Com cada any arriba Nadal i voldria aprofitar per felicitar-vos les festes i desitjar-vos un bon any 2011. He triat aquesta cançó de nadal de Colplay " Christmas Light" espero que ús agradi.
També desitjo que aquest any vinent torni a agafar el ritme de comunicació amb tots vosaltres através del blog.
Així que fins aviat i que passeu unes bones festes juntament amb el vostres éssers estimats.
fins aviat!!!!
dissabte, 18 de desembre del 2010
divendres, 7 de maig del 2010
SUPERACIÓ
Ara que tinc quasi trenta set anys, és quan m’adono de les moltes coses que encara no he fet.
Sempre, des de petit havia fet esport. Jugar a futbol era la meva passió. Fins que l’esport es va convertir en competició dura i pura, on nomes el resultat era important i on els medis justificaven sempre la fi. Que no era cap altre que guanyar.
Un dia vaig entendre que per guanyar no hauria de valdre tot, cops de colze , trampes malicioses i moltes altres coses que ara tampoc venen al cas.
Així que vaig avorrir jugar a futbol i vaig plegar. Tenia 20 anys i havia avorrit l’esport que feia mes de 10 anys que havia practicat. Vaig trobar-me estrany i vaig decidir practicar el “sillon- ball”. Amb poc temps vaig guanyar uns quilos de més que cada dia eren més difícils de treure i més fàcils de guanyar. Així, que durant un bon grapat d’anys vaig inflar-me considerablement.
Al fer els 30 vaig dir, PROU. Vaig començar una dieta controlada i vaig tornar a fer esport.
Al principi córrer a la cinta uns 15 minuts ja era suficient. Al meu costat corria un atlètic triatleta que semblava no cansar-se mai. Mentre jo pensava: mai podré córrer cap de les curses que aquest noi fa. Avui gràcies a la persistència, he aconseguit posar-me en forma i faig curses de fons, com 10 mils i mitjes maratons. Ara entreno a diàri amb el triatleta que abans veia com a inabastable per a mi, i qui sap si en un futur no molt llunya també compatiré en algun triatló amb ell.
Així que si esteu apostuflats al sofà, poseu-vos unes bambes i suor i KM.
Sempre, des de petit havia fet esport. Jugar a futbol era la meva passió. Fins que l’esport es va convertir en competició dura i pura, on nomes el resultat era important i on els medis justificaven sempre la fi. Que no era cap altre que guanyar.
Un dia vaig entendre que per guanyar no hauria de valdre tot, cops de colze , trampes malicioses i moltes altres coses que ara tampoc venen al cas.
Així que vaig avorrir jugar a futbol i vaig plegar. Tenia 20 anys i havia avorrit l’esport que feia mes de 10 anys que havia practicat. Vaig trobar-me estrany i vaig decidir practicar el “sillon- ball”. Amb poc temps vaig guanyar uns quilos de més que cada dia eren més difícils de treure i més fàcils de guanyar. Així, que durant un bon grapat d’anys vaig inflar-me considerablement.
Al fer els 30 vaig dir, PROU. Vaig començar una dieta controlada i vaig tornar a fer esport.
Al principi córrer a la cinta uns 15 minuts ja era suficient. Al meu costat corria un atlètic triatleta que semblava no cansar-se mai. Mentre jo pensava: mai podré córrer cap de les curses que aquest noi fa. Avui gràcies a la persistència, he aconseguit posar-me en forma i faig curses de fons, com 10 mils i mitjes maratons. Ara entreno a diàri amb el triatleta que abans veia com a inabastable per a mi, i qui sap si en un futur no molt llunya també compatiré en algun triatló amb ell.
Així que si esteu apostuflats al sofà, poseu-vos unes bambes i suor i KM.
dimarts, 9 de març del 2010
I si en lloc de neu fossin granotes?
A vegades hem pregunto que passaria si algun dia pluguessin granotes?
