquella noia em coneixia. Finalment el pare de la Salma va dir als pares d’en Kaz que en aquelles circumstàncies potser seria millor aplaçar la trobada per quan haguessin resolt els seus problemes. Es varen aixecar i van començar a sortir. Quan la Salma va passar per davant d’en Kaz va dir-li:
- Pots lluitar i intentar ser feliç amb la dona que estimes o pots ser un miserable covard i arruïnar-nos la vida a tots tres. Tu tries!
Va passar per davant meu, va clucar-me l’ull i va regalar-me un tímid somriure. Després que marxessin la Salma i els seus pares van fer-me sortir de la casa. Vaig estar ben bé una hora esperant a la porta, des d’on es sentien veus discutir sense parar. Finalment va sortir en Kaz amb una bossa, va abraçar-me i va dir-me:
– Perdona’m, puc tornar a casa amb tu ?
Tenia els ulls vermells d’haver plorat, vaig acariciar-li la galta i vàrem caminar en silenci direcció a la felicitat.
I avui, aquí, assentada als esglaons de l’estàtua de l’Eros, captivada un cop més pels neons de picadilly, com una gota d’aigua al mig de la riada de gent que va i bé direcció a l’opulent Regent Street, la fresca brisa em colpeja un i altre cop la cara, mentre penso si al cap d’uns mesos de la meva aventura iraniana he aconseguit guanyar-me el respecte i l’aprovació de la família del meu futur marit. Era una necessitat, un pas endavant que calia fer perquè el nostre fill sigués feliç entre aquests dos mons que vam triar per viure.
Fernando Pessoa.
Vaig demanar a unes senyores com podia fer-ho per arribar fins al pont i en qüestió d’uns minuts estava allà plantada fent guàrdia, com el soldat que vigila un pas fronterer.
Faltava encara ben bé un parell d’hores però m’era igual.
Tenia l’esperança de poder fer canviar en Kaz d’opinió i que tornés amb mi cap a Londres. Al cap i a la fi tenia raons poderoses per intentar-lo convèncer.
Mirava el rellotge cada dos minuts. Evidentment l’espera es va fer eterna. Vaig recórrer el pont de punta a punta una i una altra vegada i vaig poder constatar que feia uns 140 metres de llargada per uns 6 d’amplada. Sota el pont, que des d’avui l’havia batejat com a pont de l’esperança, passava el riu Babol que colpejava amb força els set pilars simètricament distribuïts.
Finalment a les sis en punt, per l’altre extrem del pont vaig veure arribar en Kaz i la seva germana. Caminava cap a mi amb pas ferm i decidit, jo vaig arrencar a córrer cap a ell sense dubtar ni un sol instant. Tenia motius per estar furiosa però ara només tenia ganes d’abraçar-lo i dir-li que l’estimava.
Quan vam trobar-nos hi va haver una forta barreja de sentiments. Finalment ens vàrem fondre en una forta abraçada i quan vam separar-nos li vaig ventar una bufetada que es devia sentir fins a Teheran, però necessitava descarregar tota la tensió que havia acumulat durant aquells llargs dies.
- Què hi fas aquí? T’has tornat boja? – va dir ell.
- Que què hi faig aquí? Quina mena de pregunta és aquesta? Potser la pregunta és què hi fas tu aquí en lloc d’ésser a Londres amb mi.
- Perdona’m, sé molt bé que vaig marxar com un covard, potser és el que sóc. No vaig tenir més forces per enfrontar-me amb la meva família i ara estic aquí, trist, buit i sense tu i d’aquí a dues hores coneixeré a la que volen que sigui la meva dona. Vaig marxar de Londres com un lladre que marxa per la finestra del darrera, sense fer soroll i a traïció. Perdona’m, però no mereixes algú que no és capaç de lluitar per tu.
- Potser tens raó, bé, segur que tens raó. Ets un covard, potser no vaig saber ajudar-te a reunir el valor suficient per navegar entre aquest mar de dubtes que tenies, però ara hi ha molts motius perquè anem a casa teva i entre tots dos els expliquem a la teva família que ens estimem i que volem ser lliures per viure la nostra vida.
- No és tant fàcil, Irene, tu no ho entens, per a ells és molt fàcil trobar arguments perquè em quedi aquí i per a mi es fa molt difícil trobar motius sòlids que els puguin fer canviar d’opinió. No ho entens això?
- Ho entens tu que ser pare és el motiu més poderós que els pots donar?
La cara d’en Kaz va canviar de color, totes les seves faccions tenien una altra simetria força diferent a l’habitual i el ritme respiratori havia augmentat espectacularment. Va asseure’s a terra. Estava blanc i una gota de suor freda baixava per la seva templa esquerra. Vaig haver de donar-li un glop d’aigua perquè tornés en si. La seva germana va acostar-se amb celeritat, va mirar-me i va demanar-li:
- Et trobes bé Kaz?
- Què li has dit?- va dir-me amb un to dur.
- Res, res, deixa-ho, he d’anar a casa a parlar amb els pares! - va dir en Kaz.
La seva germana va plantar-se davant meu i va mirar-me amb cara de pocs amics, es va girar i totes dues vàrem caminar darrere en Kaz amb silenci, com el seguici d’una processó durant la setmana santa.
Vàrem entrar a casa seva. Era una casa gran. A l’entrar trobaves un pati que et conduïa a un menjador. Tothom estava assentat esperant en Kaz. En un cantó de l’estança hi havia tota la família d’en Kaz i a l’altre costat un matrimoni amb una noia que seia amb el cap cot.
Quan vàrem entrar la seva mare va dir-li alguna cosa que pel to segur no era res de bo, però quan va veure que entrava jo darrera seu la cosa va pujar encara més de to.
Entre un núvol de crits i soroll, la noia, que finalment va aixecar el cap, va cridar-me:
- Irene, ets tu? I aquest, és l’home que has vingut a buscar?
Jo vaig assentir i vaig abaixar el cap. En aquells moments no era prudent dir res.
La Salma va parlar amb els seus pares davant l’estupefacció de la família d’en Kaz, que no entenien com era que aquella noia em coneixia. Finalment el pare de la Salma va dir als pares d’en Kaz que en aquelles circumstàncies potser seria millor aplaçar la trobada per quan haguessin resolt els seus problemes. Es varen aixecar i van començar a sortir. Quan la Salma va passar per davant d’en Kaz va dir-li:
- Pots lluitar i intentar ser feliç amb la dona que estimes o pots ser un miserable covard i arruïnar-nos la vida a tots tres. Tu tries!
Va passar per davant meu, va clucar-me l’ull i va regalar-me un tímid somriure. Després que marxessin la Salma i els seus pares van fer-me sortir de la casa. Vaig estar ben bé una hora esperant a la porta, des d’on es sentien veus discutir sense parar. Finalment va sortir en Kaz amb una bossa, va abraçar-me i va dir-me:
– Perdona’m, puc tornar a casa amb tu ?
Tenia els ulls vermells d’haver plorat, vaig acariciar-li la galta i vàrem caminar en silenci direcció a la felicitat.
I avui, aquí, assentada als esglaons de l’estàtua de l’Eros, captivada un cop més pels neons de picadilly, com una gota d’aigua al mig de la riada de gent que va i bé direcció a l’opulent Regent Street, la fresca brisa em colpeja un i altre cop la cara, mentre penso si al cap d’uns mesos de la meva aventura iraniana he aconseguit guanyar-me el respecte i l’aprovació de la família del meu futur marit. Era una necessitat, un pas endavant que calia fer perquè el nostre fill sigués feliç entre aquests dos mons que vam triar per viure.
FI.
divendres, 6 de novembre del 2009
Entre Dos monS. CAPÍTOL – 3 –
"Que ningú li digui el que ha de fer a algú que ja ha decidit quin ha de ser el seu destí".
Proverbi àrab.
Vaig tornar a casa com cada dia. Entre les bosses de la compra vaig furgar les butxaques i finalment varen sortir les claus. Vaig obrir la porta, un silenci sepulcral va inundar-me l’ànima. No era com cada dia. Ningú venia a recebre’m i a ajudar-me a portar les bosses a la cuina. Només el silenci i la foscor em donaven la benvinguda. Vaig entrar a la cuina i un sobre presidia la taula; era el presagi de males notícies. Ho intuïa per la posició estratègicament situada sobre la taula, assegurança d’ésser vist.
Des de la visita de la mare d’en Kaz moltes coses havien canviat, els plans de futur dels que moltes vegades parlàvem apassionadament, eren això, plans sense futur. Ell sempre trobava una excusa per ajornar coses, les converses. Les evasives s’havien convertit en part del nostre diàleg. Ja mai em mirava als ulls com sempre havia fet i la seva vitalitat s’anava consumint com una vella espelma.
Vaig asseure’m sense treure’m l’abric i amb el pols tremolós vaig agafar forces per obrir el sobre.
“ Estimada Irene, he de fer el que em manen. No som lliures de viure les nostres vides, som esclaus dels desitjos del destí i el meu és a Babol.
La meva vida a Londres s’ha acabat. Els meus pares creuen que ja és hora de fer la vida d’un home adult i agafar les responsabilitats que em pertoquen a l’Iran. He tingut temps de formar-me i de viure la vida que sempre havia desitjat però ara la meva família necessita tenir-me al seu costat.
El meu pare m’ha aconseguit una feina, una bona feina, a la universitat i creu que no puc deixar passar cap més oportunitat.
Voldria que tot fos diferent, però no pot ser. He viscut els millors moments de la meva vida al teu costat, però ara ja no tinc forces suficients per seguir lluitant. El cap ha vençut al cor, però al meu cor sempre hi haurà un espai només reservat per a tu. Ara és hora de marxar, els nostres mons són massa diferents per poder trobar el punt de fusió. El seny fa que triï la família i el cor te’l deixo a tu perquè el guardis fins que tingui el valor suficient per a saltar aquest immens mur que ens separa.
Espero que puguis perdonar-me, T’ESTIMO.”
Kaz.
Les llàgrimes inundaven els meus ulls i sobre el full la tinta corria barrejant les cruels frases i esborrant les lletres de la meva amargura.
Vaig caure damunt el sofà i entre llàgrimes i desesperació vaig adormir-me. Un autèntic terrabastall va despertar-me sobtadament. El cap estava a punt d’explotar-me. Ho tenia decidit, no podia renunciar a tot d’aquella manera, sense lluitar, volia que la fi tingués paraules, una mirada, una explicació que em reconfortés o m’enfonsés en la més gran de les desesperacions.
Vaig comprar el primer bitllet d’avió disponible direcció Teheran.
Mai havia estat a l’Iran, tot el que sabia d’aquest país era el que m’havia explicat en Kaz.
Del seu poble, Babol, només havia vist algunes fotos i poca cosa més, quasi no sabia col·locar-lo al mapa, però m’era igual. Vaig pujar a l’avió i vaig asseure’m a la fila catorze, seient D al costat de la finestra. Al meu costat va seure una noia més o menys de la meva edat. Era morena, amb uns ulls molt grossos de color marró fosc i plens de brillantor i vida. Anava vestida amb roba moderna esport. Es va assentar i va saludar-me educadament. Just després d’enlairar-se l’avió la noia es va dirigir a mi i va dir-me:
- Hola, em dic Salma, i tu?
- Jo Irene.
Després de molta estona de parlar i explicar-li per sobre els meus motius per viatjar a l’Iran ella va fer-me cinc cèntims dels motius pels quals viatjava de tornada a casa. Els seus pares havien pactat matrimoni per a ella amb un noi que mai havia vist i ni tant sols coneixia el seu nom.
La Salma va oferir-se per ajudar-me a arribar fins a Babol ja que vivia a uns cinquanta quilometres d’allà. Jo sense pensar-ho gaire vaig acceptar de bon grat.
A l’arribada a Teheran varen començar els primers entrebancs. Vaig haver de posar-me el xador i els agents de l’aduana no paraven d’interrogar-me sobre els motius del meu viatge a l’Iran. Vaig tenir sort de la Salma i el seu oncle, que venia a l’aeroport a recollir-la, que varen ajudar-me en tots aquells llargs i carregosos tràmits.
Vàrem passar la nit a Teheran en un apartament de l’oncle de la Salma. Començava a pondre’s el sol i des de la finestra de la meva habitació tenia una espectacular vista de la torre Azadi que entre la seva imperial arcada donava la bona nit al sol.
Vaig donar voltes al llit tota la nit. Entre hora i hora vivia el retrobament amb en Kaz, intentava somiar amb els ulls oberts quin seria el desenllaç més feliç a aquella caòtica situació. Però al sonar el cucut del rellotge marcant les hores tornava a la meva penosa realitat. De bon matí la Salma va cridar-me i vàrem sortir cap a Babol. Quatre llargues hores de viatge ens esperaven. L’oncle de la Salma era tan simpàtic com mal conductor. Vàrem haver de parar tres vegades perquè vomités els pocs aliments que els nervis havien deixat entrar al meu estómac.
La Salma i el seu oncle varen deixar-me prop del centre de Babol. Vaig caminar sense una direcció concreta, no sabia molt bé on anar. Després de caminar una bona estona vaig arribar al Panjshanbeh Basar, el mercat dels dijous, estava ple de gent. Hi havia un ambient especial on es barrejaven l’olor del Kebab i de múltiples i variades espècies juntament amb els colors de les parades de fruita i de les catifes perfectament teixides. Els crits dels venedors oferint els seus productes hipnotitzaven la meva caminada sense destí. Finalment vaig poder abandonar la meva catarsi i vaig parar-me davant una teteria. La dolça olor de te va convidar-me a fer una parada i a prendre’n un, el seu aroma despertava en mi un munt de bons records. A la sortida de la teteria hi havia un grupet de senyores xerrant en una espècie de cercle. Vaig acostar-me per demanar-los ajuda, però em van mirar i van ignorar-me tranquil·lament continuant la seva animada conversa. Sota un arbre hi havia un senyor gran que es resguardava del sol i de l’intensa calor. Quan vaig acostar-m’hi va aixecar-se i va continuar el seu camí deixant-me plantada amb la paraula a la boca. La desesperació començava a invadir-me; estava en un lloc on no parlava l’idioma i on tenia la sensació de no ser benvinguda. Després de caminar una bona estona vaig asseure’m a terra rendida pel cansament i el desànim. De sobte un grupet de tres noies va parar-se davant meu, vaig aixecar el cap i les llàgrimes inundaven els meus ulls. Quan finalment vaig poder-les mirar amb claredat vaig poder veure les tres noies demanant-me si necessitava alguna cosa.
Vaig treure una foto d’en Kaz i els vaig demanar si el coneixien. L’expressió de la seva cara va canviar immediatament, varen dir-se unes paraules que no vaig entendre però que pel to no semblava res de bo. Entre elles tres va semblar haver-hi una breu discussió sobretot entre la més petita i les dues noies més grans. Finalment la més gran va dir-me que no podien ajudar-me, que no el coneixien i que era millor que no perdés més el temps, que allí era molt difícil trobar algú.
