Un cop s’ha desinflat una mica el cas Millet, ja tornem a tenir pollastre!
Segons el jutge Garzón, a les localitats de Sta.Coloma de Gramenet, Badalona i St.Andreu de Llavaneres, s’han produït tres “pelotazos” urbanístics un pèl irregulars. Terrenys destinats a la promoció de vivendes protegides, es van recalificar i es van vendre a un preu molt més elevat. Els beneficis de les operacions, en lloc d’anar a parar a les arques municipals passaven a mans de comissionistes ( Macià Alavedra, Prenafeta, etc...) . S’estima que les comissions a Sta. Coloma són d'uns 13 milions d’euros, a Badalona d’uns 14 milions d’euros i a St.Andreu d’uns 17,7 milions d’euros.
Almenys en aquest cas el jutge els tindrà unes hores entre reixes.
Mentre esperem el proper cas, potser hauríem de fer cas al genial Grouxho Marx que sàviament deia:
“No permetre injustícies ni joc brut, però, si s’enganxa a algú practicant la corrupció sense que jo rebi una comissió, el posarem contra la paret…i donarem l’ordre de disparar!”
dissabte, 31 d’octubre del 2009
dimecres, 28 d’octubre del 2009
Entre Dos monS.Capítol - 2 -
"Igual que un arbre té una sola arrel i múltiples branques i fulles, també hi ha una sola religió veritable i perfecta, però diversificada en nombroses branques, per intervenció dels homes".
Mahatma Gandhi.
Varen passar vàries setmanes i la nostra relació avançava amb pas ferm i ràpid. Érem inseparables. Finalment vaig decidir-me a explicar a la meva família la relació amb en Kaz. Era una situació estranya; tenia un garbuix de sentiments, per un costat m’il·lusionava poder explicar a la mare que era feliç, que havia trobat a l’home de la meva vida, però per un altre costat tenia un terror immens a enfrontar-me a la seva reacció quan sabessin que l’home que estimava era musulmà.
La veritat és que la reacció del meus pares va ser entre gèlida i indiferent. Cap retret, cap advertiment, fins i tot els hi ho vaig repetir perquè no em va quedar clar que ho haguessin entès. Quan vaig penjar vaig entendre que per a ells aquesta relació era un simple passatemps. Fins i tot els tranquil·litzava pensar que així tindria companyia i no estaria tan sola. Amb el temps ja em farien veure que aquell noi no em convenia.
Als pocs mesos, en Kaz i jo, vàrem decidir anar a viure junts.
A la meva família això no els va fer gaire gràcia. Aquesta situació es començava a descontrolar i ja no veien tan clar que només fos una petita aventura de les meves. Pel que feia a la família d’ell no sabia molt bé quina era la situació. En aquest tema en Kaz sempre m’havia deixat una mica de banda. En realitat jo no sabia si ells coneixien la meva existència ni si sabien res de la nostra relació.
Feia sis mesos que vivíem junts i en Kaz va explicar-me que la seva mare volia venir a Londres. Al principi vaig estar contenta, finalment coneixeria a la seva família o almenys a una part. Fins ara només els coneixia per fotografies i per algunes coses que en kaz m’havia explicat.
Aquell matí, tant en Kaz com jo, estàvem especialment tensos. Tots dos corríem a fer els últims preparatius.
Ell va marxar a l’aeroport a buscar la seva mare i jo estava asseguda al sofà mirant com passaven els minuts i mossegant-me les ungles sense parar.
Finalment vaig sentir com s’obria la porta. El cor va començar a bategar-me a gran velocitat. Havia assajat mil vegades la salutació de benvinguda i, com sol passar en aquest casos, un cop vaig ser plantada al davant de la seva mare, vaig patir una espècie de síncope que no em deixava articular ni una sola paraula. Finalment només vaig poder oferir-li un tímid somriure.
