“La llibertat no és un fruit que creixi en tots els climes, i per això no està a l’abast de tots els pobles”.
Jean Jacques Rousseau (1712-1778) Filòsof Francès.
És clar que després de la reacció de molt medis i altres poder fàctics de les Espanyes, a Catalunya farà mal temps durant molt de temps.
Això si, els responsables d’organitzar aquests referèndums, no fan cap favor surtin avui a tots els mitjans de comunicació tirant-se els plats pel cap. Si no som capaços d’estar units i fer pinya és impossible arribar a cap objectiu. Així que per els propers referèndums a realitzar intentem remar tots en la mateixa direcció.
Fins aviat!!
dilluns, 14 de desembre del 2009
dissabte, 12 de desembre del 2009
LA MARATÓ 2009
I si fossis tu o algú dels teus? T’agradaria que tothom i col·laborés?
No ho dubtis!
No ho dubtis!
· Hi ha més de 7.000 malalties minoritàries
· Afecten 1/2.000 persones
· Hi ha 400.000 catalans afectats
· Al voltant del 80% són d’origen genètic
· Poden afectar el 3-4% dels nounats
MALALTIES MINORITÀRIES
La Marató de TV3 fomenta la recerca biomèdica
Malalties minoritàries
Una malaltia minoritària és una malaltia greu, poc freqüent i que afecta un nombre reduït de persones. Són patologies bastant desconegudes, fins i tot per als metges. No és estrany, doncs, que els afectats se sentin perduts i sovint desesperats. A més d’un tractament, busquen una resposta.
Com que hi ha al voltant d’unes 7.000 malalties minoritàries, són moltes les persones que en tenen alguna. A Catalunya hi ha uns 400.000 afectats. Es tracta, doncs, d’una gran minoria.
Per què a mi?
Les malalties minoritàries poden afectar qualsevol persona, de qualsevol país del món. Tot i que tenen especial incidència entre els infants, amb símptomes que es manifesten en els primers dies de vida, també hi ha malalties que apareixen en l’edat adulta. Aquestes malalties provoquen un alt risc de mortalitat i de morbiditat, és a dir, una pèssima qualitat de vida.
Què l’ha provocat?
Al voltant del 80% d’aquestes malalties són fruit d’alteracions genètiques. Una mutació en un o més gens fa que es desenvolupi la malaltia. En funció de quin sigui el gen mutat, apareixerà una patologia o una altra. Més del 3% dels nounats poden patir alguna malaltia congènita. També hi ha malalties minoritàries que no es deuen a una alteració genètica, sinó que són causades per una infecció, una al·lèrgia o per una combinació de factors genètics i mediambientals. El que sembla clar és que sempre hi ha un component de predisposició genètica.
Per què és tan difícil diagnosticar-la?
L’existència de tantes malalties, amb pocs pacients per a cadascuna, les fan poc conegudes també per als professionals de la medicina. Sovint el pacient i les seves famílies han de passar per desenes de proves i visitar nombrosos especialistes fins a tenir un diagnòstic definitiu. De vegades triguen anys a aconseguir-ho. Actualment algunes d’aquestes patologies, especialment les relacionades amb errors metabòlics, poden detectar-se amb proves neonatals.
Els fons recaptats a La Marató 2009 permetran avançar en la recerca sobre malalties minoritàries
Com afecta?
En les més de 7.000 malalties minoritàries que existeixen hi ha gran diversitat de desordres i símptomes, que varien, no només segons la malaltia, sinó també dins d’una mateixa patologia. Generalment són multisistèmiques, és a dir, impliquen diversos òrgans i afecten les capacitats físiques, habilitats mentals, i les qualitats sensorials i de comportament dels malalts. L’afecció pot ser visible des del naixement o la infantesa, però n’hi ha que no apareixen fins a l’edat adulta. Tot depèn de quin tipus de mutació hi hagi hagut i del gen en qüestió.
Tenen cura?
Són malalties greus o molt greus, cròniques i generalment degeneratives. Tot i que en la majoria dels casos no existeix un tractament efectiu, sí que es pot aconseguir una millora en la qualitat i esperança de vida d’aquests malalts. Actualment són molt pocs els pacients que poden accedir a algun dels fàrmacs que existeixen per a aquest tipus de patologia: el medicaments orfes, destinats al diagnòstic, prevenció o tractament de les malalties minoritàries.
És contagiosa?
Les malalties minoritàries no es contagien. L’origen genètic de la majoria, però, fa que moltes vegades en una família hi hagi més d’un afectat per la mateixa malaltia. Per evitar que les generacions posteriors heretin una alteració genètica, és molt important seguir el que els metges anomenen consell genètic. És a dir, fer un estudi clínic familiar per detectar possibles errors genètics i poder prevenir-ne la transmissió.
Quin serà el meu dia a dia?
La qualitat de vida dels pacients de malalties minoritàries a vegades està compromesa per la falta o pèrdua d’autonomia. Sovint els malalts i les seves famílies se senten incompresos, sols i aïllats. A la desesperació inicial davant l’absència de diagnòstic, se suma després la falta de medicaments efectius i assequibles econòmicament i la falta de recursos per rebre l’assistència mèdica i social convenient. Els familiars s’han de convertir en cuidadors experts per ajudar uns malalts que, dia rere dia, estaran més incapacitats. Es calcula que en el 60% dels casos algú de la família haurà de deixar de treballar per poder atendre el malalt.
Què fa, la medicina?
En els últims anys s’han fet avenços en el diagnòstic precoç, la prevenció i el tractament d’algunes d’aquestes malalties, però encara hi ha molt camí per recórrer.