Totes tres em miraven amb cara inquisidora excepte la més petita que en els seus ulls hi vaig veure reflectida pena i tendresa. Aquella mirada m’era familiar i després d’observar-la detingudament vaig saber que tenia la mateixa mirada que en Kaz. Vaig deixar que s’allunyessin una mica i vaig seguir-les.
Potser finalment la sort visitava la meva desesperació i li donava una treva. Vàrem caminar uns tres o quatre carrers i elles es varen aturar davant una teteria on hi havia dos homes parlant animadament. Un era jove amb una llarga cabellera recollida amb una cua de cavall i l’altre era un home d’uns cinquanta anys amb els cabells blancs. Les noies els varen dir alguna cosa que va semblar trencar la tranquil·litat del moment. Un cotxe va parar davant la teteria i hi varen pujar les dues noies més grans i el senyor, la noia joveneta i el noi varen entrar a la teteria de la que sortia un noi. Era en Kaz, sense cap mena de dubte era ell. Vaig arrencar-me a corre però ell ja era dins el cotxe que va arrencar a tota velocitat. No podia ser, l’havia tingut tant a prop i ara tornava a estar en el mateix punt de sortida. Havia de fer alguna cosa, així que vaig entrar a la teteria a la recerca de la noia i el noi que xerraven amb els acompanyants d’en Kaz, per força tenien la informació que jo necessitava. Vaig demanar a tothom pel noi que acabava de sortir; cap resposta, cap paraula, només indiferència. Finalment una veu masculina va adreçar-se a mi des del fons del local. Vaig travessar la teteria entre silencis i una jungla de gent que no em treien la vista de sobre. Al final del local, entre unes cortines de tires grogues i negres, vaig reconèixer el noi de la cabellera llarga. Estava sol en una espècie de reservat, la noia ja no hi era, va fer-me seure i va dir-me:
- Què és el que busques en el meu local?
- Només vull saber on puc trobar el noi que acaba de marxar!
- Potser ell no vol que el trobis, potser seria més fàcil i molt millor per a tots que tornessis d’on has vingut, no?
- Només vull parlar amb en Kaz, és...
Va tallar-me de cop.
- Et parlaré clar. La família no vol que siguis aquí, no vol que parlis amb en Kaz ni amb ningú més. A en Kaz ja li costa prou habituar-se a la seva nova vida perquè ara tu vinguis a crear-li més confusió i més dubtes, així que el millor per a tots és que marxis i te’n tornis d’on has vingut.
Va aixecar-se i va marxar per una porta que hi havia al lateral de l’habitació. Vaig aixecar-me i vaig sortir intentant mantenir la mica de dignitat que encara em quedava. Fora del local vaig tornar a caminar sense cap direcció, tornava a estar al mateix punt de sortida. De sobte, d’un carreró estret, vaig sentir una veu que deixava anar un tímid i dèbil crit:
- Eh, Irene, vine, ràpid!
- Vaig girar-me d’una revoltada i davant meu hi havia la noia jove que havia vist abans.
- Qui ets tu?- vaig demanar-li.
- Sóc la germana petita d’en Kaz. Ell no sap que ets aquí, però està molt trist. Avui al vespre li faran la presentació de la que serà la seva esposa i vull que almenys et pugui veure un altre cop. Sé com han anat les coses entre vosaltres i també sé que ha actuat a contracor.
Les llàgrimes tornaven a inundar-me els ulls, estava desesperada i ara tornava a tenir un bri d’esperança on aferrar-me.
- Aquesta tarda a les sis sigues a aquesta adreça, no hi faltis.
Sabia que algú finalment m’ajudaria i la germana d’en Kaz acabava de salvar-me la vida. En Kaz sempre parlava de l’hospitalitat de la gent del seu país i gairebé havia perdut l’esperança de trobar algú que m’ajudés però ara tot era diferent. Al paper que m’havia donat hi havia un missatge molt curt però precís:
“A les sis al pont Mohammad Hassan Khan”.
Proverbi àrab.
Vaig tornar a casa com cada dia. Entre les bosses de la compra vaig furgar les butxaques i finalment varen sortir les claus. Vaig obrir la porta, un silenci sepulcral va inundar-me l’ànima. No era com cada dia. Ningú venia a recebre’m i a ajudar-me a portar les bosses a la cuina. Només el silenci i la foscor em donaven la benvinguda. Vaig entrar a la cuina i un sobre presidia la taula; era el presagi de males notícies. Ho intuïa per la posició estratègicament situada sobre la taula, assegurança d’ésser vist.
Des de la visita de la mare d’en Kaz moltes coses havien canviat, els plans de futur dels que moltes vegades parlàvem apassionadament, eren això, plans sense futur. Ell sempre trobava una excusa per ajornar coses, les converses. Les evasives s’havien convertit en part del nostre diàleg. Ja mai em mirava als ulls com sempre havia fet i la seva vitalitat s’anava consumint com una vella espelma.
Vaig asseure’m sense treure’m l’abric i amb el pols tremolós vaig agafar forces per obrir el sobre.
“ Estimada Irene, he de fer el que em manen. No som lliures de viure les nostres vides, som esclaus dels desitjos del destí i el meu és a Babol.
La meva vida a Londres s’ha acabat. Els meus pares creuen que ja és hora de fer la vida d’un home adult i agafar les responsabilitats que em pertoquen a l’Iran. He tingut temps de formar-me i de viure la vida que sempre havia desitjat però ara la meva família necessita tenir-me al seu costat.
El meu pare m’ha aconseguit una feina, una bona feina, a la universitat i creu que no puc deixar passar cap més oportunitat.
Voldria que tot fos diferent, però no pot ser. He viscut els millors moments de la meva vida al teu costat, però ara ja no tinc forces suficients per seguir lluitant. El cap ha vençut al cor, però al meu cor sempre hi haurà un espai només reservat per a tu. Ara és hora de marxar, els nostres mons són massa diferents per poder trobar el punt de fusió. El seny fa que triï la família i el cor te’l deixo a tu perquè el guardis fins que tingui el valor suficient per a saltar aquest immens mur que ens separa.
Espero que puguis perdonar-me, T’ESTIMO.”
Kaz.
Les llàgrimes inundaven els meus ulls i sobre el full la tinta corria barrejant les cruels frases i esborrant les lletres de la meva amargura.
Vaig caure damunt el sofà i entre llàgrimes i desesperació vaig adormir-me. Un autèntic terrabastall va despertar-me sobtadament. El cap estava a punt d’explotar-me. Ho tenia decidit, no podia renunciar a tot d’aquella manera, sense lluitar, volia que la fi tingués paraules, una mirada, una explicació que em reconfortés o m’enfonsés en la més gran de les desesperacions.
Vaig comprar el primer bitllet d’avió disponible direcció Teheran.
Mai havia estat a l’Iran, tot el que sabia d’aquest país era el que m’havia explicat en Kaz.
Del seu poble, Babol, només havia vist algunes fotos i poca cosa més, quasi no sabia col·locar-lo al mapa, però m’era igual. Vaig pujar a l’avió i vaig asseure’m a la fila catorze, seient D al costat de la finestra. Al meu costat va seure una noia més o menys de la meva edat. Era morena, amb uns ulls molt grossos de color marró fosc i plens de brillantor i vida. Anava vestida amb roba moderna esport. Es va assentar i va saludar-me educadament. Just després d’enlairar-se l’avió la noia es va dirigir a mi i va dir-me:
- Hola, em dic Salma, i tu?
- Jo Irene.
Després de molta estona de parlar i explicar-li per sobre els meus motius per viatjar a l’Iran ella va fer-me cinc cèntims dels motius pels quals viatjava de tornada a casa. Els seus pares havien pactat matrimoni per a ella amb un noi que mai havia vist i ni tant sols coneixia el seu nom.
La Salma va oferir-se per ajudar-me a arribar fins a Babol ja que vivia a uns cinquanta quilometres d’allà. Jo sense pensar-ho gaire vaig acceptar de bon grat.
A l’arribada a Teheran varen començar els primers entrebancs. Vaig haver de posar-me el xador i els agents de l’aduana no paraven d’interrogar-me sobre els motius del meu viatge a l’Iran. Vaig tenir sort de la Salma i el seu oncle, que venia a l’aeroport a recollir-la, que varen ajudar-me en tots aquells llargs i carregosos tràmits.
Vàrem passar la nit a Teheran en un apartament de l’oncle de la Salma. Començava a pondre’s el sol i des de la finestra de la meva habitació tenia una espectacular vista de la torre Azadi que entre la seva imperial arcada donava la bona nit al sol.
Vaig donar voltes al llit tota la nit. Entre hora i hora vivia el retrobament amb en Kaz, intentava somiar amb els ulls oberts quin seria el desenllaç més feliç a aquella caòtica situació. Però al sonar el cucut del rellotge marcant les hores tornava a la meva penosa realitat. De bon matí la Salma va cridar-me i vàrem sortir cap a Babol. Quatre llargues hores de viatge ens esperaven. L’oncle de la Salma era tan simpàtic com mal conductor. Vàrem haver de parar tres vegades perquè vomités els pocs aliments que els nervis havien deixat entrar al meu estómac.
La Salma i el seu oncle varen deixar-me prop del centre de Babol. Vaig caminar sense una direcció concreta, no sabia molt bé on anar. Després de caminar una bona estona vaig arribar al Panjshanbeh Basar, el mercat dels dijous, estava ple de gent. Hi havia un ambient especial on es barrejaven l’olor del Kebab i de múltiples i variades espècies juntament amb els colors de les parades de fruita i de les catifes perfectament teixides. Els crits dels venedors oferint els seus productes hipnotitzaven la meva caminada sense destí. Finalment vaig poder abandonar la meva catarsi i vaig parar-me davant una teteria. La dolça olor de te va convidar-me a fer una parada i a prendre’n un, el seu aroma despertava en mi un munt de bons records. A la sortida de la teteria hi havia un grupet de senyores xerrant en una espècie de cercle. Vaig acostar-me per demanar-los ajuda, però em van mirar i van ignorar-me tranquil·lament continuant la seva animada conversa. Sota un arbre hi havia un senyor gran que es resguardava del sol i de l’intensa calor. Quan vaig acostar-m’hi va aixecar-se i va continuar el seu camí deixant-me plantada amb la paraula a la boca. La desesperació començava a invadir-me; estava en un lloc on no parlava l’idioma i on tenia la sensació de no ser benvinguda. Després de caminar una bona estona vaig asseure’m a terra rendida pel cansament i el desànim. De sobte un grupet de tres noies va parar-se davant meu, vaig aixecar el cap i les llàgrimes inundaven els meus ulls. Quan finalment vaig poder-les mirar amb claredat vaig poder veure les tres noies demanant-me si necessitava alguna cosa.
Vaig treure una foto d’en Kaz i els vaig demanar si el coneixien. L’expressió de la seva cara va canviar immediatament, varen dir-se unes paraules que no vaig entendre però que pel to no semblava res de bo. Entre elles tres va semblar haver-hi una breu discussió sobretot entre la més petita i les dues noies més grans. Finalment la més gran va dir-me que no podien ajudar-me, que no el coneixien i que era millor que no perdés més el temps, que allí era molt difícil trobar algú.
Totes tres em miraven amb cara inquisidora excepte la més petita que en els seus ulls hi vaig veure reflectida pena i tendresa. Aquella mirada m’era familiar i després d’observar-la detingudament vaig saber que tenia la mateixa mirada que en Kaz. Vaig deixar que s’allunyessin una mica i vaig seguir-les.
Potser finalment la sort visitava la meva desesperació i li donava una treva. Vàrem caminar uns tres o quatre carrers i elles es varen aturar davant una teteria on hi havia dos homes parlant animadament. Un era jove amb una llarga cabellera recollida amb una cua de cavall i l’altre era un home d’uns cinquanta anys amb els cabells blancs. Les noies els varen dir alguna cosa que va semblar trencar la tranquil·litat del moment. Un cotxe va parar davant la teteria i hi varen pujar les dues noies més grans i el senyor, la noia joveneta i el noi varen entrar a la teteria de la que sortia un noi. Era en Kaz, sense cap mena de dubte era ell. Vaig arrencar-me a corre però ell ja era dins el cotxe que va arrencar a tota velocitat. No podia ser, l’havia tingut tant a prop i ara tornava a estar en el mateix punt de sortida. Havia de fer alguna cosa, així que vaig entrar a la teteria a la recerca de la noia i el noi que xerraven amb els acompanyants d’en Kaz, per força tenien la informació que jo necessitava. Vaig demanar a tothom pel noi que acabava de sortir; cap resposta, cap paraula, només indiferència. Finalment una veu masculina va adreçar-se a mi des del fons del local. Vaig travessar la teteria entre silencis i una jungla de gent que no em treien la vista de sobre. Al final del local, entre unes cortines de tires grogues i negres, vaig reconèixer el noi de la cabellera llarga. Estava sol en una espècie de reservat, la noia ja no hi era, va fer-me seure i va dir-me:
- Què és el que busques en el meu local?
- Només vull saber on puc trobar el noi que acaba de marxar!
- Potser ell no vol que el trobis, potser seria més fàcil i molt millor per a tots que tornessis d’on has vingut, no?
- Només vull parlar amb en Kaz, és...
Va tallar-me de cop.
- Et parlaré clar. La família no vol que siguis aquí, no vol que parlis amb en Kaz ni amb ningú més. A en Kaz ja li costa prou habituar-se a la seva nova vida perquè ara tu vinguis a crear-li més confusió i més dubtes, així que el millor per a tots és que marxis i te’n tornis d’on has vingut.
Va aixecar-se i va marxar per una porta que hi havia al lateral de l’habitació. Vaig aixecar-me i vaig sortir intentant mantenir la mica de dignitat que encara em quedava. Fora del local vaig tornar a caminar sense cap direcció, tornava a estar al mateix punt de sortida. De sobte, d’un carreró estret, vaig sentir una veu que deixava anar un tímid i dèbil crit:
- Eh, Irene, vine, ràpid!
- Vaig girar-me d’una revoltada i davant meu hi havia la noia jove que havia vist abans.
- Qui ets tu?- vaig demanar-li.
- Sóc la germana petita d’en Kaz. Ell no sap que ets aquí, però està molt trist. Avui al vespre li faran la presentació de la que serà la seva esposa i vull que almenys et pugui veure un altre cop. Sé com han anat les coses entre vosaltres i també sé que ha actuat a contracor.
Les llàgrimes tornaven a inundar-me els ulls, estava desesperada i ara tornava a tenir un bri d’esperança on aferrar-me.