Ella era una dona que només de mirar-la ja feia molt respecte. Va repassar-me de dalt a baix i va saludar-me secament.
Va entrar a la sala d’estar; jo continuava allà pal plantada fins que vaig reaccionar i els vaig oferir uns pastissets i un te que havia preparat durant la seva absència. Varen ser dies molt estranys. De seguida vaig entendre que la seva mare venia per emportar-se al seu fill. Ells també creien que fins ara tota la nostra relació havia estat un passatemps i havien fet la vista grossa, però ara havien vist que la situació havia canviat, vivíem junts i les coses es començaven a complicar.
Varen passar uns dies i la seva mare va marxar. No havia aconseguit el seu propòsit, en Kaz es quedava, però va advertir-me, amb molta educació, que el seu fill havia de casar-se amb una dona musulmana i no amb mi.
Estàvem atrapats entre dos mons. Tot d’una les nostres respectives famílies començaven a mostrar-nos les seves cartes. Cap estava disposada a facilitar-nos les coses.
Últimament els meus pares insistien molt en que tornés a Barcelona, pensaven que aquesta era la millor manera d’acabar amb tot això. Cada vegada que parlàvem per telèfon era una discussió rere una altra i la situació cada cop era més tensa.
Per altra banda jo també veia que en Kaz era sotmès des de l’Iran a fortes pressions perquè tornés a casa i podia veure en la seva mirada que patia amb aquests enfrontaments amb la seva família, fins i tot començàvem a discutir entre nosaltres cada cop més freqüentment.
Mahatma Gandhi.
Varen passar vàries setmanes i la nostra relació avançava amb pas ferm i ràpid. Érem inseparables. Finalment vaig decidir-me a explicar a la meva família la relació amb en Kaz. Era una situació estranya; tenia un garbuix de sentiments, per un costat m’il·lusionava poder explicar a la mare que era feliç, que havia trobat a l’home de la meva vida, però per un altre costat tenia un terror immens a enfrontar-me a la seva reacció quan sabessin que l’home que estimava era musulmà.
La veritat és que la reacció del meus pares va ser entre gèlida i indiferent. Cap retret, cap advertiment, fins i tot els hi ho vaig repetir perquè no em va quedar clar que ho haguessin entès. Quan vaig penjar vaig entendre que per a ells aquesta relació era un simple passatemps. Fins i tot els tranquil·litzava pensar que així tindria companyia i no estaria tan sola. Amb el temps ja em farien veure que aquell noi no em convenia.
Als pocs mesos, en Kaz i jo, vàrem decidir anar a viure junts.
A la meva família això no els va fer gaire gràcia. Aquesta situació es començava a descontrolar i ja no veien tan clar que només fos una petita aventura de les meves. Pel que feia a la família d’ell no sabia molt bé quina era la situació. En aquest tema en Kaz sempre m’havia deixat una mica de banda. En realitat jo no sabia si ells coneixien la meva existència ni si sabien res de la nostra relació.
Feia sis mesos que vivíem junts i en Kaz va explicar-me que la seva mare volia venir a Londres. Al principi vaig estar contenta, finalment coneixeria a la seva família o almenys a una part. Fins ara només els coneixia per fotografies i per algunes coses que en kaz m’havia explicat.
Aquell matí, tant en Kaz com jo, estàvem especialment tensos. Tots dos corríem a fer els últims preparatius.
Ell va marxar a l’aeroport a buscar la seva mare i jo estava asseguda al sofà mirant com passaven els minuts i mossegant-me les ungles sense parar.
Finalment vaig sentir com s’obria la porta. El cor va començar a bategar-me a gran velocitat. Havia assajat mil vegades la salutació de benvinguda i, com sol passar en aquest casos, un cop vaig ser plantada al davant de la seva mare, vaig patir una espècie de síncope que no em deixava articular ni una sola paraula. Finalment només vaig poder oferir-li un tímid somriure.