Com que la majoria de malalties minoritàries són d’origen genètic, la identificació dels gens i les mutacions responsables és fonamental per poder-les diagnosticar, prevenir-les i trobar un tractament eficaç. La recerca biomèdica, doncs, és imprescindible. I com que moltes d’aquestes malalties afecten diferents sistemes orgànics, és necessari el treball conjunt entre equips multidisciplinaris. A més, tot estudi que es faci en aquest camp també serà útil per tractar i prevenir malalties més comunes. Com més coneixements es tinguin, més fàcil serà crear centres de referència per evitar la peregrinació dels malalts i els seus familiars a la recerca d’un diagnòstic.
http://www.tv3.cat/marato/malalties
Podeu fer un donatiu durant tot l'any.
· Donatiu particular: transferència bancària a "La Caixa", al número de compte 2100 0555 31 0201001500
· Donatiu procedent d’una activitat popular (organitzada per associacions i/o entitats): transferència bancària a “La Caixa”, al número de compte 2100 0555 37 0201474332
De l’1 de desembre de 2009 al 31 de gener de 2010
· A través del Servicaixa
· Per internet
El dia de La Marató: 13 de desembre de 2009
· A través del telèfon 905 11 12 13, si és un donatiu de particular
Si voleu certificat del donatiu, caldrà informar-ne a la Fundació La Marató de TV3
13 D. Referèndum sobre la independència de Catalunya.
Bon dia demà és el dia D del referèndum sobre la independència de Catalunya. Com a Català o resident a Catalunya, tens el dret d’exercir el teu vot i fer sentir una mica la teva veu sobre el camí que desitges que agafi aquest petit país del que formem part.
Així que exerceix el teu vot i fes-te partícip d’una Catalunya més gran i més forta.
Així que exerceix el teu vot i fes-te partícip d’una Catalunya més gran i més forta.
Visca Catalunya.
dilluns, 23 de novembre del 2009
MAYUMANA - MOMENTUM
Bones amics.
Avui voldria recomanar-vos un espectacle, musical de percussió, dansa, teatre, be no ser massa com descriure’l. Això si és impressionant. L’escenografia és molt original i juntament amb formats multimèdia interactuen amb el públic d’una manera molt divertida i amena.
L’espectacle dura unes dues hores que passen volant, amb un ritme trepidant fan gaudir d’una molt bona estona.
L’obra la fan al teatre coliseum de Barcelona, la veritat és que us ho recomano si voleu passar una bona estona. No us ho perdeu!
Us adjunto un tall del que veureu si us animeu.Avui voldria recomanar-vos un espectacle, musical de percussió, dansa, teatre, be no ser massa com descriure’l. Això si és impressionant. L’escenografia és molt original i juntament amb formats multimèdia interactuen amb el públic d’una manera molt divertida i amena.
L’espectacle dura unes dues hores que passen volant, amb un ritme trepidant fan gaudir d’una molt bona estona.
L’obra la fan al teatre coliseum de Barcelona, la veritat és que us ho recomano si voleu passar una bona estona. No us ho perdeu!
fins aviat!
dimarts, 17 de novembre del 2009
Gràcies Aghata benvingut Sr. Poirot.
Hércules Poirot, un dels detectius més famosos de l’història, creat per Aghata Christie, torna la setmana vinent després de trenta anys.La revista americana “Strand Magazine” ha anunciat la publicació d’un relat inèdit d’unes 5000 paraules i que porta per títol “The incident of the Dog’s Ball”. Aquest relat va ser trobat a casa la filla de la famosa escriptora.
Segons l’editor Andrew Gulli ha comentat que és una típica novel·la policíaca de l’Aghata Christie.
La revista que publicarà el relat està especialitzada en petits relats de misteri i publicarà aquesta història per celebrar el seu 10 aniversari.
Així que de moment ens haurem de conformar de llegir-ho en anglès i esperar que la traducció no tardi gaire.
dissabte, 14 de novembre del 2009
Entre Dos monS. CAPÍTOL – 4 –
"Estimo com estima l’amor. No conec cap altra raó per estimar que estimar-te. Què vols que et digui a més de que t’estimo, si el que vull dir-te és que t’estimo? "
Fernando Pessoa.
Vaig demanar a unes senyores com podia fer-ho per arribar fins al pont i en qüestió d’uns minuts estava allà plantada fent guàrdia, com el soldat que vigila un pas fronterer.
Faltava encara ben bé un parell d’hores però m’era igual.
Tenia l’esperança de poder fer canviar en Kaz d’opinió i que tornés amb mi cap a Londres. Al cap i a la fi tenia raons poderoses per intentar-lo convèncer.
Mirava el rellotge cada dos minuts. Evidentment l’espera es va fer eterna. Vaig recórrer el pont de punta a punta una i una altra vegada i vaig poder constatar que feia uns 140 metres de llargada per uns 6 d’amplada. Sota el pont, que des d’avui l’havia batejat com a pont de l’esperança, passava el riu Babol que colpejava amb força els set pilars simètricament distribuïts.
Finalment a les sis en punt, per l’altre extrem del pont vaig veure arribar en Kaz i la seva germana. Caminava cap a mi amb pas ferm i decidit, jo vaig arrencar a córrer cap a ell sense dubtar ni un sol instant. Tenia motius per estar furiosa però ara només tenia ganes d’abraçar-lo i dir-li que l’estimava.
Quan vam trobar-nos hi va haver una forta barreja de sentiments. Finalment ens vàrem fondre en una forta abraçada i quan vam separar-nos li vaig ventar una bufetada que es devia sentir fins a Teheran, però necessitava descarregar tota la tensió que havia acumulat durant aquells llargs dies.
