Entre Dos monS.Capítol - 2 -

"Igual que un arbre té una sola arrel i múltiples branques i fulles, també hi ha una sola religió veritable i perfecta, però diversificada en nombroses branques, per intervenció dels homes".

Mahatma Gandhi.


Varen passar vàries setmanes i la nostra relació avançava amb pas ferm i ràpid. Érem inseparables. Finalment vaig decidir-me a explicar a la meva família la relació amb en Kaz. Era una situació estranya; tenia un garbuix de sentiments, per un costat m’il·lusionava poder explicar a la mare que era feliç, que havia trobat a l’home de la meva vida, però per un altre costat tenia un terror immens a enfrontar-me a la seva reacció quan sabessin que l’home que estimava era musulmà.
La veritat és que la reacció del meus pares va ser entre gèlida i indiferent. Cap retret, cap advertiment, fins i tot els hi ho vaig repetir perquè no em va quedar clar que ho haguessin entès. Quan vaig penjar vaig entendre que per a ells aquesta relació era un simple passatemps. Fins i tot els tranquil·litzava pensar que així tindria companyia i no estaria tan sola. Amb el temps ja em farien veure que aquell noi no em convenia.
Als pocs mesos, en Kaz i jo, vàrem decidir anar a viure junts.
A la meva família això no els va fer gaire gràcia. Aquesta situació es començava a descontrolar i ja no veien tan clar que només fos una petita aventura de les meves. Pel que feia a la família d’ell no sabia molt bé quina era la situació. En aquest tema en Kaz sempre m’havia deixat una mica de banda. En realitat jo no sabia si ells coneixien la meva existència ni si sabien res de la nostra relació.
Feia sis mesos que vivíem junts i en Kaz va explicar-me que la seva mare volia venir a Londres. Al principi vaig estar contenta, finalment coneixeria a la seva família o almenys a una part. Fins ara només els coneixia per fotografies i per algunes coses que en kaz m’havia explicat.
Aquell matí, tant en Kaz com jo, estàvem especialment tensos. Tots dos corríem a fer els últims preparatius.
Ell va marxar a l’aeroport a buscar la seva mare i jo estava asseguda al sofà mirant com passaven els minuts i mossegant-me les ungles sense parar.
Finalment vaig sentir com s’obria la porta. El cor va començar a bategar-me a gran velocitat. Havia assajat mil vegades la salutació de benvinguda i, com sol passar en aquest casos, un cop vaig ser plantada al davant de la seva mare, vaig patir una espècie de síncope que no em deixava articular ni una sola paraula. Finalment només vaig poder oferir-li un tímid somriure.
Ella era una dona que només de mirar-la ja feia molt respecte. Va repassar-me de dalt a baix i va saludar-me secament.
Va entrar a la sala d’estar; jo continuava allà pal plantada fins que vaig reaccionar i els vaig oferir uns pastissets i un te que havia preparat durant la seva absència. Varen ser dies molt estranys. De seguida vaig entendre que la seva mare venia per emportar-se al seu fill. Ells també creien que fins ara tota la nostra relació havia estat un passatemps i havien fet la vista grossa, però ara havien vist que la situació havia canviat, vivíem junts i les coses es començaven a complicar.

Varen passar uns dies i la seva mare va marxar. No havia aconseguit el seu propòsit, en Kaz es quedava, però va advertir-me, amb molta educació, que el seu fill havia de casar-se amb una dona musulmana i no amb mi.
Estàvem atrapats entre dos mons. Tot d’una les nostres respectives famílies començaven a mostrar-nos les seves cartes. Cap estava disposada a facilitar-nos les coses.
Últimament els meus pares insistien molt en que tornés a Barcelona, pensaven que aquesta era la millor manera d’acabar amb tot això. Cada vegada que parlàvem per telèfon era una discussió rere una altra i la situació cada cop era més tensa.
Per altra banda jo també veia que en Kaz era sotmès des de l’Iran a fortes pressions perquè tornés a casa i podia veure en la seva mirada que patia amb aquests enfrontaments amb la seva família, fins i tot començàvem a discutir entre nosaltres cada cop més freqüentment.