Potser aquest país en el que vivim estaria més ben preparat, o potser fins i tot algú activaria algun pla d’emergències “gengranotes” preparat perquè la gent no haguessin de patir tots aquests sobresalts en la nostre trista, rutinària i ja prou insípida existència.
Molta gent atrapada en carreteres, d’altres fent nit en poblacions properes als seus domicilis, i mentre per la radio la gent telefonava dient haver vist municipals, mossos i altres forces publiques jugant i fent guerra de neu davant de les comisaries. Com diria el Gran filòsof Berd Schuster “no hace falta que diga nada mas”.
I per acabar de rematar la nevada, avui les escoles fan servei de mínims! Potser en algunes poblacions la situació era complicada per circular, però a Vic, els carrers eren nets de neu i les voreres perfectament transitables. Si la majoria de professors són de Vic, la majoria d’alumnes són de Vic, perquè no hi ha hagut escola avui?
Per no parlar del servei de minims que han instaurat, que és de riure.
Potser per ser un país capdavanter, pròsper i model, hauríem de canviar alguns hàbits i fer alguna cosa més que no quedar absolutament bloquejats per una nevada.
I com diu el President visca Catalunya, visc a Catalunya.
Potser aquest país en el que vivim estaria més ben preparat, o potser fins i tot algú activaria algun pla d’emergències “gengranotes” preparat perquè la gent no haguessin de patir tots aquests sobresalts en la nostre trista, rutinària i ja prou insípida existència.
Molta gent atrapada en carreteres, d’altres fent nit en poblacions properes als seus domicilis, i mentre per la radio la gent telefonava dient haver vist municipals, mossos i altres forces publiques jugant i fent guerra de neu davant de les comisaries. Com diria el Gran filòsof Berd Schuster “no hace falta que diga nada mas”.
I per acabar de rematar la nevada, avui les escoles fan servei de mínims! Potser en algunes poblacions la situació era complicada per circular, però a Vic, els carrers eren nets de neu i les voreres perfectament transitables. Si la majoria de professors són de Vic, la majoria d’alumnes són de Vic, perquè no hi ha hagut escola avui?
Per no parlar del servei de minims que han instaurat, que és de riure.
Potser per ser un país capdavanter, pròsper i model, hauríem de canviar alguns hàbits i fer alguna cosa més que no quedar absolutament bloquejats per una nevada.
I com diu el President visca Catalunya, visc a Catalunya.
divendres, 12 de febrer del 2010
Ilana Yahav, Dibuixant sobre la sorra.
Ilana Yahav, artista israeliana, fa obres d’art sobra sorra i una taula amb llum. Alla dibuixa amb els dits sobre la sorra. D’un dibuix en surt el següent. Les seves actuacions van sempre acompanyades de música de fons i els assistents al espectable veuen les seves creacions a traves d’una pantalla. El resultat és absolutament espectacular.
Espero que us agradi.
Espero que us agradi.
dimarts, 9 de febrer del 2010
Robbie Williams Video Killed the Radio Star LIVE
Avui per aquelles curiositats de la vida he trobat aquest vídeo al youtube i m’ha fet recordar molts bons moments passats amb aquesta cançó.
Espero que us agradi tant com a mi.
Espero que us agradi tant com a mi.
dilluns, 8 de febrer del 2010
SGAE, protecció creativa o afany recaptatori?
Avui m’han enviat un correu electrònic on parla de l’intenció de la SGAE de cobrar un cànon de 20 cèntims d’euro a les biblioteques per cada llibre que prestin.