- Què hi fas aquí? T’has tornat boja? – va dir ell.
- Que què hi faig aquí? Quina mena de pregunta és aquesta? Potser la pregunta és què hi fas tu aquí en lloc d’ésser a Londres amb mi.
- Perdona’m, sé molt bé que vaig marxar com un covard, potser és el que sóc. No vaig tenir més forces per enfrontar-me amb la meva família i ara estic aquí, trist, buit i sense tu i d’aquí a dues hores coneixeré a la que volen que sigui la meva dona. Vaig marxar de Londres com un lladre que marxa per la finestra del darrera, sense fer soroll i a traïció. Perdona’m, però no mereixes algú que no és capaç de lluitar per tu.
- Potser tens raó, bé, segur que tens raó. Ets un covard, potser no vaig saber ajudar-te a reunir el valor suficient per navegar entre aquest mar de dubtes que tenies, però ara hi ha molts motius perquè anem a casa teva i entre tots dos els expliquem a la teva família que ens estimem i que volem ser lliures per viure la nostra vida.
- No és tant fàcil, Irene, tu no ho entens, per a ells és molt fàcil trobar arguments perquè em quedi aquí i per a mi es fa molt difícil trobar motius sòlids que els puguin fer canviar d’opinió. No ho entens això?
- Ho entens tu que ser pare és el motiu més poderós que els pots donar?
La cara d’en Kaz va canviar de color, totes les seves faccions tenien una altra simetria força diferent a l’habitual i el ritme respiratori havia augmentat espectacularment. Va asseure’s a terra. Estava blanc i una gota de suor freda baixava per la seva templa esquerra. Vaig haver de donar-li un glop d’aigua perquè tornés en si. La seva germana va acostar-se amb celeritat, va mirar-me i va demanar-li:
- Et trobes bé Kaz?
- Què li has dit?- va dir-me amb un to dur.
- Res, res, deixa-ho, he d’anar a casa a parlar amb els pares! - va dir en Kaz.
La seva germana va plantar-se davant meu i va mirar-me amb cara de pocs amics, es va girar i totes dues vàrem caminar darrere en Kaz amb silenci, com el seguici d’una processó durant la setmana santa.
Vàrem entrar a casa seva. Era una casa gran. A l’entrar trobaves un pati que et conduïa a un menjador. Tothom estava assentat esperant en Kaz. En un cantó de l’estança hi havia tota la família d’en Kaz i a l’altre costat un matrimoni amb una noia que seia amb el cap cot.
Quan vàrem entrar la seva mare va dir-li alguna cosa que pel to segur no era res de bo, però quan va veure que entrava jo darrera seu la cosa va pujar encara més de to.
Entre un núvol de crits i soroll, la noia, que finalment va aixecar el cap, va cridar-me:
- Irene, ets tu? I aquest, és l’home que has vingut a buscar?
Jo vaig assentir i vaig abaixar el cap. En aquells moments no era prudent dir res.
La Salma va parlar amb els seus pares davant l’estupefacció de la família d’en Kaz, que no entenien com era que aquella noia em coneixia. Finalment el pare de la Salma va dir als pares d’en Kaz que en aquelles circumstàncies potser seria millor aplaçar la trobada per quan haguessin resolt els seus problemes. Es varen aixecar i van començar a sortir. Quan la Salma va passar per davant d’en Kaz va dir-li:
- Pots lluitar i intentar ser feliç amb la dona que estimes o pots ser un miserable covard i arruïnar-nos la vida a tots tres. Tu tries!
Va passar per davant meu, va clucar-me l’ull i va regalar-me un tímid somriure. Després que marxessin la Salma i els seus pares van fer-me sortir de la casa. Vaig estar ben bé una hora esperant a la porta, des d’on es sentien veus discutir sense parar. Finalment va sortir en Kaz amb una bossa, va abraçar-me i va dir-me:
– Perdona’m, puc tornar a casa amb tu ?
Tenia els ulls vermells d’haver plorat, vaig acariciar-li la galta i vàrem caminar en silenci direcció a la felicitat.
I avui, aquí, assentada als esglaons de l’estàtua de l’Eros, captivada un cop més pels neons de picadilly, com una gota d’aigua al mig de la riada de gent que va i bé direcció a l’opulent Regent Street, la fresca brisa em colpeja un i altre cop la cara, mentre penso si al cap d’uns mesos de la meva aventura iraniana he aconseguit guanyar-me el respecte i l’aprovació de la família del meu futur marit. Era una necessitat, un pas endavant que calia fer perquè el nostre fill sigués feliç entre aquests dos mons que vam triar per viure.
Fernando Pessoa.
Vaig demanar a unes senyores com podia fer-ho per arribar fins al pont i en qüestió d’uns minuts estava allà plantada fent guàrdia, com el soldat que vigila un pas fronterer.
Faltava encara ben bé un parell d’hores però m’era igual.
Tenia l’esperança de poder fer canviar en Kaz d’opinió i que tornés amb mi cap a Londres. Al cap i a la fi tenia raons poderoses per intentar-lo convèncer.
Mirava el rellotge cada dos minuts. Evidentment l’espera es va fer eterna. Vaig recórrer el pont de punta a punta una i una altra vegada i vaig poder constatar que feia uns 140 metres de llargada per uns 6 d’amplada. Sota el pont, que des d’avui l’havia batejat com a pont de l’esperança, passava el riu Babol que colpejava amb força els set pilars simètricament distribuïts.