Ella era una dona que només de mirar-la ja feia molt respecte. Va repassar-me de dalt a baix i va saludar-me secament.
Va entrar a la sala d’estar; jo continuava allà pal plantada fins que vaig reaccionar i els vaig oferir uns pastissets i un te que havia preparat durant la seva absència. Varen ser dies molt estranys. De seguida vaig entendre que la seva mare venia per emportar-se al seu fill. Ells també creien que fins ara tota la nostra relació havia estat un passatemps i havien fet la vista grossa, però ara havien vist que la situació havia canviat, vivíem junts i les coses es començaven a complicar.
Varen passar uns dies i la seva mare va marxar. No havia aconseguit el seu propòsit, en Kaz es quedava, però va advertir-me, amb molta educació, que el seu fill havia de casar-se amb una dona musulmana i no amb mi.
Estàvem atrapats entre dos mons. Tot d’una les nostres respectives famílies començaven a mostrar-nos les seves cartes. Cap estava disposada a facilitar-nos les coses.
Últimament els meus pares insistien molt en que tornés a Barcelona, pensaven que aquesta era la millor manera d’acabar amb tot això. Cada vegada que parlàvem per telèfon era una discussió rere una altra i la situació cada cop era més tensa.
Per altra banda jo també veia que en Kaz era sotmès des de l’Iran a fortes pressions perquè tornés a casa i podia veure en la seva mirada que patia amb aquests enfrontaments amb la seva família, fins i tot començàvem a discutir entre nosaltres cada cop més freqüentment.
divendres, 23 d’octubre del 2009
Entre Dos monS. Capítol - 1 -
"No tenia por a les dificultats: el que l’espantava era l’obligació d’haver d’escollir un camí. Escollir un camí significava abandonar-ne altres".
Paulo Coelho.
Assentada als esglaons de l’estàtua de l’Eros, captivada un cop més pels neons de picadilly, com una gota d’aigua al mig de la riada de gent que va i bé direcció a l’opulent regent street, la fresca brisa em colpeja un i altre cop la cara mentre penso si al cap de dos anys de tornat a seure aquí he trobat el que venia a buscar. Era una necessitat, una fugida endavant que havia de fer. La meva vida havia entrat en un carreró sense sortida, el pes dels dies queien sobre meu com lloses i ja no tenia res que em lligués a Barcelona. Així que vaig decidir iniciar una aventura que demà acabarà amb el meu casament.
La meva arribada a aquí va ser força més fàcil del que tothom m’havia explicat.
Uns catalans van acollir-me i van donar-me alguns consells per introduir-me en el mercat laboral anglès. La veritat és que vaig trobar feina amb certa facilitat.
Tota la meva història comença el meu primer dia de feina.
Vaig marxar amb el temps just per comprar un cafè amb llet gegant d’una coneguda cadena americana, anava carregada fins al cap d’amunt, carpetes amb documents i antics projectes, pel meu nou cap que volia donar-hi un cop d’ull. L’ascensor no arribava mai. Just abans d’agafar un atac d’ira vaig aconseguir fer-me un lloc en el maleït ascensor. Va portar-me fins al vuitè pis. Amb presses, vaig sortir distreta de l’ascensor, i sense saber com vaig topar amb un jove. Vaig caure de cul a terra, totes les carpetes obertes i el meu cafè amb llet sobre el seu bonic i immaculat vestit Armani. Vaig estar a punt d’entrar en estat de shock. A l’aixecar la vista tot el personal del despatx observa atònit la meva arribada a la feina. El jove, al que li havia esclafat el cafè amb llet, tranquil·lament va allargar-me la mà i em va ajudar a aixecar. Va recollir-me els papers mentre jo el mirava paralitzada per la vergonya. Va girar-se i va donar-me les carpetes.
Era un noi alt, cabells canosos i un nas amb molta personalitat. Va oferir-me un somriure i va acompanyar-me fins a la meva taula, va despedir-se i va marxar.