Us adjunto un fragment del correu que m’han enviat escrit per l’autor José Luis Sampedro:
“ Cuando yo era un muchacho, en la España de 1931, vivía en Aranjuez un Maestro Nacional llamado D. Justo G. Escudero Lezamit. A punto de jubilarse, acudía a la escuela incluso los sábados por la mañana aunque no tenía clases porque allí, en un despachito que le habían cedido, atendía su biblioteca circulante. Era suya porque la había creado él solo, con libros donados por amigos, instituciones y padres de alumnos. Sus 'clientes' éramos jóvenes y adultos, hombres y mujeres a quienessólo cobraba cincuenta céntimos al mes por prestar a cada cual un libroa la semana. Allí descubrí a Dickens y a Baroja, leí a Salgari y a KarlMay.
Muchos años después hice una visita a un bibliotequita de un pueblo madrileño. No parecía haber sido muy frecuentada, pero se había hecho cargo recientemente una joven titulada quien había ideado crear un rincón exclusivo para los niños con un trozo de moqueta para sentarlos.Principio del formulario
Al principio las madres acogieron la idea con simpatía porque les servía de guardería. Tras recoger a sus hijos en el colegio los dejaban allí un rato mientras terminaban de hacer sus compras, pero cuando regresaban a por ellos, no era raro que los niños, intrigados por el final, pidieran quedarse un ratito más hasta terminar el cuento queestaban leyendo. Durante la espera, las madres curioseaban, cogían algún libro, lo hojeaban y a veces también ellas quedaban prendadas.
Tiempo después me enteré de que la experiencia había dado sus frutos:algunas lectoras eran mujeres que nunca habían leído antes de que una simple moqueta en manos de una joven bibliotecaria les descubriera otros mundos”.
José Luis Sampedro
No ho ser valoreu vosaltres mateixos. Voldria deixar molt clar que crec en la protecció dels autors, però qüestiono que cobrar canons indiscriminadament sigui la millor manera de fer-ho.
Jo quan vaig al barber, no hi vaig a escoltar musica, hi vaig a tallar-me els cabells.
les biblioteques no tenen una finalitat comercial, les biblioteques no cobren per deixar-nos llibres, com és possible que la SGAE vulgui cobrar?
Potser és l’únic lloc on nens i adults poden tenir accés lliure i GRATUIT a llibres.
Cobrant és com la SGAE vol contribuir a fomentar la lectura entre els més petits i a la societat en general?
Potser als autors els han de protegir d'editors, representants i de tot el món que els envolta i que també volen viure d’ells. Potser és hora que els autors també proteixeixin als consumidor de la seva obra, no?
Us adjunto un fragment del correu que m’han enviat escrit per l’autor José Luis Sampedro:
“ Cuando yo era un muchacho, en la España de 1931, vivía en Aranjuez un Maestro Nacional llamado D. Justo G. Escudero Lezamit. A punto de jubilarse, acudía a la escuela incluso los sábados por la mañana aunque no tenía clases porque allí, en un despachito que le habían cedido, atendía su biblioteca circulante. Era suya porque la había creado él solo, con libros donados por amigos, instituciones y padres de alumnos. Sus 'clientes' éramos jóvenes y adultos, hombres y mujeres a quienessólo cobraba cincuenta céntimos al mes por prestar a cada cual un libroa la semana. Allí descubrí a Dickens y a Baroja, leí a Salgari y a KarlMay.
Muchos años después hice una visita a un bibliotequita de un pueblo madrileño. No parecía haber sido muy frecuentada, pero se había hecho cargo recientemente una joven titulada quien había ideado crear un rincón exclusivo para los niños con un trozo de moqueta para sentarlos.Principio del formulario
Al principio las madres acogieron la idea con simpatía porque les servía de guardería. Tras recoger a sus hijos en el colegio los dejaban allí un rato mientras terminaban de hacer sus compras, pero cuando regresaban a por ellos, no era raro que los niños, intrigados por el final, pidieran quedarse un ratito más hasta terminar el cuento queestaban leyendo. Durante la espera, las madres curioseaban, cogían algún libro, lo hojeaban y a veces también ellas quedaban prendadas.