Finalment a les sis en punt, per l’altre extrem del pont vaig veure arribar en Kaz i la seva germana. Caminava cap a mi amb pas ferm i decidit, jo vaig arrencar a córrer cap a ell sense dubtar ni un sol instant. Tenia motius per estar furiosa però ara només tenia ganes d’abraçar-lo i dir-li que l’estimava.
Quan vam trobar-nos hi va haver una forta barreja de sentiments. Finalment ens vàrem fondre en una forta abraçada i quan vam separar-nos li vaig ventar una bufetada que es devia sentir fins a Teheran, però necessitava descarregar tota la tensió que havia acumulat durant aquells llargs dies.
- Què hi fas aquí? T’has tornat boja? – va dir ell.
- Que què hi faig aquí? Quina mena de pregunta és aquesta? Potser la pregunta és què hi fas tu aquí en lloc d’ésser a Londres amb mi.
- Perdona’m, sé molt bé que vaig marxar com un covard, potser és el que sóc. No vaig tenir més forces per enfrontar-me amb la meva família i ara estic aquí, trist, buit i sense tu i d’aquí a dues hores coneixeré a la que volen que sigui la meva dona. Vaig marxar de Londres com un lladre que marxa per la finestra del darrera, sense fer soroll i a traïció. Perdona’m, però no mereixes algú que no és capaç de lluitar per tu.
- Potser tens raó, bé, segur que tens raó. Ets un covard, potser no vaig saber ajudar-te a reunir el valor suficient per navegar entre aquest mar de dubtes que tenies, però ara hi ha molts motius perquè anem a casa teva i entre tots dos els expliquem a la teva família que ens estimem i que volem ser lliures per viure la nostra vida.
- No és tant fàcil, Irene, tu no ho entens, per a ells és molt fàcil trobar arguments perquè em quedi aquí i per a mi es fa molt difícil trobar motius sòlids que els puguin fer canviar d’opinió. No ho entens això?
- Ho entens tu que ser pare és el motiu més poderós que els pots donar?
La cara d’en Kaz va canviar de color, totes les seves faccions tenien una altra simetria força diferent a l’habitual i el ritme respiratori havia augmentat espectacularment. Va asseure’s a terra. Estava blanc i una gota de suor freda baixava per la seva templa esquerra. Vaig haver de donar-li un glop d’aigua perquè tornés en si. La seva germana va acostar-se amb celeritat, va mirar-me i va demanar-li:
- Et trobes bé Kaz?
- Què li has dit?- va dir-me amb un to dur.
- Res, res, deixa-ho, he d’anar a casa a parlar amb els pares! - va dir en Kaz.
La seva germana va plantar-se davant meu i va mirar-me amb cara de pocs amics, es va girar i totes dues vàrem caminar darrere en Kaz amb silenci, com el seguici d’una processó durant la setmana santa.
Vàrem entrar a casa seva. Era una casa gran. A l’entrar trobaves un pati que et conduïa a un menjador. Tothom estava assentat esperant en Kaz. En un cantó de l’estança hi havia tota la família d’en Kaz i a l’altre costat un matrimoni amb una noia que seia amb el cap cot.
Quan vàrem entrar la seva mare va dir-li alguna cosa que pel to segur no era res de bo, però quan va veure que entrava jo darrera seu la cosa va pujar encara més de to.
Entre un núvol de crits i soroll, la noia, que finalment va aixecar el cap, va cridar-me:
- Irene, ets tu? I aquest, és l’home que has vingut a buscar?
Jo vaig assentir i vaig abaixar el cap. En aquells moments no era prudent dir res.
La Salma va parlar amb els seus pares davant l’estupefacció de la família d’en Kaz, que no entenien com era que aquella noia em coneixia. Finalment el pare de la Salma va dir als pares d’en Kaz que en aquelles circumstàncies potser seria millor aplaçar la trobada per quan haguessin resolt els seus problemes. Es varen aixecar i van començar a sortir. Quan la Salma va passar per davant d’en Kaz va dir-li:
- Pots lluitar i intentar ser feliç amb la dona que estimes o pots ser un miserable covard i arruïnar-nos la vida a tots tres. Tu tries!
Va passar per davant meu, va clucar-me l’ull i va regalar-me un tímid somriure. Després que marxessin la Salma i els seus pares van fer-me sortir de la casa. Vaig estar ben bé una hora esperant a la porta, des d’on es sentien veus discutir sense parar. Finalment va sortir en Kaz amb una bossa, va abraçar-me i va dir-me:
– Perdona’m, puc tornar a casa amb tu ?
Tenia els ulls vermells d’haver plorat, vaig acariciar-li la galta i vàrem caminar en silenci direcció a la felicitat.
I avui, aquí, assentada als esglaons de l’estàtua de l’Eros, captivada un cop més pels neons de picadilly, com una gota d’aigua al mig de la riada de gent que va i bé direcció a l’opulent Regent Street, la fresca brisa em colpeja un i altre cop la cara, mentre penso si al cap d’uns mesos de la meva aventura iraniana he aconseguit guanyar-me el respecte i l’aprovació de la família del meu futur marit. Era una necessitat, un pas endavant que calia fer perquè el nostre fill sigués feliç entre aquests dos mons que vam triar per viure.
FI.
divendres, 6 de novembre del 2009
Entre Dos monS. CAPÍTOL – 3 –
"Que ningú li digui el que ha de fer a algú que ja ha decidit quin ha de ser el seu destí".
Proverbi àrab.
Vaig tornar a casa com cada dia. Entre les bosses de la compra vaig furgar les butxaques i finalment varen sortir les claus. Vaig obrir la porta, un silenci sepulcral va inundar-me l’ànima. No era com cada dia. Ningú venia a recebre’m i a ajudar-me a portar les bosses a la cuina. Només el silenci i la foscor em donaven la benvinguda. Vaig entrar a la cuina i un sobre presidia la taula; era el presagi de males notícies. Ho intuïa per la posició estratègicament situada sobre la taula, assegurança d’ésser vist.