- Aquesta tarda a les sis sigues a aquesta adreça, no hi faltis.
Sabia que algú finalment m’ajudaria i la germana d’en Kaz acabava de salvar-me la vida. En Kaz sempre parlava de l’hospitalitat de la gent del seu país i gairebé havia perdut l’esperança de trobar algú que m’ajudés però ara tot era diferent. Al paper que m’havia donat hi havia un missatge molt curt però precís:
“A les sis al pont Mohammad Hassan Khan”.
dissabte, 31 d’octubre del 2009
ALGUNA SORPRESA MÉS?
Un cop s’ha desinflat una mica el cas Millet, ja tornem a tenir pollastre!
Segons el jutge Garzón, a les localitats de Sta.Coloma de Gramenet, Badalona i St.Andreu de Llavaneres, s’han produït tres “pelotazos” urbanístics un pèl irregulars. Terrenys destinats a la promoció de vivendes protegides, es van recalificar i es van vendre a un preu molt més elevat. Els beneficis de les operacions, en lloc d’anar a parar a les arques municipals passaven a mans de comissionistes ( Macià Alavedra, Prenafeta, etc...) . S’estima que les comissions a Sta. Coloma són d'uns 13 milions d’euros, a Badalona d’uns 14 milions d’euros i a St.Andreu d’uns 17,7 milions d’euros.
Almenys en aquest cas el jutge els tindrà unes hores entre reixes.
Mentre esperem el proper cas, potser hauríem de fer cas al genial Grouxho Marx que sàviament deia:
“No permetre injustícies ni joc brut, però, si s’enganxa a algú practicant la corrupció sense que jo rebi una comissió, el posarem contra la paret…i donarem l’ordre de disparar!”
Segons el jutge Garzón, a les localitats de Sta.Coloma de Gramenet, Badalona i St.Andreu de Llavaneres, s’han produït tres “pelotazos” urbanístics un pèl irregulars. Terrenys destinats a la promoció de vivendes protegides, es van recalificar i es van vendre a un preu molt més elevat. Els beneficis de les operacions, en lloc d’anar a parar a les arques municipals passaven a mans de comissionistes ( Macià Alavedra, Prenafeta, etc...) . S’estima que les comissions a Sta. Coloma són d'uns 13 milions d’euros, a Badalona d’uns 14 milions d’euros i a St.Andreu d’uns 17,7 milions d’euros.
Almenys en aquest cas el jutge els tindrà unes hores entre reixes.
Mentre esperem el proper cas, potser hauríem de fer cas al genial Grouxho Marx que sàviament deia:
“No permetre injustícies ni joc brut, però, si s’enganxa a algú practicant la corrupció sense que jo rebi una comissió, el posarem contra la paret…i donarem l’ordre de disparar!”
dimecres, 28 d’octubre del 2009
Entre Dos monS.Capítol - 2 -
"Igual que un arbre té una sola arrel i múltiples branques i fulles, també hi ha una sola religió veritable i perfecta, però diversificada en nombroses branques, per intervenció dels homes".
Mahatma Gandhi.
Varen passar vàries setmanes i la nostra relació avançava amb pas ferm i ràpid. Érem inseparables. Finalment vaig decidir-me a explicar a la meva família la relació amb en Kaz. Era una situació estranya; tenia un garbuix de sentiments, per un costat m’il·lusionava poder explicar a la mare que era feliç, que havia trobat a l’home de la meva vida, però per un altre costat tenia un terror immens a enfrontar-me a la seva reacció quan sabessin que l’home que estimava era musulmà.
La veritat és que la reacció del meus pares va ser entre gèlida i indiferent. Cap retret, cap advertiment, fins i tot els hi ho vaig repetir perquè no em va quedar clar que ho haguessin entès. Quan vaig penjar vaig entendre que per a ells aquesta relació era un simple passatemps. Fins i tot els tranquil·litzava pensar que així tindria companyia i no estaria tan sola. Amb el temps ja em farien veure que aquell noi no em convenia.
Als pocs mesos, en Kaz i jo, vàrem decidir anar a viure junts.
A la meva família això no els va fer gaire gràcia. Aquesta situació es començava a descontrolar i ja no veien tan clar que només fos una petita aventura de les meves. Pel que feia a la família d’ell no sabia molt bé quina era la situació. En aquest tema en Kaz sempre m’havia deixat una mica de banda. En realitat jo no sabia si ells coneixien la meva existència ni si sabien res de la nostra relació.
Feia sis mesos que vivíem junts i en Kaz va explicar-me que la seva mare volia venir a Londres. Al principi vaig estar contenta, finalment coneixeria a la seva família o almenys a una part. Fins ara només els coneixia per fotografies i per algunes coses que en kaz m’havia explicat.
Aquell matí, tant en Kaz com jo, estàvem especialment tensos. Tots dos corríem a fer els últims preparatius.
Ell va marxar a l’aeroport a buscar la seva mare i jo estava asseguda al sofà mirant com passaven els minuts i mossegant-me les ungles sense parar.
Finalment vaig sentir com s’obria la porta. El cor va començar a bategar-me a gran velocitat. Havia assajat mil vegades la salutació de benvinguda i, com sol passar en aquest casos, un cop vaig ser plantada al davant de la seva mare, vaig patir una espècie de síncope que no em deixava articular ni una sola paraula. Finalment només vaig poder oferir-li un tímid somriure.
Ella era una dona que només de mirar-la ja feia molt respecte. Va repassar-me de dalt a baix i va saludar-me secament.
Va entrar a la sala d’estar; jo continuava allà pal plantada fins que vaig reaccionar i els vaig oferir uns pastissets i un te que havia preparat durant la seva absència. Varen ser dies molt estranys. De seguida vaig entendre que la seva mare venia per emportar-se al seu fill. Ells també creien que fins ara tota la nostra relació havia estat un passatemps i havien fet la vista grossa, però ara havien vist que la situació havia canviat, vivíem junts i les coses es començaven a complicar.
Varen passar uns dies i la seva mare va marxar. No havia aconseguit el seu propòsit, en Kaz es quedava, però va advertir-me, amb molta educació, que el seu fill havia de casar-se amb una dona musulmana i no amb mi.
Estàvem atrapats entre dos mons. Tot d’una les nostres respectives famílies començaven a mostrar-nos les seves cartes. Cap estava disposada a facilitar-nos les coses.
Últimament els meus pares insistien molt en que tornés a Barcelona, pensaven que aquesta era la millor manera d’acabar amb tot això. Cada vegada que parlàvem per telèfon era una discussió rere una altra i la situació cada cop era més tensa.
Per altra banda jo també veia que en Kaz era sotmès des de l’Iran a fortes pressions perquè tornés a casa i podia veure en la seva mirada que patia amb aquests enfrontaments amb la seva família, fins i tot començàvem a discutir entre nosaltres cada cop més freqüentment.
Mahatma Gandhi.
Varen passar vàries setmanes i la nostra relació avançava amb pas ferm i ràpid. Érem inseparables. Finalment vaig decidir-me a explicar a la meva família la relació amb en Kaz. Era una situació estranya; tenia un garbuix de sentiments, per un costat m’il·lusionava poder explicar a la mare que era feliç, que havia trobat a l’home de la meva vida, però per un altre costat tenia un terror immens a enfrontar-me a la seva reacció quan sabessin que l’home que estimava era musulmà.
La veritat és que la reacció del meus pares va ser entre gèlida i indiferent. Cap retret, cap advertiment, fins i tot els hi ho vaig repetir perquè no em va quedar clar que ho haguessin entès. Quan vaig penjar vaig entendre que per a ells aquesta relació era un simple passatemps. Fins i tot els tranquil·litzava pensar que així tindria companyia i no estaria tan sola. Amb el temps ja em farien veure que aquell noi no em convenia.
Als pocs mesos, en Kaz i jo, vàrem decidir anar a viure junts.
A la meva família això no els va fer gaire gràcia. Aquesta situació es començava a descontrolar i ja no veien tan clar que només fos una petita aventura de les meves. Pel que feia a la família d’ell no sabia molt bé quina era la situació. En aquest tema en Kaz sempre m’havia deixat una mica de banda. En realitat jo no sabia si ells coneixien la meva existència ni si sabien res de la nostra relació.
Feia sis mesos que vivíem junts i en Kaz va explicar-me que la seva mare volia venir a Londres. Al principi vaig estar contenta, finalment coneixeria a la seva família o almenys a una part. Fins ara només els coneixia per fotografies i per algunes coses que en kaz m’havia explicat.
Aquell matí, tant en Kaz com jo, estàvem especialment tensos. Tots dos corríem a fer els últims preparatius.
Ell va marxar a l’aeroport a buscar la seva mare i jo estava asseguda al sofà mirant com passaven els minuts i mossegant-me les ungles sense parar.
Finalment vaig sentir com s’obria la porta. El cor va començar a bategar-me a gran velocitat. Havia assajat mil vegades la salutació de benvinguda i, com sol passar en aquest casos, un cop vaig ser plantada al davant de la seva mare, vaig patir una espècie de síncope que no em deixava articular ni una sola paraula. Finalment només vaig poder oferir-li un tímid somriure.
Ella era una dona que només de mirar-la ja feia molt respecte. Va repassar-me de dalt a baix i va saludar-me secament.
Va entrar a la sala d’estar; jo continuava allà pal plantada fins que vaig reaccionar i els vaig oferir uns pastissets i un te que havia preparat durant la seva absència. Varen ser dies molt estranys. De seguida vaig entendre que la seva mare venia per emportar-se al seu fill. Ells també creien que fins ara tota la nostra relació havia estat un passatemps i havien fet la vista grossa, però ara havien vist que la situació havia canviat, vivíem junts i les coses es començaven a complicar.
Varen passar uns dies i la seva mare va marxar. No havia aconseguit el seu propòsit, en Kaz es quedava, però va advertir-me, amb molta educació, que el seu fill havia de casar-se amb una dona musulmana i no amb mi.
Estàvem atrapats entre dos mons. Tot d’una les nostres respectives famílies començaven a mostrar-nos les seves cartes. Cap estava disposada a facilitar-nos les coses.
Últimament els meus pares insistien molt en que tornés a Barcelona, pensaven que aquesta era la millor manera d’acabar amb tot això. Cada vegada que parlàvem per telèfon era una discussió rere una altra i la situació cada cop era més tensa.
Per altra banda jo també veia que en Kaz era sotmès des de l’Iran a fortes pressions perquè tornés a casa i podia veure en la seva mirada que patia amb aquests enfrontaments amb la seva família, fins i tot començàvem a discutir entre nosaltres cada cop més freqüentment.
divendres, 23 d’octubre del 2009
Entre Dos monS. Capítol - 1 -
"No tenia por a les dificultats: el que l’espantava era l’obligació d’haver d’escollir un camí. Escollir un camí significava abandonar-ne altres".
Paulo Coelho.
Assentada als esglaons de l’estàtua de l’Eros, captivada un cop més pels neons de picadilly, com una gota d’aigua al mig de la riada de gent que va i bé direcció a l’opulent regent street, la fresca brisa em colpeja un i altre cop la cara mentre penso si al cap de dos anys de tornat a seure aquí he trobat el que venia a buscar. Era una necessitat, una fugida endavant que havia de fer. La meva vida havia entrat en un carreró sense sortida, el pes dels dies queien sobre meu com lloses i ja no tenia res que em lligués a Barcelona. Així que vaig decidir iniciar una aventura que demà acabarà amb el meu casament.
La meva arribada a aquí va ser força més fàcil del que tothom m’havia explicat.
Uns catalans van acollir-me i van donar-me alguns consells per introduir-me en el mercat laboral anglès. La veritat és que vaig trobar feina amb certa facilitat.
Tota la meva història comença el meu primer dia de feina.
Vaig marxar amb el temps just per comprar un cafè amb llet gegant d’una coneguda cadena americana, anava carregada fins al cap d’amunt, carpetes amb documents i antics projectes, pel meu nou cap que volia donar-hi un cop d’ull. L’ascensor no arribava mai. Just abans d’agafar un atac d’ira vaig aconseguir fer-me un lloc en el maleït ascensor. Va portar-me fins al vuitè pis. Amb presses, vaig sortir distreta de l’ascensor, i sense saber com vaig topar amb un jove. Vaig caure de cul a terra, totes les carpetes obertes i el meu cafè amb llet sobre el seu bonic i immaculat vestit Armani. Vaig estar a punt d’entrar en estat de shock. A l’aixecar la vista tot el personal del despatx observa atònit la meva arribada a la feina. El jove, al que li havia esclafat el cafè amb llet, tranquil·lament va allargar-me la mà i em va ajudar a aixecar. Va recollir-me els papers mentre jo el mirava paralitzada per la vergonya. Va girar-se i va donar-me les carpetes.
Era un noi alt, cabells canosos i un nas amb molta personalitat. Va oferir-me un somriure i va acompanyar-me fins a la meva taula, va despedir-se i va marxar.
Els primers dies, entre la meva dificultat amb l’anglès i que tot just buscava el meu lloc en aquella nova vida, quasi no tenia relació amb ningú a part de la Lola, una dominicana que feia un parell d’anys també havia decidit iniciar la seva aventura anglesa com jo.
Un divendres la Lola va proposar-me anar a un pub al costat de l’oficina. Allà, els divendres, es reunien uns quants companys de la feina a prendre una cervesa i a fer petar la xerrada una estona.
Vaig acceptar encantada, feia dies que no tenia cap activitat fora de la feina i la veritat és que la soledat començava a apoderar-se de mi.
Així que vaig relaxar-me i vaig xerrar animadament amb tota aquella gent que feia setmanes amb qui intercanviàvem mirades i tímides salutacions. La Lola va convidar-me l’endemà a una festa que feia en Lock, un noi Polonès, i la seva xicota. Vaig acceptar sense ni pensar-ho.
Cap a les 6 pm, vaig agafar el metro i després d’un inacabable recorregut vaig arribar a Covent Garden. Era la primera vegada que hi anava. Vaig quedar captivada del lloc, era ple de gent. A la Piazza, al voltant d’un noi que tocava la guitarra com els àngels, hi havia un núvol de gent mirant-lo. M’hi vaig quedar fins que va acabar l’actuació. Tothom va aplaudir amb entusiasme. Vaig continuar per les galeries Central Market i vaig badar en un aparador ple d’objectes decorats artesanalment.
Després de caminar uns minuts vaig arribar al 7 de Neal Street. Era una bonica casa de dues plantes amb un jardinet curosament arreglat. Tres esglaons et donaven la benvinguda. Vaig pujar-los i just quan estava a punt de trucar la porta es va obrir. Vaig donar-me un petit ensurt. A l’aixecar la vista va aparèixer ell. Era el noi amb el que havia topat el meu primer dia de feina. Automàticament van venir-me al cap les imatges de la meva caiguda i del cafè amb llet sobre d’ell. Vaig notar com les galtes agafaven un intens color vermell. Finalment va preguntar-me si volia entrar o si preferia quedar-me allà fora.