Els primers dies, entre la meva dificultat amb l’anglès i que tot just buscava el meu lloc en aquella nova vida, quasi no tenia relació amb ningú a part de la Lola, una dominicana que feia un parell d’anys també havia decidit iniciar la seva aventura anglesa com jo.
Un divendres la Lola va proposar-me anar a un pub al costat de l’oficina. Allà, els divendres, es reunien uns quants companys de la feina a prendre una cervesa i a fer petar la xerrada una estona.
Vaig acceptar encantada, feia dies que no tenia cap activitat fora de la feina i la veritat és que la soledat començava a apoderar-se de mi.
Així que vaig relaxar-me i vaig xerrar animadament amb tota aquella gent que feia setmanes amb qui intercanviàvem mirades i tímides salutacions. La Lola va convidar-me l’endemà a una festa que feia en Lock, un noi Polonès, i la seva xicota. Vaig acceptar sense ni pensar-ho.
Cap a les 6 pm, vaig agafar el metro i després d’un inacabable recorregut vaig arribar a Covent Garden. Era la primera vegada que hi anava. Vaig quedar captivada del lloc, era ple de gent. A la Piazza, al voltant d’un noi que tocava la guitarra com els àngels, hi havia un núvol de gent mirant-lo. M’hi vaig quedar fins que va acabar l’actuació. Tothom va aplaudir amb entusiasme. Vaig continuar per les galeries Central Market i vaig badar en un aparador ple d’objectes decorats artesanalment.
Després de caminar uns minuts vaig arribar al 7 de Neal Street. Era una bonica casa de dues plantes amb un jardinet curosament arreglat. Tres esglaons et donaven la benvinguda. Vaig pujar-los i just quan estava a punt de trucar la porta es va obrir. Vaig donar-me un petit ensurt. A l’aixecar la vista va aparèixer ell. Era el noi amb el que havia topat el meu primer dia de feina. Automàticament van venir-me al cap les imatges de la meva caiguda i del cafè amb llet sobre d’ell. Vaig notar com les galtes agafaven un intens color vermell. Finalment va preguntar-me si volia entrar o si preferia quedar-me allà fora.
Vaig reaccionar i vam entrar. Va agafar-me la jaqueta i va acompanyar-me cap a dins. Va oferir-me una copa de vi i va dir-me:
– Potser ha arribat l’hora de presentar-nos, no?
– Em dic Kaz.
Jo vaig fer un tímid somriure i amb un fil de veu li vaig dir:
- Jo Irene.
Vam estar tota la festa xerrant sense parar fins que en Lock va dir-nos:
– Escolteu, nosaltres anem a dormir. Quan marxeu tanqueu tots els llums, ok?
Eren les quatre de la matinada i tothom havia marxat. En Kaz va oferir-se per acompanyar-me a casa i vaig acceptar encantada. Quan vam arribar a l’entrada de casa meva va besar-me la mà i va marxar.
Vaig quedar-me plantada davant la porta mentre la seva silueta es fonia en la penombra de la nit.
En aquell moment vaig saber que aquell noi havia despertat en mi sentiments que tenia oblidats en un racó molt amagat del meu cor.
Al matí vaig llevar-me. Estava assentada davant un cafè que encara fumejava. Absent, recordava cada moment de la nit anterior. Per la finestra entrava un càlid raig de llum com encara no havia vist mai a Londres. El timbre va trencar la catarsi en la que estava absorta. Vaig obrir la porta i allà estava ell amb una vestimenta informal i una cistella de pícnic:
- Bon dia ! - va dir somrient.
- Has fet mai un pícnic al Hyde Park?
Estava atònita, no sabia què dir.
- Va canvia’t que marxem! - va dir-me amb una rialla a la boca.
L’herba desprenia una agradable olor a frescor i els ocells piulaven com una orquestra perfectament afinada.