Des de la visita de la mare d’en Kaz moltes coses havien canviat, els plans de futur dels que moltes vegades parlàvem apassionadament, eren això, plans sense futur. Ell sempre trobava una excusa per ajornar coses, les converses. Les evasives s’havien convertit en part del nostre diàleg. Ja mai em mirava als ulls com sempre havia fet i la seva vitalitat s’anava consumint com una vella espelma.
Vaig asseure’m sense treure’m l’abric i amb el pols tremolós vaig agafar forces per obrir el sobre.
“ Estimada Irene, he de fer el que em manen. No som lliures de viure les nostres vides, som esclaus dels desitjos del destí i el meu és a Babol.
La meva vida a Londres s’ha acabat. Els meus pares creuen que ja és hora de fer la vida d’un home adult i agafar les responsabilitats que em pertoquen a l’Iran. He tingut temps de formar-me i de viure la vida que sempre havia desitjat però ara la meva família necessita tenir-me al seu costat.
El meu pare m’ha aconseguit una feina, una bona feina, a la universitat i creu que no puc deixar passar cap més oportunitat.
Voldria que tot fos diferent, però no pot ser. He viscut els millors moments de la meva vida al teu costat, però ara ja no tinc forces suficients per seguir lluitant. El cap ha vençut al cor, però al meu cor sempre hi haurà un espai només reservat per a tu. Ara és hora de marxar, els nostres mons són massa diferents per poder trobar el punt de fusió. El seny fa que triï la família i el cor te’l deixo a tu perquè el guardis fins que tingui el valor suficient per a saltar aquest immens mur que ens separa.
Espero que puguis perdonar-me, T’ESTIMO.”
Kaz.
Les llàgrimes inundaven els meus ulls i sobre el full la tinta corria barrejant les cruels frases i esborrant les lletres de la meva amargura.
Vaig caure damunt el sofà i entre llàgrimes i desesperació vaig adormir-me. Un autèntic terrabastall va despertar-me sobtadament. El cap estava a punt d’explotar-me. Ho tenia decidit, no podia renunciar a tot d’aquella manera, sense lluitar, volia que la fi tingués paraules, una mirada, una explicació que em reconfortés o m’enfonsés en la més gran de les desesperacions.
Vaig comprar el primer bitllet d’avió disponible direcció Teheran.
Mai havia estat a l’Iran, tot el que sabia d’aquest país era el que m’havia explicat en Kaz.
Del seu poble, Babol, només havia vist algunes fotos i poca cosa més, quasi no sabia col·locar-lo al mapa, però m’era igual. Vaig pujar a l’avió i vaig asseure’m a la fila catorze, seient D al costat de la finestra. Al meu costat va seure una noia més o menys de la meva edat. Era morena, amb uns ulls molt grossos de color marró fosc i plens de brillantor i vida. Anava vestida amb roba moderna esport. Es va assentar i va saludar-me educadament. Just després d’enlairar-se l’avió la noia es va dirigir a mi i va dir-me:
- Hola, em dic Salma, i tu?
- Jo Irene.
Després de molta estona de parlar i explicar-li per sobre els meus motius per viatjar a l’Iran ella va fer-me cinc cèntims dels motius pels quals viatjava de tornada a casa. Els seus pares havien pactat matrimoni per a ella amb un noi que mai havia vist i ni tant sols coneixia el seu nom.
La Salma va oferir-se per ajudar-me a arribar fins a Babol ja que vivia a uns cinquanta quilometres d’allà. Jo sense pensar-ho gaire vaig acceptar de bon grat.
A l’arribada a Teheran varen començar els primers entrebancs. Vaig haver de posar-me el xador i els agents de l’aduana no paraven d’interrogar-me sobre els motius del meu viatge a l’Iran. Vaig tenir sort de la Salma i el seu oncle, que venia a l’aeroport a recollir-la, que varen ajudar-me en tots aquells llargs i carregosos tràmits.
Vàrem passar la nit a Teheran en un apartament de l’oncle de la Salma. Començava a pondre’s el sol i des de la finestra de la meva habitació tenia una espectacular vista de la torre Azadi que entre la seva imperial arcada donava la bona nit al sol.
Vaig donar voltes al llit tota la nit. Entre hora i hora vivia el retrobament amb en Kaz, intentava somiar amb els ulls oberts quin seria el desenllaç més feliç a aquella caòtica situació. Però al sonar el cucut del rellotge marcant les hores tornava a la meva penosa realitat. De bon matí la Salma va cridar-me i vàrem sortir cap a Babol. Quatre llargues hores de viatge ens esperaven. L’oncle de la Salma era tan simpàtic com mal conductor. Vàrem haver de parar tres vegades perquè vomités els pocs aliments que els nervis havien deixat entrar al meu estómac.