Vaig reaccionar i vam entrar. Va agafar-me la jaqueta i va acompanyar-me cap a dins. Va oferir-me una copa de vi i va dir-me:
– Potser ha arribat l’hora de presentar-nos, no?
– Em dic Kaz.
Jo vaig fer un tímid somriure i amb un fil de veu li vaig dir:
- Jo Irene.
Vam estar tota la festa xerrant sense parar fins que en Lock va dir-nos:
– Escolteu, nosaltres anem a dormir. Quan marxeu tanqueu tots els llums, ok?
Eren les quatre de la matinada i tothom havia marxat. En Kaz va oferir-se per acompanyar-me a casa i vaig acceptar encantada. Quan vam arribar a l’entrada de casa meva va besar-me la mà i va marxar.
Vaig quedar-me plantada davant la porta mentre la seva silueta es fonia en la penombra de la nit.
En aquell moment vaig saber que aquell noi havia despertat en mi sentiments que tenia oblidats en un racó molt amagat del meu cor.
Al matí vaig llevar-me. Estava assentada davant un cafè que encara fumejava. Absent, recordava cada moment de la nit anterior. Per la finestra entrava un càlid raig de llum com encara no havia vist mai a Londres. El timbre va trencar la catarsi en la que estava absorta. Vaig obrir la porta i allà estava ell amb una vestimenta informal i una cistella de pícnic:
- Bon dia ! - va dir somrient.
- Has fet mai un pícnic al Hyde Park?
Estava atònita, no sabia què dir.
- Va canvia’t que marxem! - va dir-me amb una rialla a la boca.
L’herba desprenia una agradable olor a frescor i els ocells piulaven com una orquestra perfectament afinada.
Vàrem seure sobre una immensa manta vermella a la vora del llac Serpentine, sota una mil·lenària noguera. Des d’aquella privilegiada posició, vèiem uns bonics ànecs i uns elegants pelicans entrar i sortir de l’aigua.
Vàrem estar allí tot el dia. Per esperar el dinar, en Kaz va oferir-me un te que ell va anomenar “Chay”.
Per dinar havia preparat un menú típic del seu país.
Per començar, va oferir-me un “Abgusht” denominat “Dizi”; era un caldo amb carn de xai i cigrons. El va servir fent una espècie de ritu tradicional iranià. Després va servir-me un exquisit Kebab de xai acompanyat amb arròs i una salsa amb una espècie anomenada “Somag”. També va servir-me “Sangak”, un pa molt popular, però ja no podia menjar res més. Era una cuina molt diferent a la que jo estava acostumada. La meva dieta des de que havia arribat a Anglaterra consistia amb una gran varietat de sandvitxos, així que quan va oferir-me un assortiment de dolços de Oom i Yazd, Sohan i Kebabi, vaig haver de demanar una treva fins a l’hora de berenar.
Va passar el dia volant, el sol es ponia a l’horitzó i semblava que mai podríem parar de parlar i mirar-nos als ulls entre inacabables silencis, que només es trencaven quan uníem els nostres llavis apassionadament.
Vàrem recollir les coses i en Kaz va proposar-me anar a casa seva. Al seu costat em sentia segura, tornava a tenir la confiança en mi mateixa que feia temps que havia perdut. Ell era tan atent amb mi, l’interessava tot el que jo li explicava i a mi tot el que ell em deia; i el més important, sempre aconseguia dibuixar-me un somriure a la cara.
Vàrem arribar a casa seva. Vivia en una petita casa de lloguer a Drayson Mews. Antigament havien estat estables per a cavalls i ara les havien reconvertit en boniques casetes.
Vam entrar i vàrem seure al sofà. Hi havia una espectacular catifa Persa que donava la benvinguda amb la seva bonica combinació de colors. En Kaz, va posar una romàntica música ambiental, va servir-me una copa de vi francès i vàrem fer l’amor apassionadament tota la nit. Ell va adormir-se i jo l’observava estirada al seu costat. Dins el meu cap explotaven una pregunta darrera una altra de les quals no en tenia la resposta.
Proveníem de dos mons absolutament diferents. Si la nostra relació tirava endavant hauríem d’enfrontar-nos a un munt de judicis morals, retrets, preguntes i milions de savis consells basats en estereotips i tòpics preconcebuts dels quals molta gent no en tenen ni idea. Però ara mateix era feliç i no estava disposada a que la meva recargolada ment m’arruïnés aquell meravellós moment.
Continuarà...
Paulo Coelho.
Assentada als esglaons de l’estàtua de l’Eros, captivada un cop més pels neons de picadilly, com una gota d’aigua al mig de la riada de gent que va i bé direcció a l’opulent regent street, la fresca brisa em colpeja un i altre cop la cara mentre penso si al cap de dos anys de tornat a seure aquí he trobat el que venia a buscar. Era una necessitat, una fugida endavant que havia de fer. La meva vida havia entrat en un carreró sense sortida, el pes dels dies queien sobre meu com lloses i ja no tenia res que em lligués a Barcelona. Així que vaig decidir iniciar una aventura que demà acabarà amb el meu casament.
La meva arribada a aquí va ser força més fàcil del que tothom m’havia explicat.
Uns catalans van acollir-me i van donar-me alguns consells per introduir-me en el mercat laboral anglès. La veritat és que vaig trobar feina amb certa facilitat.
Tota la meva història comença el meu primer dia de feina.
Vaig marxar amb el temps just per comprar un cafè amb llet gegant d’una coneguda cadena americana, anava carregada fins al cap d’amunt, carpetes amb documents i antics projectes, pel meu nou cap que volia donar-hi un cop d’ull. L’ascensor no arribava mai. Just abans d’agafar un atac d’ira vaig aconseguir fer-me un lloc en el maleït ascensor. Va portar-me fins al vuitè pis. Amb presses, vaig sortir distreta de l’ascensor, i sense saber com vaig topar amb un jove. Vaig caure de cul a terra, totes les carpetes obertes i el meu cafè amb llet sobre el seu bonic i immaculat vestit Armani. Vaig estar a punt d’entrar en estat de shock. A l’aixecar la vista tot el personal del despatx observa atònit la meva arribada a la feina. El jove, al que li havia esclafat el cafè amb llet, tranquil·lament va allargar-me la mà i em va ajudar a aixecar. Va recollir-me els papers mentre jo el mirava paralitzada per la vergonya. Va girar-se i va donar-me les carpetes.
Era un noi alt, cabells canosos i un nas amb molta personalitat. Va oferir-me un somriure i va acompanyar-me fins a la meva taula, va despedir-se i va marxar.
Els primers dies, entre la meva dificultat amb l’anglès i que tot just buscava el meu lloc en aquella nova vida, quasi no tenia relació amb ningú a part de la Lola, una dominicana que feia un parell d’anys també havia decidit iniciar la seva aventura anglesa com jo.
Un divendres la Lola va proposar-me anar a un pub al costat de l’oficina. Allà, els divendres, es reunien uns quants companys de la feina a prendre una cervesa i a fer petar la xerrada una estona.
Vaig acceptar encantada, feia dies que no tenia cap activitat fora de la feina i la veritat és que la soledat començava a apoderar-se de mi.
Així que vaig relaxar-me i vaig xerrar animadament amb tota aquella gent que feia setmanes amb qui intercanviàvem mirades i tímides salutacions. La Lola va convidar-me l’endemà a una festa que feia en Lock, un noi Polonès, i la seva xicota. Vaig acceptar sense ni pensar-ho.
Cap a les 6 pm, vaig agafar el metro i després d’un inacabable recorregut vaig arribar a Covent Garden. Era la primera vegada que hi anava. Vaig quedar captivada del lloc, era ple de gent. A la Piazza, al voltant d’un noi que tocava la guitarra com els àngels, hi havia un núvol de gent mirant-lo. M’hi vaig quedar fins que va acabar l’actuació. Tothom va aplaudir amb entusiasme. Vaig continuar per les galeries Central Market i vaig badar en un aparador ple d’objectes decorats artesanalment.
Després de caminar uns minuts vaig arribar al 7 de Neal Street. Era una bonica casa de dues plantes amb un jardinet curosament arreglat. Tres esglaons et donaven la benvinguda. Vaig pujar-los i just quan estava a punt de trucar la porta es va obrir. Vaig donar-me un petit ensurt. A l’aixecar la vista va aparèixer ell. Era el noi amb el que havia topat el meu primer dia de feina. Automàticament van venir-me al cap les imatges de la meva caiguda i del cafè amb llet sobre d’ell. Vaig notar com les galtes agafaven un intens color vermell. Finalment va preguntar-me si volia entrar o si preferia quedar-me allà fora.
Vaig reaccionar i vam entrar. Va agafar-me la jaqueta i va acompanyar-me cap a dins. Va oferir-me una copa de vi i va dir-me:
– Potser ha arribat l’hora de presentar-nos, no?
– Em dic Kaz.
Jo vaig fer un tímid somriure i amb un fil de veu li vaig dir:
- Jo Irene.
Vam estar tota la festa xerrant sense parar fins que en Lock va dir-nos:
– Escolteu, nosaltres anem a dormir. Quan marxeu tanqueu tots els llums, ok?
Eren les quatre de la matinada i tothom havia marxat. En Kaz va oferir-se per acompanyar-me a casa i vaig acceptar encantada. Quan vam arribar a l’entrada de casa meva va besar-me la mà i va marxar.
Vaig quedar-me plantada davant la porta mentre la seva silueta es fonia en la penombra de la nit.
En aquell moment vaig saber que aquell noi havia despertat en mi sentiments que tenia oblidats en un racó molt amagat del meu cor.
Al matí vaig llevar-me. Estava assentada davant un cafè que encara fumejava. Absent, recordava cada moment de la nit anterior. Per la finestra entrava un càlid raig de llum com encara no havia vist mai a Londres. El timbre va trencar la catarsi en la que estava absorta. Vaig obrir la porta i allà estava ell amb una vestimenta informal i una cistella de pícnic:
- Bon dia ! - va dir somrient.
- Has fet mai un pícnic al Hyde Park?
Estava atònita, no sabia què dir.
- Va canvia’t que marxem! - va dir-me amb una rialla a la boca.
L’herba desprenia una agradable olor a frescor i els ocells piulaven com una orquestra perfectament afinada.
Vàrem seure sobre una immensa manta vermella a la vora del llac Serpentine, sota una mil·lenària noguera. Des d’aquella privilegiada posició, vèiem uns bonics ànecs i uns elegants pelicans entrar i sortir de l’aigua.
Vàrem estar allí tot el dia. Per esperar el dinar, en Kaz va oferir-me un te que ell va anomenar “Chay”.
Per dinar havia preparat un menú típic del seu país.
Per començar, va oferir-me un “Abgusht” denominat “Dizi”; era un caldo amb carn de xai i cigrons. El va servir fent una espècie de ritu tradicional iranià. Després va servir-me un exquisit Kebab de xai acompanyat amb arròs i una salsa amb una espècie anomenada “Somag”. També va servir-me “Sangak”, un pa molt popular, però ja no podia menjar res més. Era una cuina molt diferent a la que jo estava acostumada. La meva dieta des de que havia arribat a Anglaterra consistia amb una gran varietat de sandvitxos, així que quan va oferir-me un assortiment de dolços de Oom i Yazd, Sohan i Kebabi, vaig haver de demanar una treva fins a l’hora de berenar.
Va passar el dia volant, el sol es ponia a l’horitzó i semblava que mai podríem parar de parlar i mirar-nos als ulls entre inacabables silencis, que només es trencaven quan uníem els nostres llavis apassionadament.
Vàrem recollir les coses i en Kaz va proposar-me anar a casa seva. Al seu costat em sentia segura, tornava a tenir la confiança en mi mateixa que feia temps que havia perdut. Ell era tan atent amb mi, l’interessava tot el que jo li explicava i a mi tot el que ell em deia; i el més important, sempre aconseguia dibuixar-me un somriure a la cara.
Vàrem arribar a casa seva. Vivia en una petita casa de lloguer a Drayson Mews. Antigament havien estat estables per a cavalls i ara les havien reconvertit en boniques casetes.
Vam entrar i vàrem seure al sofà. Hi havia una espectacular catifa Persa que donava la benvinguda amb la seva bonica combinació de colors. En Kaz, va posar una romàntica música ambiental, va servir-me una copa de vi francès i vàrem fer l’amor apassionadament tota la nit. Ell va adormir-se i jo l’observava estirada al seu costat. Dins el meu cap explotaven una pregunta darrera una altra de les quals no en tenia la resposta.
Proveníem de dos mons absolutament diferents. Si la nostra relació tirava endavant hauríem d’enfrontar-nos a un munt de judicis morals, retrets, preguntes i milions de savis consells basats en estereotips i tòpics preconcebuts dels quals molta gent no en tenen ni idea. Però ara mateix era feliç i no estava disposada a que la meva recargolada ment m’arruïnés aquell meravellós moment.
Continuarà...
dijous, 22 d’octubre del 2009
ASTÈRIX I OBÈLIX, COMPLEIXEN ELS 50.
El 29 d’octubre de 1959 es van començar a publicar les aventures d’Astèrix i Obèlix al setmanari francès Pilote. Creat pel dibuixant Albert Urdezo i el guionista René Goscinny, celebren el seu 50 aniversari amb la publicació d’una nova aventura. L’aniversari d’Astèrix i Obèlix. El llibre d’or. Avui es posa a la venta a tot el món. A l’estat espanyol es farà una tirada de 300.000 exemplars en català, castellà, euskera i gallec.
Pels que no sou seguidors o simpatitzants de l’heroi gal i el seus companys d’aventures, us recomano que gasteu uns instants del vostre temps per donar un cop d’ull a alguna de les seves aventures. L’acció es situa en l’ocupació de la Gàlia durant l’imperi Romà i explica la resistència dels habitants d’aquest petit poblat enfront dels soldats romans.
Us faran passar una estona molt entretinguda, ja ho veureu.
Pels que no sou seguidors o simpatitzants de l’heroi gal i el seus companys d’aventures, us recomano que gasteu uns instants del vostre temps per donar un cop d’ull a alguna de les seves aventures. L’acció es situa en l’ocupació de la Gàlia durant l’imperi Romà i explica la resistència dels habitants d’aquest petit poblat enfront dels soldats romans.
Us faran passar una estona molt entretinguda, ja ho veureu.
dimarts, 20 d’octubre del 2009
LA JUSTÍCIA ÉS CEGA PERÒ HI VEU A LA FOSCOR, NO?
Sembla que visquem en un país de broma. Resulta que per cometre dues infraccions de transit “greus” pots anar a la presó, però per apropiar-te indegudament de més de deu milions d’euros, no!