Vàrem seure sobre una immensa manta vermella a la vora del llac Serpentine, sota una mil·lenària noguera. Des d’aquella privilegiada posició, vèiem uns bonics ànecs i uns elegants pelicans entrar i sortir de l’aigua.
Vàrem estar allí tot el dia. Per esperar el dinar, en Kaz va oferir-me un te que ell va anomenar “Chay”.
Per dinar havia preparat un menú típic del seu país.
Per començar, va oferir-me un “Abgusht” denominat “Dizi”; era un caldo amb carn de xai i cigrons. El va servir fent una espècie de ritu tradicional iranià. Després va servir-me un exquisit Kebab de xai acompanyat amb arròs i una salsa amb una espècie anomenada “Somag”. També va servir-me “Sangak”, un pa molt popular, però ja no podia menjar res més. Era una cuina molt diferent a la que jo estava acostumada. La meva dieta des de que havia arribat a Anglaterra consistia amb una gran varietat de sandvitxos, així que quan va oferir-me un assortiment de dolços de Oom i Yazd, Sohan i Kebabi, vaig haver de demanar una treva fins a l’hora de berenar.
Va passar el dia volant, el sol es ponia a l’horitzó i semblava que mai podríem parar de parlar i mirar-nos als ulls entre inacabables silencis, que només es trencaven quan uníem els nostres llavis apassionadament.
Vàrem recollir les coses i en Kaz va proposar-me anar a casa seva. Al seu costat em sentia segura, tornava a tenir la confiança en mi mateixa que feia temps que havia perdut. Ell era tan atent amb mi, l’interessava tot el que jo li explicava i a mi tot el que ell em deia; i el més important, sempre aconseguia dibuixar-me un somriure a la cara.
Vàrem arribar a casa seva. Vivia en una petita casa de lloguer a Drayson Mews. Antigament havien estat estables per a cavalls i ara les havien reconvertit en boniques casetes.
Vam entrar i vàrem seure al sofà. Hi havia una espectacular catifa Persa que donava la benvinguda amb la seva bonica combinació de colors. En Kaz, va posar una romàntica música ambiental, va servir-me una copa de vi francès i vàrem fer l’amor apassionadament tota la nit. Ell va adormir-se i jo l’observava estirada al seu costat. Dins el meu cap explotaven una pregunta darrera una altra de les quals no en tenia la resposta.
Proveníem de dos mons absolutament diferents. Si la nostra relació tirava endavant hauríem d’enfrontar-nos a un munt de judicis morals, retrets, preguntes i milions de savis consells basats en estereotips i tòpics preconcebuts dels quals molta gent no en tenen ni idea. Però ara mateix era feliç i no estava disposada a que la meva recargolada ment m’arruïnés aquell meravellós moment.
Continuarà...
Paulo Coelho.
Assentada als esglaons de l’estàtua de l’Eros, captivada un cop més pels neons de picadilly, com una gota d’aigua al mig de la riada de gent que va i bé direcció a l’opulent regent street, la fresca brisa em colpeja un i altre cop la cara mentre penso si al cap de dos anys de tornat a seure aquí he trobat el que venia a buscar. Era una necessitat, una fugida endavant que havia de fer. La meva vida havia entrat en un carreró sense sortida, el pes dels dies queien sobre meu com lloses i ja no tenia res que em lligués a Barcelona. Així que vaig decidir iniciar una aventura que demà acabarà amb el meu casament.
La meva arribada a aquí va ser força més fàcil del que tothom m’havia explicat.
Uns catalans van acollir-me i van donar-me alguns consells per introduir-me en el mercat laboral anglès. La veritat és que vaig trobar feina amb certa facilitat.
Tota la meva història comença el meu primer dia de feina.