La Salma i el seu oncle varen deixar-me prop del centre de Babol. Vaig caminar sense una direcció concreta, no sabia molt bé on anar. Després de caminar una bona estona vaig arribar al Panjshanbeh Basar, el mercat dels dijous, estava ple de gent. Hi havia un ambient especial on es barrejaven l’olor del Kebab i de múltiples i variades espècies juntament amb els colors de les parades de fruita i de les catifes perfectament teixides. Els crits dels venedors oferint els seus productes hipnotitzaven la meva caminada sense destí. Finalment vaig poder abandonar la meva catarsi i vaig parar-me davant una teteria. La dolça olor de te va convidar-me a fer una parada i a prendre’n un, el seu aroma despertava en mi un munt de bons records. A la sortida de la teteria hi havia un grupet de senyores xerrant en una espècie de cercle. Vaig acostar-me per demanar-los ajuda, però em van mirar i van ignorar-me tranquil·lament continuant la seva animada conversa. Sota un arbre hi havia un senyor gran que es resguardava del sol i de l’intensa calor. Quan vaig acostar-m’hi va aixecar-se i va continuar el seu camí deixant-me plantada amb la paraula a la boca. La desesperació començava a invadir-me; estava en un lloc on no parlava l’idioma i on tenia la sensació de no ser benvinguda. Després de caminar una bona estona vaig asseure’m a terra rendida pel cansament i el desànim. De sobte un grupet de tres noies va parar-se davant meu, vaig aixecar el cap i les llàgrimes inundaven els meus ulls. Quan finalment vaig poder-les mirar amb claredat vaig poder veure les tres noies demanant-me si necessitava alguna cosa.
Vaig treure una foto d’en Kaz i els vaig demanar si el coneixien. L’expressió de la seva cara va canviar immediatament, varen dir-se unes paraules que no vaig entendre però que pel to no semblava res de bo. Entre elles tres va semblar haver-hi una breu discussió sobretot entre la més petita i les dues noies més grans. Finalment la més gran va dir-me que no podien ajudar-me, que no el coneixien i que era millor que no perdés més el temps, que allí era molt difícil trobar algú.
Totes tres em miraven amb cara inquisidora excepte la més petita que en els seus ulls hi vaig veure reflectida pena i tendresa. Aquella mirada m’era familiar i després d’observar-la detingudament vaig saber que tenia la mateixa mirada que en Kaz. Vaig deixar que s’allunyessin una mica i vaig seguir-les.
Potser finalment la sort visitava la meva desesperació i li donava una treva. Vàrem caminar uns tres o quatre carrers i elles es varen aturar davant una teteria on hi havia dos homes parlant animadament. Un era jove amb una llarga cabellera recollida amb una cua de cavall i l’altre era un home d’uns cinquanta anys amb els cabells blancs. Les noies els varen dir alguna cosa que va semblar trencar la tranquil·litat del moment. Un cotxe va parar davant la teteria i hi varen pujar les dues noies més grans i el senyor, la noia joveneta i el noi varen entrar a la teteria de la que sortia un noi. Era en Kaz, sense cap mena de dubte era ell. Vaig arrencar-me a corre però ell ja era dins el cotxe que va arrencar a tota velocitat. No podia ser, l’havia tingut tant a prop i ara tornava a estar en el mateix punt de sortida. Havia de fer alguna cosa, així que vaig entrar a la teteria a la recerca de la noia i el noi que xerraven amb els acompanyants d’en Kaz, per força tenien la informació que jo necessitava. Vaig demanar a tothom pel noi que acabava de sortir; cap resposta, cap paraula, només indiferència. Finalment una veu masculina va adreçar-se a mi des del fons del local. Vaig travessar la teteria entre silencis i una jungla de gent que no em treien la vista de sobre. Al final del local, entre unes cortines de tires grogues i negres, vaig reconèixer el noi de la cabellera llarga. Estava sol en una espècie de reservat, la noia ja no hi era, va fer-me seure i va dir-me:
- Què és el que busques en el meu local?
- Només vull saber on puc trobar el noi que acaba de marxar!
- Potser ell no vol que el trobis, potser seria més fàcil i molt millor per a tots que tornessis d’on has vingut, no?
- Només vull parlar amb en Kaz, és...
Va tallar-me de cop.
- Et parlaré clar. La família no vol que siguis aquí, no vol que parlis amb en Kaz ni amb ningú més. A en Kaz ja li costa prou habituar-se a la seva nova vida perquè ara tu vinguis a crear-li més confusió i més dubtes, així que el millor per a tots és que marxis i te’n tornis d’on has vingut.
Va aixecar-se i va marxar per una porta que hi havia al lateral de l’habitació. Vaig aixecar-me i vaig sortir intentant mantenir la mica de dignitat que encara em quedava. Fora del local vaig tornar a caminar sense cap direcció, tornava a estar al mateix punt de sortida. De sobte, d’un carreró estret, vaig sentir una veu que deixava anar un tímid i dèbil crit:
- Eh, Irene, vine, ràpid!
- Vaig girar-me d’una revoltada i davant meu hi havia la noia jove que havia vist abans.
- Qui ets tu?- vaig demanar-li.
- Sóc la germana petita d’en Kaz. Ell no sap que ets aquí, però està molt trist. Avui al vespre li faran la presentació de la que serà la seva esposa i vull que almenys et pugui veure un altre cop. Sé com han anat les coses entre vosaltres i també sé que ha actuat a contracor.
Les llàgrimes tornaven a inundar-me els ulls, estava desesperada i ara tornava a tenir un bri d’esperança on aferrar-me.
- Aquesta tarda a les sis sigues a aquesta adreça, no hi faltis.
Sabia que algú finalment m’ajudaria i la germana d’en Kaz acabava de salvar-me la vida. En Kaz sempre parlava de l’hospitalitat de la gent del seu país i gairebé havia perdut l’esperança de trobar algú que m’ajudés però ara tot era diferent. Al paper que m’havia donat hi havia un missatge molt curt però precís:
“A les sis al pont Mohammad Hassan Khan”.
Proverbi àrab.