No vull posar en dubte la resolució del jutge, que segur ha seguit la llei al peu de la lletra. El que qüestiono és la proporcionalitat dels càstigs que apliquem en diferents delictes.
Una altra pregunta que em faig, és si el “Sr”. Millet i el seu company de malifetes el “Sr”. Montull tinguessin un advocat d’ofici, com la majoria dels petit delinqüents que acaben a la presó, si la nit passada l’haurien passat a casa.
Així que ja ho sabeu, si heu de delinquir no us hi poseu per poc. Ah! i si us enganxen, mostreu penediment i poseu el vostre patrimoni a la disposició del jutge, que diu que això ajuda molt!
No vull posar en dubte la resolució del jutge, que segur ha seguit la llei al peu de la lletra. El que qüestiono és la proporcionalitat dels càstigs que apliquem en diferents delictes.
Una altra pregunta que em faig, és si el “Sr”. Millet i el seu company de malifetes el “Sr”. Montull tinguessin un advocat d’ofici, com la majoria dels petit delinqüents que acaben a la presó, si la nit passada l’haurien passat a casa.
Així que ja ho sabeu, si heu de delinquir no us hi poseu per poc. Ah! i si us enganxen, mostreu penediment i poseu el vostre patrimoni a la disposició del jutge, que diu que això ajuda molt!
dilluns, 19 d’octubre del 2009
LA FESTA DELS SÚPERS.
Reconec que les grans aglomeracions de gent no és el lloc on normalment desitjo passar un dissabte de festa. Però aquest cap de setmana passat, vaig exercir de bon pare i vaig portar les meves filles a la festa del Club súper tres.El divendres al vespre em feia una mandra de mil dimonis, però un cop allà, al veure que tots els nens gaudien d’una festa pensada només per a ells, vaig adonar-me que valia la pena el petit sacrifici que vàrem fer.
Cal dir, que tot i la molta gent que hi havia, l’organització va ser molt bona i tots els nens varen poder gaudir de les activitats. El concert dels protagonistes del club súper tres, al menys a la meva filla gran l’hi va entusiasmar i només de veure la seva cara de felicitat, crec que va ser una decisió molt encertada anar a la festa.
Així que voldria felicitar a TV3 per crear un espai pensat només per als petits de casa.
divendres, 25 de setembre del 2009
Atrapa a un ladrón per Fèlix Millet.
Ni el mateix Alfred Hitchcock, podria haver ordit una trama tant perfecta, però ja se sap, no totes les pel·lícules tenen un final feliç.
"En lo concerniente a las grandes sumas, lo más recomendable es no confiar en nadie".
Agatha Christie.
Potser, si les institucions responsables de controlar les subvencions haguessin tingut una mica de cura, el que ha passat al Palau de la música es podria haver evitat. De totes maneres sinó són capaços de controlar el que passa amb tots els informes que es fan des de dins del govern, com volem que controlin res.
Una altre cosa que com a mínim molesta una mica, és el tracte que els mitjans de comunicació fan sobre el responsable del robatori del Palau.
"El Sr. Fèlix Millet ...."
Quan es tracta d’un delinqüent de menys categoria, mai se’l tracta de Sr. No ser perquè en aquest cas ha de ser una excepció, no?
Ja ho diu el Proverbi Àrab:
"Al perro que tiene dinero se le llama señor perro".
Així que paciència i a esperar la pròxima malifeta de l’alta burgesia catalana.
Aquests són els càrrecs i premis que posseeix el Sr. "Xoriço". Quan algú comenci a controlar una mica que ha fet, aquest individu, en totes aquestes institucions, ja veurem com acaba la cosa.
Càrrecs
President de l'Orfeó Català (des d'octubre 1978)
President de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana (1990)
President de la Fundació Esmen (1992)
Vicepresident del Consorci del Palau de la Música Catalana i President del Comitè Executiu del mateix (1983)
Vicepresident de la Societat del Gran Teatre del Liceu (1980)
President del Consell Editorial de Revista Musical Catalana (1984)
Vicepresident Fundació FC Barcelona (des de la seva creació l'any 1994)
President de l'Agrupació Mútua del Comerç i la Indústria, MARPF (Juny 2006)
President de la Fundació Agrupació Mútua del Comerç i la Indústria (Juny 2006)
President d'AMCI HABITAT (5 febrer 2007)
President de Bankpyme (10 octubre 2007)
President d'Agrupació Bankpyme Pensiones, EGFP, SA (en representació d'Agrupació Mútua)
President d'AMCI BD 2008, SL (en representació d'Agrupació Mútua)
President d'AMCI REHABILITACIÓ, SL (en representació d'Agrupació Mútua)
President d'AMSYR AGRUPACIÓ SEGUROS Y REASEGUROS, SA (en representació d'Agrupació Mútua)
Vocal de DINAMITA CAPITAL PILLADO SCR, SA (en representació d'Agrupació Mútua)
President de GRUPO MGO, SA (en representació d'AMCI HABITAT)
President de INVERPYME SCR, SA (en representació d'Agrupació Mútua)
President de SANITARIA MÉDICO QUIRÚRGICA DE SEGUROS, SA (SANIMED) (en representació d'Agrupació Mútua)
President de SEGUROS LATINA, SA (en representació d'Agrupació Mútua)
President de TRANSPORT SANITARI DE CATALUNYA, SL (en representació d'Agrupació Mútua)
Membre del Patronat de la Fundació del Gran Teatre del Liceu i de la seva Comissió Executiva (1994)
Membre de la Fundació Pau Casals
Membre de la Fundació Güell
Membre de la Fundació del Teatre Fortuny (Reus) (1995)
Membre de la Fundación Independiente
Membre de la Fundación Bayer (abril 2000)
Patró de la Fundació del Conservatori del Liceu (Maig 1996)
Patró de la Asociación Española de Fundaciones (maig 2003)
Patró de la Fundació Jaume Aragall (7 de maig de 2003)
Membre Consell Assessor Institut Catalunya Futur (juny 2003)
Vicepresident d'Honor de l'Associació Amics de Lluís Domènech i Montaner (desembre 2000)
President d'Honor de l'Agrupació de Patums del Païs d'en Cagaelàstics
Premis
L'any 1981 li va ser concedida la Corbata d'Isabel la Catòlica com a President de l'Orfeó Català.
El 10 de desembre de 1998 li va ser concedida la Clau de Barcelona.
El 7 de juliol de 1999 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi per la Generalitat de Catalunya.
Distingit com a Senyor de Barcelona (2004) – atorgat el dia 10 novembre 2005
Distingit amb la Cruz de Oro per l'AEFE (Agrupación Española de Fomento Europeo) – atorgada el dia 8 de març de 2008
Distingit com a Confrare d'Honor per la Confraria del Cava Sant Sadurní – 25 de juny de 2008 Distingit com a Conciutadà que ens honora – 9 de juliol de 2008
"En lo concerniente a las grandes sumas, lo más recomendable es no confiar en nadie".
Agatha Christie.
Potser, si les institucions responsables de controlar les subvencions haguessin tingut una mica de cura, el que ha passat al Palau de la música es podria haver evitat. De totes maneres sinó són capaços de controlar el que passa amb tots els informes que es fan des de dins del govern, com volem que controlin res.
Una altre cosa que com a mínim molesta una mica, és el tracte que els mitjans de comunicació fan sobre el responsable del robatori del Palau.
"El Sr. Fèlix Millet ...."
Quan es tracta d’un delinqüent de menys categoria, mai se’l tracta de Sr. No ser perquè en aquest cas ha de ser una excepció, no?
Ja ho diu el Proverbi Àrab:
"Al perro que tiene dinero se le llama señor perro".
Així que paciència i a esperar la pròxima malifeta de l’alta burgesia catalana.
Aquests són els càrrecs i premis que posseeix el Sr. "Xoriço". Quan algú comenci a controlar una mica que ha fet, aquest individu, en totes aquestes institucions, ja veurem com acaba la cosa.
Càrrecs
President de l'Orfeó Català (des d'octubre 1978)
President de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana (1990)
President de la Fundació Esmen (1992)
Vicepresident del Consorci del Palau de la Música Catalana i President del Comitè Executiu del mateix (1983)
Vicepresident de la Societat del Gran Teatre del Liceu (1980)
President del Consell Editorial de Revista Musical Catalana (1984)
Vicepresident Fundació FC Barcelona (des de la seva creació l'any 1994)
President de l'Agrupació Mútua del Comerç i la Indústria, MARPF (Juny 2006)
President de la Fundació Agrupació Mútua del Comerç i la Indústria (Juny 2006)
President d'AMCI HABITAT (5 febrer 2007)
President de Bankpyme (10 octubre 2007)
President d'Agrupació Bankpyme Pensiones, EGFP, SA (en representació d'Agrupació Mútua)
President d'AMCI BD 2008, SL (en representació d'Agrupació Mútua)
President d'AMCI REHABILITACIÓ, SL (en representació d'Agrupació Mútua)
President d'AMSYR AGRUPACIÓ SEGUROS Y REASEGUROS, SA (en representació d'Agrupació Mútua)
Vocal de DINAMITA CAPITAL PILLADO SCR, SA (en representació d'Agrupació Mútua)
President de GRUPO MGO, SA (en representació d'AMCI HABITAT)
President de INVERPYME SCR, SA (en representació d'Agrupació Mútua)
President de SANITARIA MÉDICO QUIRÚRGICA DE SEGUROS, SA (SANIMED) (en representació d'Agrupació Mútua)
President de SEGUROS LATINA, SA (en representació d'Agrupació Mútua)
President de TRANSPORT SANITARI DE CATALUNYA, SL (en representació d'Agrupació Mútua)
Membre del Patronat de la Fundació del Gran Teatre del Liceu i de la seva Comissió Executiva (1994)
Membre de la Fundació Pau Casals
Membre de la Fundació Güell
Membre de la Fundació del Teatre Fortuny (Reus) (1995)
Membre de la Fundación Independiente
Membre de la Fundación Bayer (abril 2000)
Patró de la Fundació del Conservatori del Liceu (Maig 1996)
Patró de la Asociación Española de Fundaciones (maig 2003)
Patró de la Fundació Jaume Aragall (7 de maig de 2003)
Membre Consell Assessor Institut Catalunya Futur (juny 2003)
Vicepresident d'Honor de l'Associació Amics de Lluís Domènech i Montaner (desembre 2000)
President d'Honor de l'Agrupació de Patums del Païs d'en Cagaelàstics
Premis
L'any 1981 li va ser concedida la Corbata d'Isabel la Catòlica com a President de l'Orfeó Català.
El 10 de desembre de 1998 li va ser concedida la Clau de Barcelona.
El 7 de juliol de 1999 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi per la Generalitat de Catalunya.
Distingit com a Senyor de Barcelona (2004) – atorgat el dia 10 novembre 2005
Distingit amb la Cruz de Oro per l'AEFE (Agrupación Española de Fomento Europeo) – atorgada el dia 8 de març de 2008
Distingit com a Confrare d'Honor per la Confraria del Cava Sant Sadurní – 25 de juny de 2008 Distingit com a Conciutadà que ens honora – 9 de juliol de 2008
dijous, 24 de setembre del 2009
dimarts, 22 de setembre del 2009
ELS QUATRE DE GUILDFORD.
Aquest estiu he passat les vacances recorrent Irlanda. A Dublín vaig visitar la presó de Kilmainham, on es va rodar la pel·lícula “En el nombre del padre”. Això va fer-me venir moltes ganes de veure la pel·lícula i tot passejant per Grafton St. Vaig trobar-la i la vaig comprar.La pel·lícula repassa a través d’un atemptat terrorista, perpetrat per l’IRA, l’història de quatre joves que varen ser condemnats per un crim que no varen cometre.
El 1974, Anglaterra va instaurar una llei antiterrorista on permetia a les forces de seguretat, retenir durant set dies i set nits a qualsevol sospitós de terrorisme sense presentar cap càrrec.
En un clima de màxima tensió, el cinc d’octubre de 1973, l’IRA va atemptar en el pub“ Horse and groom”, situat al sud de Londres i lloc de trobada de molts militars britànics. Varen morir cinc persones i hi va haver una gran multitud de ferits.
Gerry Conlom, Paul Hill, Patrick “Paddy” Armstrong i Carole Richardson, varen ser detinguts pocs dies després de l’atemptat. Varen ser retinguts i torturats durant set dies fins que varen firmar una confessió on s’inculpaven. La policia va decidir que ells quatre no podien haver fet allò ells sols i varen detenir a familiars de Gerry Conlom. Coneguts com els set de Maguire, hi havia el pare de G. Conlom, la tieta i un nen de 14 anys entre d’altres.
Uns anys més tard la policia britànica va detenir el veritable autor de l’atemptat i membre de l’IRA. Tot i la seva confessió, les autoritats varen decidir mantenir a la presó a tots els innocents condemnats.
A la presó Gerry Conlom va conèixer a l’advocada Gareth Peirce, que va fer reobrir el cas. Havien passat 15 anys, i va descobrir irregularitats i documents ocults en el judici on es demostrava l’innocència dels onze condemnats.
El 1989 varen ser alliberats i absolts dels càrrecs. L’any 2005 Tony Blair, primer ministre britànic, va demanar disculpes publiques a tots els inculpats.
Per a Giusseppe Conlom ja era tard, va morir a la presó.
És una pel·lícula que ens fa reflexionar sobre totes aquestes quimeres antiterroristes americanes i sobre l’autentica professionalitat i transparència dels sistemes judicials siguin del país que siguin.
Veien aquesta pel·lícula em sorgeix una pregunta:
Quans innocents hi deuen haver a les presons del món?
Aquesta cita correspon al moment que Gerry Conlom va ser declarat innocent:
"Soy un hombre inocente, he pasado quince años en prisión por algo que no cometí. Ví morir a mi padre en una prisión británica por algo que no cometió. Y este gobierno sigue diciendo que es culpable. Quiero decirles que hasta que mi padre sea probado inocente, hasta que las personas implicadas en este caso sean probadas inocentes, hasta que los culpables sean llevados ante la justicia... seguiré luchando... ¡en nombre de mi padre y de la verdad!"
dilluns, 21 de setembre del 2009
LLOCS QUE VAL LA PENA VISITAR: MÓN ST.BENET.
Ara que comença aquella època on els caps de setmana comencem a preguntar-nos que podem fer, voldria recomanar-vos una sortida que pot ser de cap de setmana o d’un sol dia.
MÓN ST.BENET
És un monestir medieval que et permet visitar des de l’època medieval fins al modernisme.
Hi ha diferents opcions per visitar-lo. Jo us aconsello el recorregut de “mil anys d’història d’un monestir”, que dura 1h i 15 minuts aproximadament.