Vaig marxar amb el temps just per comprar un cafè amb llet gegant d’una coneguda cadena americana, anava carregada fins al cap d’amunt, carpetes amb documents i antics projectes, pel meu nou cap que volia donar-hi un cop d’ull. L’ascensor no arribava mai. Just abans d’agafar un atac d’ira vaig aconseguir fer-me un lloc en el maleït ascensor. Va portar-me fins al vuitè pis. Amb presses, vaig sortir distreta de l’ascensor, i sense saber com vaig topar amb un jove. Vaig caure de cul a terra, totes les carpetes obertes i el meu cafè amb llet sobre el seu bonic i immaculat vestit Armani. Vaig estar a punt d’entrar en estat de shock. A l’aixecar la vista tot el personal del despatx observa atònit la meva arribada a la feina. El jove, al que li havia esclafat el cafè amb llet, tranquil·lament va allargar-me la mà i em va ajudar a aixecar. Va recollir-me els papers mentre jo el mirava paralitzada per la vergonya. Va girar-se i va donar-me les carpetes.
Era un noi alt, cabells canosos i un nas amb molta personalitat. Va oferir-me un somriure i va acompanyar-me fins a la meva taula, va despedir-se i va marxar.
Els primers dies, entre la meva dificultat amb l’anglès i que tot just buscava el meu lloc en aquella nova vida, quasi no tenia relació amb ningú a part de la Lola, una dominicana que feia un parell d’anys també havia decidit iniciar la seva aventura anglesa com jo.
Un divendres la Lola va proposar-me anar a un pub al costat de l’oficina. Allà, els divendres, es reunien uns quants companys de la feina a prendre una cervesa i a fer petar la xerrada una estona.
Vaig acceptar encantada, feia dies que no tenia cap activitat fora de la feina i la veritat és que la soledat començava a apoderar-se de mi.
Així que vaig relaxar-me i vaig xerrar animadament amb tota aquella gent que feia setmanes amb qui intercanviàvem mirades i tímides salutacions. La Lola va convidar-me l’endemà a una festa que feia en Lock, un noi Polonès, i la seva xicota. Vaig acceptar sense ni pensar-ho.
Cap a les 6 pm, vaig agafar el metro i després d’un inacabable recorregut vaig arribar a Covent Garden. Era la primera vegada que hi anava. Vaig quedar captivada del lloc, era ple de gent. A la Piazza, al voltant d’un noi que tocava la guitarra com els àngels, hi havia un núvol de gent mirant-lo. M’hi vaig quedar fins que va acabar l’actuació. Tothom va aplaudir amb entusiasme. Vaig continuar per les galeries Central Market i vaig badar en un aparador ple d’objectes decorats artesanalment.
Després de caminar uns minuts vaig arribar al 7 de Neal Street. Era una bonica casa de dues plantes amb un jardinet curosament arreglat. Tres esglaons et donaven la benvinguda. Vaig pujar-los i just quan estava a punt de trucar la porta es va obrir. Vaig donar-me un petit ensurt. A l’aixecar la vista va aparèixer ell. Era el noi amb el que havia topat el meu primer dia de feina. Automàticament van venir-me al cap les imatges de la meva caiguda i del cafè amb llet sobre d’ell. Vaig notar com les galtes agafaven un intens color vermell. Finalment va preguntar-me si volia entrar o si preferia quedar-me allà fora.
Vaig reaccionar i vam entrar. Va agafar-me la jaqueta i va acompanyar-me cap a dins. Va oferir-me una copa de vi i va dir-me:
– Potser ha arribat l’hora de presentar-nos, no?
– Em dic Kaz.
Jo vaig fer un tímid somriure i amb un fil de veu li vaig dir:
- Jo Irene.
Vam estar tota la festa xerrant sense parar fins que en Lock va dir-nos:
– Escolteu, nosaltres anem a dormir. Quan marxeu tanqueu tots els llums, ok?
Eren les quatre de la matinada i tothom havia marxat. En Kaz va oferir-se per acompanyar-me a casa i vaig acceptar encantada. Quan vam arribar a l’entrada de casa meva va besar-me la mà i va marxar.