Vaig tornar a casa com cada dia. Entre les bosses de la compra vaig furgar les butxaques i finalment varen sortir les claus. Vaig obrir la porta, un silenci sepulcral va inundar-me l’ànima. No era com cada dia. Ningú venia a recebre’m i a ajudar-me a portar les bosses a la cuina. Només el silenci i la foscor em donaven la benvinguda. Vaig entrar a la cuina i un sobre presidia la taula; era el presagi de males notícies. Ho intuïa per la posició estratègicament situada sobre la taula, assegurança d’ésser vist.
Des de la visita de la mare d’en Kaz moltes coses havien canviat, els plans de futur dels que moltes vegades parlàvem apassionadament, eren això, plans sense futur. Ell sempre trobava una excusa per ajornar coses, les converses. Les evasives s’havien convertit en part del nostre diàleg. Ja mai em mirava als ulls com sempre havia fet i la seva vitalitat s’anava consumint com una vella espelma.
Vaig asseure’m sense treure’m l’abric i amb el pols tremolós vaig agafar forces per obrir el sobre.
“ Estimada Irene, he de fer el que em manen. No som lliures de viure les nostres vides, som esclaus dels desitjos del destí i el meu és a Babol.
La meva vida a Londres s’ha acabat. Els meus pares creuen que ja és hora de fer la vida d’un home adult i agafar les responsabilitats que em pertoquen a l’Iran. He tingut temps de formar-me i de viure la vida que sempre havia desitjat però ara la meva família necessita tenir-me al seu costat.
El meu pare m’ha aconseguit una feina, una bona feina, a la universitat i creu que no puc deixar passar cap més oportunitat.
Voldria que tot fos diferent, però no pot ser. He viscut els millors moments de la meva vida al teu costat, però ara ja no tinc forces suficients per seguir lluitant. El cap ha vençut al cor, però al meu cor sempre hi haurà un espai només reservat per a tu. Ara és hora de marxar, els nostres mons són massa diferents per poder trobar el punt de fusió. El seny fa que triï la família i el cor te’l deixo a tu perquè el guardis fins que tingui el valor suficient per a saltar aquest immens mur que ens separa.
Espero que puguis perdonar-me, T’ESTIMO.”
Kaz.
Les llàgrimes inundaven els meus ulls i sobre el full la tinta corria barrejant les cruels frases i esborrant les lletres de la meva amargura.
Vaig caure damunt el sofà i entre llàgrimes i desesperació vaig adormir-me. Un autèntic terrabastall va despertar-me sobtadament. El cap estava a punt d’explotar-me. Ho tenia decidit, no podia renunciar a tot d’aquella manera, sense lluitar, volia que la fi tingués paraules, una mirada, una explicació que em reconfortés o m’enfonsés en la més gran de les desesperacions.
Vaig comprar el primer bitllet d’avió disponible direcció Teheran.
Mai havia estat a l’Iran, tot el que sabia d’aquest país era el que m’havia explicat en Kaz.
Del seu poble, Babol, només havia vist algunes fotos i poca cosa més, quasi no sabia col·locar-lo al mapa, però m’era igual. Vaig pujar a l’avió i vaig asseure’m a la fila catorze, seient D al costat de la finestra. Al meu costat va seure una noia més o menys de la meva edat. Era morena, amb uns ulls molt grossos de color marró fosc i plens de brillantor i vida. Anava vestida amb roba moderna esport. Es va assentar i va saludar-me educadament. Just després d’enlairar-se l’avió la noia es va dirigir a mi i va dir-me:
- Hola, em dic Salma, i tu?
- Jo Irene.
Després de molta estona de parlar i explicar-li per sobre els meus motius per viatjar a l’Iran ella va fer-me cinc cèntims dels motius pels quals viatjava de tornada a casa. Els seus pares havien pactat matrimoni per a ella amb un noi que mai havia vist i ni tant sols coneixia el seu nom.
La Salma va oferir-se per ajudar-me a arribar fins a Babol ja que vivia a uns cinquanta quilometres d’allà. Jo sense pensar-ho gaire vaig acceptar de bon grat.
A l’arribada a Teheran varen començar els primers entrebancs. Vaig haver de posar-me el xador i els agents de l’aduana no paraven d’interrogar-me sobre els motius del meu viatge a l’Iran. Vaig tenir sort de la Salma i el seu oncle, que venia a l’aeroport a recollir-la, que varen ajudar-me en tots aquells llargs i carregosos tràmits.
Vàrem passar la nit a Teheran en un apartament de l’oncle de la Salma. Començava a pondre’s el sol i des de la finestra de la meva habitació tenia una espectacular vista de la torre Azadi que entre la seva imperial arcada donava la bona nit al sol.
Vaig donar voltes al llit tota la nit. Entre hora i hora vivia el retrobament amb en Kaz, intentava somiar amb els ulls oberts quin seria el desenllaç més feliç a aquella caòtica situació. Però al sonar el cucut del rellotge marcant les hores tornava a la meva penosa realitat. De bon matí la Salma va cridar-me i vàrem sortir cap a Babol. Quatre llargues hores de viatge ens esperaven. L’oncle de la Salma era tan simpàtic com mal conductor. Vàrem haver de parar tres vegades perquè vomités els pocs aliments que els nervis havien deixat entrar al meu estómac.