A traves de projeccions i hologrames et permet conèixer els diferents moments de l’historia del monestir, així com visitar totes les seves estances conservades perfectament.
Si voleu hi ha restaurants per dinar i si voleu fer-hi nit també hi ha un hotel.
La veritat es que és un bon lloc per passar un dia de festa amb família.
Us adjunto el mapa per arribar-hi.
MÓN ST.BENET
És un monestir medieval que et permet visitar des de l’època medieval fins al modernisme.
Hi ha diferents opcions per visitar-lo. Jo us aconsello el recorregut de “mil anys d’història d’un monestir”, que dura 1h i 15 minuts aproximadament.
A traves de projeccions i hologrames et permet conèixer els diferents moments de l’historia del monestir, així com visitar totes les seves estances conservades perfectament.
Si voleu hi ha restaurants per dinar i si voleu fer-hi nit també hi ha un hotel.
La veritat es que és un bon lloc per passar un dia de festa amb família.
Us adjunto el mapa per arribar-hi.
dissabte, 19 de setembre del 2009
"THE LOST SYMBOL" Dan Brown.
Atenció amics. Després de sis anys d’espera, tots els lectors que varem deixar-nos captivar per el “Codi da Vinci” i “Àngels i dimonis”, es bo de saber que acaba de sortir l’últim llibre de Dan Brown.
Es titula “The lost symbol” i s’ha posat a la venta en angles aquest mes de setembre. La versió traduïda arribarà per Nadal (aproximadament). Així que paciència o a fer practiques de lectura amb angles.
Es titula “The lost symbol” i s’ha posat a la venta en angles aquest mes de setembre. La versió traduïda arribarà per Nadal (aproximadament). Així que paciència o a fer practiques de lectura amb angles.
dijous, 13 d’agost del 2009
UP - Disney-Pixar.
UP és la nova pel•lícula de la factoria Pixar. Pixar per a tots aquells que no la coneguin són els creadors de Wall-e, Ratatouille etc…
La pel•lícula té uns primer vint minuts fantàstics, d’una carrega sentimental i emocional de gran tonatge. A la meitat de la pel•lícula, trobo que la història perd una mica de qualitat però es sobreposa i encara la recta final amb molt bona nota.
Com en totes les ultimes pel•lícules de Disney-Pixar, trobo que van més dirigides al públic adult que al infantil, però aquesta història és realment bona, sobretot a l’inici on narra la vida del personatge principal, d’una manera molt especial i difícil de portar a terme sobretot per la seva capacitat de síntesi.
Així que si encara no us heu decidit us recomano que aneu al cinema a veure-la.
Si podeu visioneu-la en 3D, és molt recomanable.
dimecres, 12 d’agost del 2009
DANI JARQUE.
"Cuando la muerte se precipita sobre el hombre, la parte mortal se extingue; pero el principio inmortal se retira y se aleja sano y salvo ".
Platón (427 AC-347 AC) Filósofo griego.
En memòria de Dani Jarque, descansi en pau.
dimarts, 11 d’agost del 2009
FUTUR.
Podria recordar el passat però no ho faré, fer-ho faria perdre’m l’arribada del futur.
Som aquí per això, per mirar al futur.
Miro al meu voltant i els veig a ells; ells són el futur de la nostra família.
A ells els hem d’ensenyar a ser millor persones que qualsevol de nosaltres.
A ells els hem d’enriquir amb el millor de cadascú.
A ells els hem d’ensenyar a estimar i a ser estimats.
A nosaltres ens toca oferir-los un futur de llibertat, de valors, però sobretot de sentiments purs i cristal•lins.
A nosaltres ens pertoca ensenyar-los a ser lliures, a ser lliures per escollir el seu propi futur, a ser lliurepensadors, però sobretot a ser feliços.
Ara a tots ens toca mantenir la flama familiar, aquesta flama que ens guia i ens il•lumina.
Ara ens toca cuidar-la i mimar-la amb l’amor i el respecte que fa falta i quan arribi el moment entregar-la a ells, a ells que són el futur, aquest futur que ja és aquí.
divendres, 7 d’agost del 2009
HIROSHIMA 64 ANYS DE VERGONYA / 恥の広島64年
El 6 d’agost de 1945, l’aviació americana va llençar la primera bomba atòmica sobre la població japonesa de Hiroshima i tres dies més tard va llençar la segona sobre Nagasaki. El llançament de les dues bombes atòmiques ( Little Boy i Fat Man) varen posar punt i final a la segona guerra mundial. Sis dies després de les explosions, Japó va anunciar la seva rendició davant dels “Aliats”.S’estima que varen morir unes 140.000 persones a Hiroshima i unes 80.000 a Nagasaki.
Així que aquest dies rememorem el 64 aniversari d’aquests fets, hauria de servir-nos per adonar-nos que fets com aquests estem obligats a responsabilitzar-nos perquè no es tornin a repetir mai més.
dimecres, 5 d’agost del 2009
HENRI CARTIER-BRESSON.
El passat 2 d’agost es va celebrar el cinquè aniversari de la mort de Henri Cartier-Bresson.
Considerat el pare del fotoreportatge, va néixer el 22 d’agost de 1908 a les afores de París i va morir el 2 d’agost del 2004 a Cereste ( França) a l’edat de 95 anys. Fundador l’any 1974 de l’agencia fotogràfica Magnum photos juntament amb altres destacats fotògraf com Robert Capa, David Seymour i George Rodger. És considerat l’autor d’algunes de les millors fotografies de la història. També va tenir l’oportunitat de fotografiar a algunes de les personalitats més rellevants com: Picasso, Marie Curie, Ernesto Guevara, Edith Piaf. També va cobrir esdeveniments tan importants com la mort de Gandhi, la guerra civil espanyola o l’entrada de Mao Zedong a Pequín.
Conegut com “l’ull del segle” juntament amb la seva inseparable Leica M3, va recórrer el món fotografiant tot el que li cridava l’atenció i segons ell “ gràcies a la fotografia he après a viure, perquè ella m’ha ensenyat respecte i tolerància”.
Us adjunto la web de la seva fundació juntament amb algunes de les seves millors fotografies.
Considerat el pare del fotoreportatge, va néixer el 22 d’agost de 1908 a les afores de París i va morir el 2 d’agost del 2004 a Cereste ( França) a l’edat de 95 anys. Fundador l’any 1974 de l’agencia fotogràfica Magnum photos juntament amb altres destacats fotògraf com Robert Capa, David Seymour i George Rodger. És considerat l’autor d’algunes de les millors fotografies de la història. També va tenir l’oportunitat de fotografiar a algunes de les personalitats més rellevants com: Picasso, Marie Curie, Ernesto Guevara, Edith Piaf. També va cobrir esdeveniments tan importants com la mort de Gandhi, la guerra civil espanyola o l’entrada de Mao Zedong a Pequín.
Conegut com “l’ull del segle” juntament amb la seva inseparable Leica M3, va recórrer el món fotografiant tot el que li cridava l’atenció i segons ell “ gràcies a la fotografia he après a viure, perquè ella m’ha ensenyat respecte i tolerància”.
Us adjunto la web de la seva fundació juntament amb algunes de les seves millors fotografies.
dijous, 30 de juliol del 2009
CATS.
Fa uns anys vaig visitar Londres i entre moltes altres coses vàrem decidir anar a veure un musical.
Cats va ser l’escollit. Des de sempre he sentit una especial animadversió cap als gats. Tot i que divideixen a la societat entre els que els troben enigmàtics i misteriosos i els que els trobem senzillament abominables, el musical va ser realment espectacular.
Us preguntareu perquè us parlo d’aquest musical quan ni a Londres ni a Barcelona esta en cartellera. Senzillament perquè m’ha caigut aquest mati a les mans el programa de l’actuació d’aquell dia i he recordat amb molta simpatia aquell musical.
El musical va ser composat per l’Andrew Lloyd Webber i estrenat a Londres el 1981. basat en el llibre de poemes de T.S.Eliot “Old Possum’s Book of Practical Cats” parla d’una comunitat de gats (els Jellicles). Una nit a l’any es reuneixen i esperen l’arribada del seu líder Deuteronomy per triar quin serà, d’ells, l’escollit per a passar a una nova vida al paradís dels gats.
Es va representar per ultima vegada el 11 de maig del 2002 i va ser retransmesa en una pantalla gegant al Covent Garden per a tots aquells que no varen aconseguir una entrada.
La veritat és que en tinc molt bon record i per això us adjunto un tros de l’obre.
Espero que us agradi.
Cats va ser l’escollit. Des de sempre he sentit una especial animadversió cap als gats. Tot i que divideixen a la societat entre els que els troben enigmàtics i misteriosos i els que els trobem senzillament abominables, el musical va ser realment espectacular.
Us preguntareu perquè us parlo d’aquest musical quan ni a Londres ni a Barcelona esta en cartellera. Senzillament perquè m’ha caigut aquest mati a les mans el programa de l’actuació d’aquell dia i he recordat amb molta simpatia aquell musical.
El musical va ser composat per l’Andrew Lloyd Webber i estrenat a Londres el 1981. basat en el llibre de poemes de T.S.Eliot “Old Possum’s Book of Practical Cats” parla d’una comunitat de gats (els Jellicles). Una nit a l’any es reuneixen i esperen l’arribada del seu líder Deuteronomy per triar quin serà, d’ells, l’escollit per a passar a una nova vida al paradís dels gats.
Es va representar per ultima vegada el 11 de maig del 2002 i va ser retransmesa en una pantalla gegant al Covent Garden per a tots aquells que no varen aconseguir una entrada.
La veritat és que en tinc molt bon record i per això us adjunto un tros de l’obre.
Espero que us agradi.
dissabte, 18 de juliol del 2009
LA REINA AL PALAU DELS CORRENTS D'AIRE.
Fi de l’apassionant triologia que ha captivat a milions de lectors.Com no podia ser de cap més manera, S.Larsson aconsegueix amb la tercera entrega de la triologia Millennium, enganxar-nos al llibre des de l’inici.
“ La reina al palau dels corrents d’aire”, és la continuació de la segona entrega i entra en el complex món de la política d’estat i de l’abús de poder que durant molts anys han exercit sobre la Lisbet Salander.
En una trama força complexa, l’autor aconsegueix mantenir la tensió del text, per rematar la feina lligant magistralment tots els punt oberts durant el llibre.
Així que sinò heu llegit cap de les tres entregues us aconsello que ho feu. Segur que no us en penedireu.
dissabte, 11 de juliol del 2009
QUADRES D'UNA EXPOSICIÓ - MÚSSORGKI.
No sóc cap expert en música clàssica ni tan sols sóc un gran aficionat a escoltar-la assíduament, però reconec que en moments concrets m’agrada escoltar-ne.
L’altre dia mentre feia cua en una oficina bancària, varen sonar unes notes que varen resultar-me molt familiars.
Quan era “jove”, a l’escola varen fer-nos fer un treball sobre un compositor de música clàssica i una de les seves obres.
A mi va tocar-me en MODEST PETROVICH MÚSSORGKI i la seva obra “ Quadres d’una exposició ”.
Així que quan vaig arribar a casa vaig tenir un autèntic desig de buscar el treball, que evidentment no vaig trobar, però el que si vaig trobar va ser la cinta de casset, sí, sí el casset, que jo ja tinc una edat!! I va ser un autèntic plaer escoltar el “ ball del pollets en la seva closca ” mentre recordava els bons moments viscuts a l’escola.
Així que si teniu curiositat per escoltar una mica de música clàssica us recomano “ els quadres d’una exposició” de Mússorgki.
L’altre dia mentre feia cua en una oficina bancària, varen sonar unes notes que varen resultar-me molt familiars.
Quan era “jove”, a l’escola varen fer-nos fer un treball sobre un compositor de música clàssica i una de les seves obres.
A mi va tocar-me en MODEST PETROVICH MÚSSORGKI i la seva obra “ Quadres d’una exposició ”.
Així que quan vaig arribar a casa vaig tenir un autèntic desig de buscar el treball, que evidentment no vaig trobar, però el que si vaig trobar va ser la cinta de casset, sí, sí el casset, que jo ja tinc una edat!! I va ser un autèntic plaer escoltar el “ ball del pollets en la seva closca ” mentre recordava els bons moments viscuts a l’escola.
Així que si teniu curiositat per escoltar una mica de música clàssica us recomano “ els quadres d’una exposició” de Mússorgki.
divendres, 10 de juliol del 2009
BOYS-DAMM & MORE AMAZING BANDS!
Bon dia amics, ja torno a ser aquí.Avui, vull recomanar-vos el concert dels Boys-Damm que faran el proper dissabte 11 de juliol a Les Comes (L’esquirol).
El cartell el completen:
MIMMISIKOUS BAND. 20:00 H.
THANKS FOR COMING. 22:30 H.
BOYS-DAMM. 00:00 H.
I fins que surti el sol, podreu gaudir amb la musica del DJ.
Així que apunta-ho a l’agenda i a disfrutar!!
Pròxims concerts on podreu gaudir dels Boys-Damm:
11/07/09 Les Comes - Festa Pasternak
11/07/09 Les Comes - Festa Pasternak
16/07/09 Hostalets de Balenyà
24/07/09 Sant Miquel de Balenyà
31/07/09 Vic - Festes C/Gurb
dijous, 2 de juliol del 2009
EL CLUB DE LOS POETAS MUERTOS.
Segurament tothom ha sentit a parlar del llibre de N.H.KLEINBAUM, “El club de los poetas muertos”. Jo fa temps que el vaig llegir i també que vaig veure la pel·lícula. Fa uns dies, entre la fi de “la solitud del nombres primers” i l’espera per llegir la tercera part de Milleniun, va caurem un altre cop a les mans. Va ser un plaer poder-lo tornar a llegir. Us recomano a tots els que no hagueu tingut el plaer de gaudir d’un llibre com aquest, que aneu a la primera llibreria que trobeu i el compreu, segur que us agradarà molt.La pel·lícula també esta be, però us recomano molt més el llibre.
Per posar-vos una mica la mel als llavis, us diré que parla de la manera com un professor introdueix als seus alumnes a la poesia i a viure el moment present ( Carpe Diem).
Al llibre, hi trobem un munt de cites que et fan pensar i reflexionar sobre el seu veritable significat:
"Las palabras y las ideas tienen el poder de cambiar el mundo..."
"Se escribe y se lee poesía, no porque sea bonita, sino porque formamos parte de la Humanidad. Se escribe y se lee poesía porque los seres humanos son seres con pasiones [...] la poesía, el amor, la belleza, ésa es nuestra razón de ser".