Vaig quedar-me plantada davant la porta mentre la seva silueta es fonia en la penombra de la nit.
En aquell moment vaig saber que aquell noi havia despertat en mi sentiments que tenia oblidats en un racó molt amagat del meu cor.
Al matí vaig llevar-me. Estava assentada davant un cafè que encara fumejava. Absent, recordava cada moment de la nit anterior. Per la finestra entrava un càlid raig de llum com encara no havia vist mai a Londres. El timbre va trencar la catarsi en la que estava absorta. Vaig obrir la porta i allà estava ell amb una vestimenta informal i una cistella de pícnic:
- Bon dia ! - va dir somrient.
- Has fet mai un pícnic al Hyde Park?
Estava atònita, no sabia què dir.
- Va canvia’t que marxem! - va dir-me amb una rialla a la boca.
L’herba desprenia una agradable olor a frescor i els ocells piulaven com una orquestra perfectament afinada.
Vàrem seure sobre una immensa manta vermella a la vora del llac Serpentine, sota una mil·lenària noguera. Des d’aquella privilegiada posició, vèiem uns bonics ànecs i uns elegants pelicans entrar i sortir de l’aigua.
Vàrem estar allí tot el dia. Per esperar el dinar, en Kaz va oferir-me un te que ell va anomenar “Chay”.
Per dinar havia preparat un menú típic del seu país.
Per començar, va oferir-me un “Abgusht” denominat “Dizi”; era un caldo amb carn de xai i cigrons. El va servir fent una espècie de ritu tradicional iranià. Després va servir-me un exquisit Kebab de xai acompanyat amb arròs i una salsa amb una espècie anomenada “Somag”. També va servir-me “Sangak”, un pa molt popular, però ja no podia menjar res més. Era una cuina molt diferent a la que jo estava acostumada. La meva dieta des de que havia arribat a Anglaterra consistia amb una gran varietat de sandvitxos, així que quan va oferir-me un assortiment de dolços de Oom i Yazd, Sohan i Kebabi, vaig haver de demanar una treva fins a l’hora de berenar.
Va passar el dia volant, el sol es ponia a l’horitzó i semblava que mai podríem parar de parlar i mirar-nos als ulls entre inacabables silencis, que només es trencaven quan uníem els nostres llavis apassionadament.
Vàrem recollir les coses i en Kaz va proposar-me anar a casa seva. Al seu costat em sentia segura, tornava a tenir la confiança en mi mateixa que feia temps que havia perdut. Ell era tan atent amb mi, l’interessava tot el que jo li explicava i a mi tot el que ell em deia; i el més important, sempre aconseguia dibuixar-me un somriure a la cara.
Vàrem arribar a casa seva. Vivia en una petita casa de lloguer a Drayson Mews. Antigament havien estat estables per a cavalls i ara les havien reconvertit en boniques casetes.
Vam entrar i vàrem seure al sofà. Hi havia una espectacular catifa Persa que donava la benvinguda amb la seva bonica combinació de colors. En Kaz, va posar una romàntica música ambiental, va servir-me una copa de vi francès i vàrem fer l’amor apassionadament tota la nit. Ell va adormir-se i jo l’observava estirada al seu costat. Dins el meu cap explotaven una pregunta darrera una altra de les quals no en tenia la resposta.
Proveníem de dos mons absolutament diferents. Si la nostra relació tirava endavant hauríem d’enfrontar-nos a un munt de judicis morals, retrets, preguntes i milions de savis consells basats en estereotips i tòpics preconcebuts dels quals molta gent no en tenen ni idea. Però ara mateix era feliç i no estava disposada a que la meva recargolada ment m’arruïnés aquell meravellós moment.
Continuarà...
dijous, 22 d’octubre del 2009
ASTÈRIX I OBÈLIX, COMPLEIXEN ELS 50.