Tiempo después me enteré de que la experiencia había dado sus frutos:algunas lectoras eran mujeres que nunca habían leído antes de que una simple moqueta en manos de una joven bibliotecaria les descubriera otros mundos”.
José Luis Sampedro
No ho ser valoreu vosaltres mateixos. Voldria deixar molt clar que crec en la protecció dels autors, però qüestiono que cobrar canons indiscriminadament sigui la millor manera de fer-ho.
Jo quan vaig al barber, no hi vaig a escoltar musica, hi vaig a tallar-me els cabells.
les biblioteques no tenen una finalitat comercial, les biblioteques no cobren per deixar-nos llibres, com és possible que la SGAE vulgui cobrar?
Potser és l’únic lloc on nens i adults poden tenir accés lliure i GRATUIT a llibres.
Cobrant és com la SGAE vol contribuir a fomentar la lectura entre els més petits i a la societat en general?
Potser als autors els han de protegir d'editors, representants i de tot el món que els envolta i que també volen viure d’ells. Potser és hora que els autors també proteixeixin als consumidor de la seva obra, no?
dimecres, 13 de gener del 2010
IRAQ: REFLEXIONS D’UN EXCOMBATENT.
Després de mirar aquest vídeo, que us adjunto, em venen al cap molts pensaments i molta indignació.
Segur que per a molts mai una guerra, per molt preventiva que sigui, porta a res de bo. Però el més indignant, és que els que decideixen que pel be comú s’ha de iniciar una invasió, mai es posaran davant de cap batallo i aniran a la guerra.
Els que paguen tot això són els soldats i la població que veuen com són maltractats, expulsats de les seves llars entre moltes altres barbaritats, que més val no pensar-hi, encara que ho facin en nom de la llibertat.
Així que el pròxim cop que algun d’aquests il·luminats decideixin fer algun remei preventiu, espero que s’ho pensi més d’una o dues vegades.
Segur que per a molts mai una guerra, per molt preventiva que sigui, porta a res de bo. Però el més indignant, és que els que decideixen que pel be comú s’ha de iniciar una invasió, mai es posaran davant de cap batallo i aniran a la guerra.
Els que paguen tot això són els soldats i la població que veuen com són maltractats, expulsats de les seves llars entre moltes altres barbaritats, que més val no pensar-hi, encara que ho facin en nom de la llibertat.
Així que el pròxim cop que algun d’aquests il·luminats decideixin fer algun remei preventiu, espero que s’ho pensi més d’una o dues vegades.
dijous, 17 de desembre del 2009
ELS TRETS DIFERENCIALS DELS CATALANS.
És cert amics, “Catalunya is different”. És tant diferent que fins i tot quan depèn dels nostres politics aixecar-nos la carrega dels impostos, també ens foten els cales.
No us fa una mica de ràbia que després que els nostres pares hagin pagat impostos tota la vida, hagin fet la formigueta intentant estalviar uns quan diners. Quan ens arribi tota una vida d’esforç i sacrifici encara tinguem que pagar més diners. A Catalunya si que som diferents, mentre que a Catalunya en cas de rebre una herència d’un milió d’euros (casa i diners, per exemple) pagarem 194.600 euros a Madrid paguen 2720 euros. Això si que és un tret diferencial, quan tarda un mil eurista català a estalviar per poder heretar ? per no parlar de les autopistes etc… així que amics no ens enganyem els opressors no solament els tenim fora de Catalunya. Els “ben avinguts” del tripartit també fan el que poden per facilitar-nos la vida.
AH !! mentre, la població, en lloc de queixar-se i fer sentir la seva veu amb les injustícies que el nostre mateix govern ens imposa, el que li preocupa més, és si hi ha d’haver toros o no. Que quedi clar, a mi no m’agraden els toros, ni pagaria mai per anar a veure’n, però tampoc m’agrada la boxà ni moltes altres coses i no per això crec que s’hagi de prohibir. Si estem en una democràcia no crec que el millor que podem fer sigui que la meitat de la població proposi prohibir el que no li agrada de l’altre meitat.