La Salma i el seu oncle varen deixar-me prop del centre de Babol. Vaig caminar sense una direcció concreta, no sabia molt bé on anar. Després de caminar una bona estona vaig arribar al Panjshanbeh Basar, el mercat dels dijous, estava ple de gent. Hi havia un ambient especial on es barrejaven l’olor del Kebab i de múltiples i variades espècies juntament amb els colors de les parades de fruita i de les catifes perfectament teixides. Els crits dels venedors oferint els seus productes hipnotitzaven la meva caminada sense destí. Finalment vaig poder abandonar la meva catarsi i vaig parar-me davant una teteria. La dolça olor de te va convidar-me a fer una parada i a prendre’n un, el seu aroma despertava en mi un munt de bons records. A la sortida de la teteria hi havia un grupet de senyores xerrant en una espècie de cercle. Vaig acostar-me per demanar-los ajuda, però em van mirar i van ignorar-me tranquil·lament continuant la seva animada conversa. Sota un arbre hi havia un senyor gran que es resguardava del sol i de l’intensa calor. Quan vaig acostar-m’hi va aixecar-se i va continuar el seu camí deixant-me plantada amb la paraula a la boca. La desesperació començava a invadir-me; estava en un lloc on no parlava l’idioma i on tenia la sensació de no ser benvinguda. Després de caminar una bona estona vaig asseure’m a terra rendida pel cansament i el desànim. De sobte un grupet de tres noies va parar-se davant meu, vaig aixecar el cap i les llàgrimes inundaven els meus ulls. Quan finalment vaig poder-les mirar amb claredat vaig poder veure les tres noies demanant-me si necessitava alguna cosa.
Vaig treure una foto d’en Kaz i els vaig demanar si el coneixien. L’expressió de la seva cara va canviar immediatament, varen dir-se unes paraules que no vaig entendre però que pel to no semblava res de bo. Entre elles tres va semblar haver-hi una breu discussió sobretot entre la més petita i les dues noies més grans. Finalment la més gran va dir-me que no podien ajudar-me, que no el coneixien i que era millor que no perdés més el temps, que allí era molt difícil trobar algú.
Totes tres em miraven amb cara inquisidora excepte la més petita que en els seus ulls hi vaig veure reflectida pena i tendresa. Aquella mirada m’era familiar i després d’observar-la detingudament vaig saber que tenia la mateixa mirada que en Kaz. Vaig deixar que s’allunyessin una mica i vaig seguir-les.
Potser finalment la sort visitava la meva desesperació i li donava una treva. Vàrem caminar uns tres o quatre carrers i elles es varen aturar davant una teteria on hi havia dos homes parlant animadament. Un era jove amb una llarga cabellera recollida amb una cua de cavall i l’altre era un home d’uns cinquanta anys amb els cabells blancs. Les noies els varen dir alguna cosa que va semblar trencar la tranquil·litat del moment. Un cotxe va parar davant la teteria i hi varen pujar les dues noies més grans i el senyor, la noia joveneta i el noi varen entrar a la teteria de la que sortia un noi. Era en Kaz, sense cap mena de dubte era ell. Vaig arrencar-me a corre però ell ja era dins el cotxe que va arrencar a tota velocitat. No podia ser, l’havia tingut tant a prop i ara tornava a estar en el mateix punt de sortida. Havia de fer alguna cosa, així que vaig entrar a la teteria a la recerca de la noia i el noi que xerraven amb els acompanyants d’en Kaz, per força tenien la informació que jo necessitava. Vaig demanar a tothom pel noi que acabava de sortir; cap resposta, cap paraula, només indiferència. Finalment una veu masculina va adreçar-se a mi des del fons del local. Vaig travessar la teteria entre silencis i una jungla de gent que no em treien la vista de sobre. Al final del local, entre unes cortines de tires grogues i negres, vaig reconèixer el noi de la cabellera llarga. Estava sol en una espècie de reservat, la noia ja no hi era, va fer-me seure i va dir-me:
- Què és el que busques en el meu local?
- Només vull saber on puc trobar el noi que acaba de marxar!
- Potser ell no vol que el trobis, potser seria més fàcil i molt millor per a tots que tornessis d’on has vingut, no?
- Només vull parlar amb en Kaz, és...
Va tallar-me de cop.
- Et parlaré clar. La família no vol que siguis aquí, no vol que parlis amb en Kaz ni amb ningú més. A en Kaz ja li costa prou habituar-se a la seva nova vida perquè ara tu vinguis a crear-li més confusió i més dubtes, així que el millor per a tots és que marxis i te’n tornis d’on has vingut.
Va aixecar-se i va marxar per una porta que hi havia al lateral de l’habitació. Vaig aixecar-me i vaig sortir intentant mantenir la mica de dignitat que encara em quedava. Fora del local vaig tornar a caminar sense cap direcció, tornava a estar al mateix punt de sortida. De sobte, d’un carreró estret, vaig sentir una veu que deixava anar un tímid i dèbil crit:
- Eh, Irene, vine, ràpid!
- Vaig girar-me d’una revoltada i davant meu hi havia la noia jove que havia vist abans.
- Qui ets tu?- vaig demanar-li.
- Sóc la germana petita d’en Kaz. Ell no sap que ets aquí, però està molt trist. Avui al vespre li faran la presentació de la que serà la seva esposa i vull que almenys et pugui veure un altre cop. Sé com han anat les coses entre vosaltres i també sé que ha actuat a contracor.
Les llàgrimes tornaven a inundar-me els ulls, estava desesperada i ara tornava a tenir un bri d’esperança on aferrar-me.
- Aquesta tarda a les sis sigues a aquesta adreça, no hi faltis.
Sabia que algú finalment m’ajudaria i la germana d’en Kaz acabava de salvar-me la vida. En Kaz sempre parlava de l’hospitalitat de la gent del seu país i gairebé havia perdut l’esperança de trobar algú que m’ajudés però ara tot era diferent. Al paper que m’havia donat hi havia un missatge molt curt però precís:
“A les sis al pont Mohammad Hassan Khan”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)