El 29 d’octubre de 1959 es van començar a publicar les aventures d’Astèrix i Obèlix al setmanari francès Pilote. Creat pel dibuixant Albert Urdezo i el guionista René Goscinny, celebren el seu 50 aniversari amb la publicació d’una nova aventura. L’aniversari d’Astèrix i Obèlix. El llibre d’or. Avui es posa a la venta a tot el món. A l’estat espanyol es farà una tirada de 300.000 exemplars en català, castellà, euskera i gallec.
Pels que no sou seguidors o simpatitzants de l’heroi gal i el seus companys d’aventures, us recomano que gasteu uns instants del vostre temps per donar un cop d’ull a alguna de les seves aventures. L’acció es situa en l’ocupació de la Gàlia durant l’imperi Romà i explica la resistència dels habitants d’aquest petit poblat enfront dels soldats romans.
Us faran passar una estona molt entretinguda, ja ho veureu.
Pels que no sou seguidors o simpatitzants de l’heroi gal i el seus companys d’aventures, us recomano que gasteu uns instants del vostre temps per donar un cop d’ull a alguna de les seves aventures. L’acció es situa en l’ocupació de la Gàlia durant l’imperi Romà i explica la resistència dels habitants d’aquest petit poblat enfront dels soldats romans.
Us faran passar una estona molt entretinguda, ja ho veureu.
dimarts, 20 d’octubre del 2009
LA JUSTÍCIA ÉS CEGA PERÒ HI VEU A LA FOSCOR, NO?
Sembla que visquem en un país de broma. Resulta que per cometre dues infraccions de transit “greus” pots anar a la presó, però per apropiar-te indegudament de més de deu milions d’euros, no!
No vull posar en dubte la resolució del jutge, que segur ha seguit la llei al peu de la lletra. El que qüestiono és la proporcionalitat dels càstigs que apliquem en diferents delictes.
Una altra pregunta que em faig, és si el “Sr”. Millet i el seu company de malifetes el “Sr”. Montull tinguessin un advocat d’ofici, com la majoria dels petit delinqüents que acaben a la presó, si la nit passada l’haurien passat a casa.
Així que ja ho sabeu, si heu de delinquir no us hi poseu per poc. Ah! i si us enganxen, mostreu penediment i poseu el vostre patrimoni a la disposició del jutge, que diu que això ajuda molt!
No vull posar en dubte la resolució del jutge, que segur ha seguit la llei al peu de la lletra. El que qüestiono és la proporcionalitat dels càstigs que apliquem en diferents delictes.
Una altra pregunta que em faig, és si el “Sr”. Millet i el seu company de malifetes el “Sr”. Montull tinguessin un advocat d’ofici, com la majoria dels petit delinqüents que acaben a la presó, si la nit passada l’haurien passat a casa.
Així que ja ho sabeu, si heu de delinquir no us hi poseu per poc. Ah! i si us enganxen, mostreu penediment i poseu el vostre patrimoni a la disposició del jutge, que diu que això ajuda molt!
dilluns, 19 d’octubre del 2009
LA FESTA DELS SÚPERS.
Reconec que les grans aglomeracions de gent no és el lloc on normalment desitjo passar un dissabte de festa. Però aquest cap de setmana passat, vaig exercir de bon pare i vaig portar les meves filles a la festa del Club súper tres.El divendres al vespre em feia una mandra de mil dimonis, però un cop allà, al veure que tots els nens gaudien d’una festa pensada només per a ells, vaig adonar-me que valia la pena el petit sacrifici que vàrem fer.
Cal dir, que tot i la molta gent que hi havia, l’organització va ser molt bona i tots els nens varen poder gaudir de les activitats. El concert dels protagonistes del club súper tres, al menys a la meva filla gran l’hi va entusiasmar i només de veure la seva cara de felicitat, crec que va ser una decisió molt encertada anar a la festa.
Així que voldria felicitar a TV3 per crear un espai pensat només per als petits de casa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)