No limites la poesía sólo al lenguaje. La poesía está presente en la música, en la fotografía, incluso en el arte culinario; dondequiera que se trata de presentar la opacidad de las cosas para hacer que brote su esencia ante nuestros ojos. Dondequiera que algo esté en juego, ahí se produce la revelación del mundo. La poesía puede estar oculta en los objetos o las acciones más cotidianas, pero nunca, nunca debe ser común".
dimecres, 1 de juliol del 2009
NEDA, LA VEU DE LA CONSCIÈNCIA.
Fa uns dies escoltant el programa de radio “El món” de Rac1, dins la tertúlia del matins, comentaven el tema de més actualitat a nivell internacional del dia, com eren les eleccions a la presidència de l’Iran. Una cosa va cridar-me molt l’atenció i va deixar-me de “molt mal rotllo”. La noticia, era la mort de una jove estudiant de 26 anys, a la que havien disparat durant les manifestacions per els carrers de Teheran. En la mateixa tertúlia l’anomenaven el símbol de la revolució Iraniana.
Neda, que en Persa vol dir “Veu”, s’ha convertit involuntàriament en el símbol de una revolució, això m’esgarrifa al mateix temps que fa preguntar-me moltes coses sobre la naturalesa de l’espècie humana.
- Realment estar al poder val reprimir al teu poble d’aquesta manera?
- No es suposa que els nostres governants han de proporcionar-nos una vida millor?
- Què és això “un dany col·lateral” com ho anomenen ells?
- Senyor Ahmadineyad, Senyor Musavi val la pena pagar aquest peatge per arribar al poder?
No ho ser, potser mirant el vídeo que el regim Iranià no va poder censurar, entendràs que hem faci aquest munt de preguntes.
Neda, que en Persa vol dir “Veu”, s’ha convertit involuntàriament en el símbol de una revolució, això m’esgarrifa al mateix temps que fa preguntar-me moltes coses sobre la naturalesa de l’espècie humana.
- Realment estar al poder val reprimir al teu poble d’aquesta manera?
- No es suposa que els nostres governants han de proporcionar-nos una vida millor?
- Què és això “un dany col·lateral” com ho anomenen ells?
- Senyor Ahmadineyad, Senyor Musavi val la pena pagar aquest peatge per arribar al poder?
No ho ser, potser mirant el vídeo que el regim Iranià no va poder censurar, entendràs que hem faci aquest munt de preguntes.
dissabte, 27 de juny del 2009
POLÍTIKS.
Polític-a
Persona que s'ocupa professionalment dels afers públics, de la política.
Política
Conjunt d'activitats teòriques i pràctiques referents a les relacions entre els ciutadans d'una mateixa col·lectivitat o entre diferents col·lectivitats.
Ara que ja han passat unes altres eleccions i tothom a tingut temps de reflexionar, m’adono que com sempre els nostres representants polítics continuen “fent autocrítica”.
Suposo, que durant les pròximes setmanes o mesos començarà la cursa cap a la presidència de la generalitat, tot i que aquestes eleccions no es faran fins a finals del 2010. Ara començaran les promeses, ara la classe política treure l’agenda per passejar per mercats i carrers de totes les ciutat, aquelles que fa quatre anys que no trepitgen, fent tot tipus de promeses, que segur que no poden ni tenen intenció de complir. Ara és quan els començarà a preocupar la vida de la ciutadania, aquella que fa possible que ells puguin dormitar durant quatre llargs anys en un ascó. Ara comença a arribar l’hora de triar entre uns candidats molt dolents i uns altres de dolents. Així que podríem arribar a la conclusió que:
Un candidat molt dolent en fa a un altre de dolent, bo?
És lògic haver de triar entre dos candidats molt dolents?
És lògic que després d’una abstenció record, ningú sigui prou humil com per fer autocrítica i reconèixer que la majoria dels politics no mereixen que els anem a votar?
S’ha de votar, com a mínim per reconèixer l’esforç de tots aquells que varen lluitar per poder viure en un país amb democràcia i per tots aquells, que viuen en països que encara no els és possible poder decidir qui ha de dirigir els seus futurs. S’ha de votar, per tots aquells que poden votar però que en realitat tant és els resultats, ja que estan decidits molt abans de exercir el seu dret a vot.
Així que visca la classe política i llarga vida a tots aquests acomodats que només els preocupa el seu ascó.
Persona que s'ocupa professionalment dels afers públics, de la política.
Política
Conjunt d'activitats teòriques i pràctiques referents a les relacions entre els ciutadans d'una mateixa col·lectivitat o entre diferents col·lectivitats.
Ara que ja han passat unes altres eleccions i tothom a tingut temps de reflexionar, m’adono que com sempre els nostres representants polítics continuen “fent autocrítica”.
Suposo, que durant les pròximes setmanes o mesos començarà la cursa cap a la presidència de la generalitat, tot i que aquestes eleccions no es faran fins a finals del 2010. Ara començaran les promeses, ara la classe política treure l’agenda per passejar per mercats i carrers de totes les ciutat, aquelles que fa quatre anys que no trepitgen, fent tot tipus de promeses, que segur que no poden ni tenen intenció de complir. Ara és quan els començarà a preocupar la vida de la ciutadania, aquella que fa possible que ells puguin dormitar durant quatre llargs anys en un ascó. Ara comença a arribar l’hora de triar entre uns candidats molt dolents i uns altres de dolents. Així que podríem arribar a la conclusió que:
Un candidat molt dolent en fa a un altre de dolent, bo?
És lògic haver de triar entre dos candidats molt dolents?
És lògic que després d’una abstenció record, ningú sigui prou humil com per fer autocrítica i reconèixer que la majoria dels politics no mereixen que els anem a votar?
S’ha de votar, com a mínim per reconèixer l’esforç de tots aquells que varen lluitar per poder viure en un país amb democràcia i per tots aquells, que viuen en països que encara no els és possible poder decidir qui ha de dirigir els seus futurs. S’ha de votar, per tots aquells que poden votar però que en realitat tant és els resultats, ja que estan decidits molt abans de exercir el seu dret a vot.
Així que visca la classe política i llarga vida a tots aquests acomodats que només els preocupa el seu ascó.
divendres, 26 de juny del 2009
FILÒSOF DE BUTXACA
Tots som molt ignorants. El que passa és que no tots ignorem les mateixes coses.
Albert Einstein.
Albert Einstein.
dissabte, 20 de juny del 2009
HIKIKOMORI.
Ahir, a la sala d’espera de la consulta del dentista, tot fullejant una revista, vaig llegir un article que va fer-me reflexionar molt i com a pare va deixar-me molts interrogants oberts.
Potser com jo sou dels que no heu sentit a parlar mai del HIKIKOMORI.
La veritat és que jo fins ahir tampoc. Així que us faré cinc cèntims de què es tracta.
HIKIKOMORI en japonès vol dir inhibició, reclusió, aïllament. Aquest és el nom que reb el transtorn que pateixen prop de 1.200.000 adolescents japonesos.
Aquests adolescents de cop i volta decideixen tancar-se a casa, a l’habitació majoritàriament però també a qualsevol lloc de la llar. Un cop tancats s’aïllen completament del món exterior i no volen mantenir relació de cap tipus amb ningú. Els motiu majoritàriament són la por al fracàs, al desengany a qualsevol cosa que no els deixi ésser prou competitius dins la complicada societat japonesa. Pel que fa a la família, l’única cosa que fan és amagar la situació del seu fill ja que és una vergonya davant la societat tenir un fill amb aquest transtorn. L’únic que fan és donar-los aliments i videojocs per cobrir les seves necessitats, ja que normalment aquests joves dormen de dia i juguen a les consoles de nit.
Dins d’aquest transtorn hi ha diferents perfils de comportament:
- Alguns surten de nit però no es comuniquen amb nungú.
-Altres al sentir-se pressionats pels seus pares actuen violentament o els amenacen amb suicidar-se.
El 41% dels efectats estan entre 1 i 5 anys tancats.
No us sembla esperpèntic que algun fill vostre patís un transtorn d’aquest tipus?
Què porta a un adolescent a recluir-se així?
Quina relació tenen aquests joves amb els seus pares?
Com a pare pots permetre el tancament d’un fill teu i no fer res per por de l’opinió de la societat?
No sé però suposo que també us esteu fent un munt de preguntes. Si voleu, podeu deixar a l’apartat de comentaris la vostra opinió i ho podem comentar entre tots els interessats.
dissabte, 13 de juny del 2009
Life In Technicolor II – Coldplay
VOLDRIA RECOMANAR-VOS EL VIDEOCLIP DE COLDPLAY LIFE IN TECHNICOLOR II.
ÉS UNA FANTASTICA I ORIGINAL ANIMACIÓ.
COM MOLTS DE VOSALTRES JA SABEU SÓC UN GRAN SEGUIDOR DE COLDPLAY I PER AIXÒ VOLIA RECOMANAR-VOS QUE VISUALITZEU EL CLIP.
ESPERO QUE US AGRADI.
ÉS UNA FANTASTICA I ORIGINAL ANIMACIÓ.
COM MOLTS DE VOSALTRES JA SABEU SÓC UN GRAN SEGUIDOR DE COLDPLAY I PER AIXÒ VOLIA RECOMANAR-VOS QUE VISUALITZEU EL CLIP.
ESPERO QUE US AGRADI.
LA NOCHE DEL LEEDS EN DIRECTE A RADIO MANLLEU.
Bon dia amics!
De nou escric per anunciar-vos que el proper dimecres dia 17/6/09, La Noche del Leeds, farà un concert en directe des de el programa de Radio Manlleu "Come Together".
De nou escric per anunciar-vos que el proper dimecres dia 17/6/09, La Noche del Leeds, farà un concert en directe des de el programa de Radio Manlleu "Come Together".
El podeu seguir a partir de les 21:00 h a la freqüència de Radio Manlleu que és 107.0 FM.
I si voleu assistir com a públic, teniu que arribar com a molt tard a les 20:45h.
Així que ja ho sabeu, us dono per informats!
Salut i fins a la propera.
I si voleu assistir com a públic, teniu que arribar com a molt tard a les 20:45h.
Així que ja ho sabeu, us dono per informats!
Salut i fins a la propera.
dimecres, 10 de juny del 2009
L'ÀNEC DONALD.
La gent de la meva generació varem créixer entre els dibuixos animats de l’ànec Donald i els de la Heidi.Suposo que la predilecció per un o per l’altre personatge, ja va començar a marcar una mica el nostre futur caràcter. Personalment vaig decantar-me per l’ànec Donald. El seu caràcter esquerp i indomable, no com la Heidi, la dificultat per entendre res del que deia sempre va cridar-me molt l’atenció.
Ahir 9 de juny, amb motiu del seu 75 aniversari, l’aparició de aquesta noticia al diari, va transportar-me novament a la meva infantesa, de la que tinc molt bons records. Així que aprofito per recordar-vos aquesta curiositat infantil.
dimarts, 9 de juny del 2009
NEGUIT DESPRÉS CALMA.
SENTO UNA TRISTA SENSACIÓ DE SOLEDAT,
UN SOSPIR, UNA CREMOR, GANES DE MARXAR.
UN PUNY EM COLPEJA L’ÀNIMA, EM DESBORDA, M’ESCLAFA.
GANES DE MORIR NO EM FALTEN,
UNA PETITA EXCUSA, POCA COSA EM FARIA FALTA.
VIURE, MORIR,
RIURE, PLORAR,
ÉS TAN PETIT EL LLINDAR.
UNA GOTA DE PLUJA EM REFRESCA LA CARA
AIRE FRESC, ENERGIA RENOVADA
POTSER NO ÉS LA VIDA SOMIADA
POTSER RENDIR-SE NO FA FALTA.
UN SOSPIR, UNA CREMOR, GANES DE MARXAR.
UN PUNY EM COLPEJA L’ÀNIMA, EM DESBORDA, M’ESCLAFA.
GANES DE MORIR NO EM FALTEN,
UNA PETITA EXCUSA, POCA COSA EM FARIA FALTA.
VIURE, MORIR,
RIURE, PLORAR,
ÉS TAN PETIT EL LLINDAR.
UNA GOTA DE PLUJA EM REFRESCA LA CARA
AIRE FRESC, ENERGIA RENOVADA
POTSER NO ÉS LA VIDA SOMIADA
POTSER RENDIR-SE NO FA FALTA.
AQUEST ÉS UN MISSATGE D’ESPERANÇA PER A TOTS AQUELLS QUE NO VEUEN LA LLUM AL FINAL DEL CAMÍ.
divendres, 5 de juny del 2009
LA SOLITUD DELS NOMBRES PRIMERS. PAOLO GIORDANO.
La solitud dels nombres primers, és una història d’amor entre dos adolescents, marcats per dues desgracies personals que els han canviat la vida.
El que realment et captiva del llibre, potser no és la història d’amor en si, sinó com l’autor et pot transportar a diferents estats d’ànim segons la trama.
L’escriptura, en alguns moment pertorbadora, turmentada i molt emocional, fan identificar-te amb els personatges.
La manera d’explicar l’historia, el vocabulari, la fredor matemàticament estudiada de com introdueix molts aspectes de la vida tant complexes, com la relació entre pares i fills, les relacions entre adolescents, buscant la seva identitat, el sexe, l’amor.
Giordano aconsegueix aproximar-nos a tots aquests temes amb una gran sensibilitat.
Així que us recomano molt que no perdeu l’oportunitat de disfrutar d’aquest llibre.
dijous, 4 de juny del 2009
MÚSICA ANTICRISIS
Si encara no coneixes a LA NOCHE DEL LEEDS, segurament, és la primera vegada que visites el meu bloc. Si ja n’has sentit a parlar però encara no t’has comprat el seu nou CD!
Ara ja no tens excusa. LA NOCHE DEL LEEDS, ha engegat una original iniciativa anticrisis.
Per tant sols 3$ o el que vindrien a ser 2 € aprox., ja pots descarregar-te el seu últim treball. Això si, l’oferta te data de caducitat, nomes serà valida fins el dia 15 de juny.
Així que no perdis més el temps i clica sobre el títol del post, et portarà directament a http://www.cdbaby.com/lndl2 i des de allà podràs descarregar-te el CD.
Fa molt temps que us parlo de LA NOCHE DEL LEEDS però mai us he posat cap vídeo ni cap cançó al meu reproductor. Així que hi posaré solució i ara ja podreu disfrutar del vídeo del tema “El lamento de la armónica” del últim àlbum titulat “Pasando Pàgina”.
Espero que us agradi i que faci animar-vos a comprar el CD.
Ara ja no tens excusa. LA NOCHE DEL LEEDS, ha engegat una original iniciativa anticrisis.
Per tant sols 3$ o el que vindrien a ser 2 € aprox., ja pots descarregar-te el seu últim treball. Això si, l’oferta te data de caducitat, nomes serà valida fins el dia 15 de juny.
Així que no perdis més el temps i clica sobre el títol del post, et portarà directament a http://www.cdbaby.com/lndl2 i des de allà podràs descarregar-te el CD.
Fa molt temps que us parlo de LA NOCHE DEL LEEDS però mai us he posat cap vídeo ni cap cançó al meu reproductor. Així que hi posaré solució i ara ja podreu disfrutar del vídeo del tema “El lamento de la armónica” del últim àlbum titulat “Pasando Pàgina”.
Espero que us agradi i que faci animar-vos a comprar el CD.
dimecres, 3 de juny del 2009
TIANANMEN 1989 - 天安门广场 - 天安門廣場
La Plaça Tiananmen és la plaça més gran del món, amb una area total de 440.000 metres quadrats. La plaça es va construir seguint l’eix sud-nord de la ciutat prohibida. Al centre hi trobem el mausoleu de Mao Zedong. En aquesta plaça és on es va produir la revolta de la plaça Tiananmen el 4 de juny de1989, també coneguda com la massacre de Tiananmen.
La revolta és va iniciar el 15 d’abril de 1989, on en motiu d’uns actes per honorar la mort de Hu Yaobang (dirigent i antic secretari general del partit comunista chines), els estudiants van iniciar manifestacions contra la política china i el comportament de la seva classe política.
La falta de llibertats, el control de l’estat sobre l’economia, les relacions socials i la alarmant corrupció política, van provocar l’inici de les protestes. El que va començar com una protesta estudiantil va anar augmentant de tamany amb el pas del dies. Si van sumar tot tipus de col·lectius, obrers, grups d’intel·lectuals i ciutadans de tota classe social, fins a fer-se amb el control dels carrers de Pekín. Donant lloc a la “primavera de Pekín” com es va anomenar a el primer gran moviment popular de la República Popular de China. Les seves reclamacions eren canviar el sistema polític i econòmic i transformar el país en una democràcia.
El 20 de maig, el govern va proclamar la llei marcial en vuit districtes de Pekín; però els manifestant entre barricades van aturar l’escomesa de l’exèrcit.
Les autoritats van optar per posar fi a les protestes amb l’incursió de les forces de l’estat a la plaça la nit del 3 al 4 de juny de 1989. El resultat, més de 700 estudiants morts, juntament amb l’arrest massius de protestants. Per posar fi a les manifestacions, l’exèrcit va utilitzar tot tipus de vehicles militars, que s’emportaven per davant a tot el que s’interposava en el seu camí. Les camaras de televisió, varen transmetre per a tot el món les sanguinàries i despietades imatges del tancs de guerra atropellant a manifestants, juntament amb escenes de fum, sang i molts morts.
Així que en un dia com avui voldria recordar-vos uns fets com aquest, per recordar i honorar a tots aquells que ha perdut la vida en l’intent de lluitar per un món més lliure.
La revolta és va iniciar el 15 d’abril de 1989, on en motiu d’uns actes per honorar la mort de Hu Yaobang (dirigent i antic secretari general del partit comunista chines), els estudiants van iniciar manifestacions contra la política china i el comportament de la seva classe política.
La falta de llibertats, el control de l’estat sobre l’economia, les relacions socials i la alarmant corrupció política, van provocar l’inici de les protestes. El que va començar com una protesta estudiantil va anar augmentant de tamany amb el pas del dies. Si van sumar tot tipus de col·lectius, obrers, grups d’intel·lectuals i ciutadans de tota classe social, fins a fer-se amb el control dels carrers de Pekín. Donant lloc a la “primavera de Pekín” com es va anomenar a el primer gran moviment popular de la República Popular de China. Les seves reclamacions eren canviar el sistema polític i econòmic i transformar el país en una democràcia.
El 20 de maig, el govern va proclamar la llei marcial en vuit districtes de Pekín; però els manifestant entre barricades van aturar l’escomesa de l’exèrcit.
Les autoritats van optar per posar fi a les protestes amb l’incursió de les forces de l’estat a la plaça la nit del 3 al 4 de juny de 1989. El resultat, més de 700 estudiants morts, juntament amb l’arrest massius de protestants. Per posar fi a les manifestacions, l’exèrcit va utilitzar tot tipus de vehicles militars, que s’emportaven per davant a tot el que s’interposava en el seu camí. Les camaras de televisió, varen transmetre per a tot el món les sanguinàries i despietades imatges del tancs de guerra atropellant a manifestants, juntament amb escenes de fum, sang i molts morts.
Així que en un dia com avui voldria recordar-vos uns fets com aquest, per recordar i honorar a tots aquells que ha perdut la vida en l’intent de lluitar per un món més lliure.
dimarts, 2 de juny del 2009
T'AGRADARIA PUBLICAR EL TEU PROPI LLIBRE?
Ets un apassionat de la literatura?
T’agrada llegir?
Ets dels que els hi encantaria escriure un llibre, però no t’atreveixes ?
Doncs ara, tu també tens la possibilitat de posar sobre el paper les teves pròpies histories.
A traves de la pagina Web Bubok.es, ara tu també tens la possibilitat de publicar el teu propi llibre.
Que com funciona?
Bubok maqueta el text, tria unes cobertes per el llibre i el penja a la seva botiga virtual. Si algú s’interessa per el teu llibre, en quinze dies l’imprimeixen i l’envien al comprador.
Que hi guanya Bubok?
Com que tu poses el preu de venta del llibre, un cop es ven un exemplar, et parteixes els beneficis amb ells.
Bubok és una editorial Catalana creada per l’Andreu Teixidor. Publica tot tipus de llibres, des de recull de contes, poemes, memòries i tot el que siguis capaç d’escriure.
Així que ja no tens excusa per no publicar aquell llibre que sempre havies somiat escriure!
Seràs tu el pròxim fenomen literari?
T’agrada llegir?
Ets dels que els hi encantaria escriure un llibre, però no t’atreveixes ?
Doncs ara, tu també tens la possibilitat de posar sobre el paper les teves pròpies histories.
A traves de la pagina Web Bubok.es, ara tu també tens la possibilitat de publicar el teu propi llibre.
Que com funciona?
Bubok maqueta el text, tria unes cobertes per el llibre i el penja a la seva botiga virtual. Si algú s’interessa per el teu llibre, en quinze dies l’imprimeixen i l’envien al comprador.
Que hi guanya Bubok?
Com que tu poses el preu de venta del llibre, un cop es ven un exemplar, et parteixes els beneficis amb ells.
Bubok és una editorial Catalana creada per l’Andreu Teixidor. Publica tot tipus de llibres, des de recull de contes, poemes, memòries i tot el que siguis capaç d’escriure.
Així que ja no tens excusa per no publicar aquell llibre que sempre havies somiat escriure!
Seràs tu el pròxim fenomen literari?
dissabte, 30 de maig del 2009
L’ORELLA DE VAN GOGH.
Diuen que per amor i per una dona es pot arribar a perdre el cap, fins i tot es pot arribar a embogir i per el que sembla, segons els historiadors alemanys Hans Kaufmann i Rita Wildegans, Van Gogh i va perdre l’orella.Sempre s’ha havia especulat amb que la bogeria de Van Gogh l’ha havia portat a tallar-se l’orella. Ara després de deu anys d’investigació, sembla ser que va ser Gauguin, que era un expert i hàbil espadatxí, qui va mutilar l’orella de Van Gogh .
Sembla ser que la causant de la trifulga entre pintors, hauria estat una prostituta de nom Raquel, de la qual els dos pintor estaven bojament enamorats.
O sigui que quan us enamoreu bojament d’algú, intenteu no perdre res més que la capacitat de fer cara de babau enamorat.
Fins aviat.
divendres, 29 de maig del 2009
FILÒSOF DE BUTXACA.
Els millors metges del món són: el doctor dieta, el doctor repòs i el doctor alegria.
Jonathan Swift (1667-1745) Polític i escriptor irlandés.
Jonathan Swift (1667-1745) Polític i escriptor irlandés.
dimecres, 20 de maig del 2009
LA NOCHE DEL LEEDS A CROSSROADS.
Els amics de la Noche del Leeds, es llencen a la conquesta de nous públics i nous espais. Així que el proper dissabte dia 23 de maig a les 23:00 hores, actuaran a la Sala Crossroads de Terrassa.
Un cop més us recomano aquest grup.
Amb el seu rock actual, us faran passar una bona nit de dissabte. No us ho perdeu.
Fins aviat, amics!!
Un cop més us recomano aquest grup.
Amb el seu rock actual, us faran passar una bona nit de dissabte. No us ho perdeu.
Fins aviat, amics!!
Dissabte 23 de maig, 23:ooh
Sala CROSSROADS
Carrer Josep Tapioles, 75 - TERRASSA
Entrada: 5€
dissabte, 16 de maig del 2009
LA FAGEDA D'EN JORDÀ.
El cap de setmana passat aprofitant que finalment la carretera que va de Vic a Olot s’ha obert, varem decidir anar d’excursió a la Fageda d’en Jordà. La Fageda forma part del parc natural de la zona volcànica de la Garrotxa.Diuen que qualsevol època de l’any és bona per passejar-hi, però que a la tardor és especial, degut a la gamma de colors que pren la vegetació, colors rogencs i daurats. La veritat és que nosaltres varem gaudir d’un dia fantàstic entre els boscos de faig i la pau i tranquil·litat que és respirava per tot arreu.
Ús recomanaré el recorregut anomenat Sender Joan Maragall-La Fageda d’en Jordà. Dura uns 35 minuts, és molt planera i adequada per a la gent poc caminadora o la gent que va amb cotxet com nosaltres. 
Desprès un cop feta la caminadeta, hi ha l’opció de fer un recorregut per la fageda amb un carró.
Desprès un cop feta la caminadeta, hi ha l’opció de fer un recorregut per la fageda amb un carró.La passejada dura una hora aproximadament i també és molt recomanable.
La Fageda d'en Jordà també ha estat font d'inspiració d'artistes com Joan Maragall que va escriure el poema que la va fer famosa.
La Fageda d'en Jordà també ha estat font d'inspiració d'artistes com Joan Maragall que va escriure el poema que la va fer famosa.
LA FAGEDA D'EN JORDÀ
Saps on és la fageda d'en Jordà ?
Saps on és la fageda d'en Jordà ?
Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i pregon
com mai més n'hagis trobat al món:
un verd com d'aigua endins, pregon i clar;
el verd de la fageda d'en Jordà.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud
s'atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot el món
en el silenci d'aquell lloc pregon,
i no pensa en sortir o hi pensa en va:
és pres de la fageda d'en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!
JOAN MARAGALL I GORINA (1860-1911)
dijous, 14 de maig del 2009
LA NOIA QUE SOMIAVA UN LLUMÍ I UN BIDÓ DE GASOLINA.
La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, és la segona part de la trilogia Millenium de Steig Larsson.En el post del 12 de gener del 2009, ja vaig recomanar-vos la primera entrega “ Els homes que no estimaven les dones”.
En aquesta entrega podrem viure les noves aventures del periodista Mikael Blomkvist i la Hacker Lisbeth Salander. En ell els nostres protagonistes es veuran involucrats en el perillós món de les xarxes de prostitució i les màfies. El fil conductor serà un triple assassinat i el passat de la Salander. Això ens donarà les claus per entendre la seva enrevessada personalitat. Amb un bon ritme i una trama millor que l’entrega anterior, l’acció trepidant, t’enganxarà ràpidament.
Per els addictes a les aventures de la Salander i en Blomkvist tindrem que esperar fins el 5 de juny per començar a gaudir de l’última entrega de la trilogia.
Salut.
divendres, 8 de maig del 2009
MUKHTAR MAI.
Segurament el seu nom no us digui res, possiblement no hagueu sentit parlar-ne mai.Jo, fins ahir tampoc havia sentit a parlar mai d’aquesta senyora. La seva història és esfereïdora, dotada d’una crueltat que et deixa fred i et fa qüestionar com poden passar coses com aquestes en ple segle XXI. L’era de la globalització, del dret humans, de l’igualtat de la dona i totes aquestes mandangues, t’adones que només serveixen per mantenir els nostres mandataris grassos i distrets.
Us intentaré resumir l’història:
Juny del 2002.
Mukhtar Mai, és condemnada per ordre del tribunal popular “Panchayat” al sud de Pakistan, a ser reiteradament violada públicament per quatre homes.
El seu pecat?
El seu germà petit Shakkur (del clan Gujjar) de dotze anys, havia parlat amb una noia de vint anys de Casta superior ( Clan Mostoi). Així doncs en el poblat de Meerwala, en virtut de les lleis de l’honor que s’apliquen en aquests tribunals populars “del tot il·legals” la M.Mai va ser violada per quatre homes del Clan Mostoi, per restablir l’honor del seu Clan. La Mukhtar Mai, en lloc de rendir-se i suïcidar-se com és molt habitual en víctimes com ella, va decidir lluitar i va recórrer a les autoritats del seu país, per aconseguir processar als seus violadors. Gracies a l’intervenció de la premsa internacional, Mukhtar va aconseguir que el govern Pakistaní es veies obligat a condemnar els quatre violadors. En l’actualitat és una icona per a l’alliberació de la dona al Pakistan.
És prou greu i humiliant per el gènere humà, que encara hi hagin practiques com aquesta, però el mes trist de tot, és que sigui una practica habitual. Molta gent de països com Pakistan, recorren a les Jirgas perquè la justícia és molt cara per a ells. Allí si resolen el que ells anomenen assumptes d’honor. Per posar algun exemple, la condemna per la infidelitat femenina, real o imaginaria, en moltes ocasions és la mort. S’estima que cada any, moren més de 300 dones al Pakistan en nom de l’honor.
Hi ha un llibre escrit amb l’història de la Muktar Mai que es titula: Deshonrada.
Si l’història us ha despertat una mica d’interès, us recomano que us el llegiu."Yo, Mukhtaran Bibi, perdí la conciencia de mí misma, pero nunca olvidaré las caras de aquellos brutos. Para ellos, una mujer no es más que un objeto de posesión, de honor o de venganza. Se casan con ella o la violan según su concepción del orgullo tribal. Saben que una mujer humillada así no tiene otra salida más que el suicidio. Yo no les concedo mi perdón, ni mucho menos, pero intento explicar a los extranjeros, que me acribillan a preguntas, cómo funciona la sociedad del Penjab. Como si fuese un objeto con el que pueden hacer lo que quieran. La verdadera pregunta que mi país debe plantearse es muy simple: si la mujer es el honor del hombre, ¿por qué quiere violar o matar este honor?" Su relato resulta estremecedor; su acusación, inequívoca, sin ambigüedades. Fue violada, humillada. Debería haberse suicidado según la tradición. Pero se rebeló, gritó, atrajo la atención del mundo entero y logró que los infames fueran juzgados. En las páginas de este libro relata su odisea y retrata una sociedad, unas costumbres, que nos transportan a un mundo ancestral, exótico, colorista… y cruel.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)