Així que deixem-nos de tonteries i mobilitzem-nos perquè el nostre país sigui una mica més gran i més lliure.
No us fa una mica de ràbia que després que els nostres pares hagin pagat impostos tota la vida, hagin fet la formigueta intentant estalviar uns quan diners. Quan ens arribi tota una vida d’esforç i sacrifici encara tinguem que pagar més diners. A Catalunya si que som diferents, mentre que a Catalunya en cas de rebre una herència d’un milió d’euros (casa i diners, per exemple) pagarem 194.600 euros a Madrid paguen 2720 euros. Això si que és un tret diferencial, quan tarda un mil eurista català a estalviar per poder heretar ? per no parlar de les autopistes etc… així que amics no ens enganyem els opressors no solament els tenim fora de Catalunya. Els “ben avinguts” del tripartit també fan el que poden per facilitar-nos la vida.
AH !! mentre, la població, en lloc de queixar-se i fer sentir la seva veu amb les injustícies que el nostre mateix govern ens imposa, el que li preocupa més, és si hi ha d’haver toros o no. Que quedi clar, a mi no m’agraden els toros, ni pagaria mai per anar a veure’n, però tampoc m’agrada la boxà ni moltes altres coses i no per això crec que s’hagi de prohibir. Si estem en una democràcia no crec que el millor que podem fer sigui que la meitat de la població proposi prohibir el que no li agrada de l’altre meitat.
Així que deixem-nos de tonteries i mobilitzem-nos perquè el nostre país sigui una mica més gran i més lliure.
dilluns, 14 de desembre del 2009
El dia D...esprés.
“La llibertat no és un fruit que creixi en tots els climes, i per això no està a l’abast de tots els pobles”.
Jean Jacques Rousseau (1712-1778) Filòsof Francès.
És clar que després de la reacció de molt medis i altres poder fàctics de les Espanyes, a Catalunya farà mal temps durant molt de temps.
Això si, els responsables d’organitzar aquests referèndums, no fan cap favor surtin avui a tots els mitjans de comunicació tirant-se els plats pel cap. Si no som capaços d’estar units i fer pinya és impossible arribar a cap objectiu. Així que per els propers referèndums a realitzar intentem remar tots en la mateixa direcció.
Fins aviat!!
Jean Jacques Rousseau (1712-1778) Filòsof Francès.
És clar que després de la reacció de molt medis i altres poder fàctics de les Espanyes, a Catalunya farà mal temps durant molt de temps.
Això si, els responsables d’organitzar aquests referèndums, no fan cap favor surtin avui a tots els mitjans de comunicació tirant-se els plats pel cap. Si no som capaços d’estar units i fer pinya és impossible arribar a cap objectiu. Així que per els propers referèndums a realitzar intentem remar tots en la mateixa direcció.
Fins aviat!!
dissabte, 12 de desembre del 2009
LA MARATÓ 2009
I si fossis tu o algú dels teus? T’agradaria que tothom i col·laborés?
No ho dubtis!
No ho dubtis!
· Hi ha més de 7.000 malalties minoritàries
· Afecten 1/2.000 persones
· Hi ha 400.000 catalans afectats
· Al voltant del 80% són d’origen genètic
· Poden afectar el 3-4% dels nounats
MALALTIES MINORITÀRIES
La Marató de TV3 fomenta la recerca biomèdica
Malalties minoritàries
Una malaltia minoritària és una malaltia greu, poc freqüent i que afecta un nombre reduït de persones. Són patologies bastant desconegudes, fins i tot per als metges. No és estrany, doncs, que els afectats se sentin perduts i sovint desesperats. A més d’un tractament, busquen una resposta.
Com que hi ha al voltant d’unes 7.000 malalties minoritàries, són moltes les persones que en tenen alguna. A Catalunya hi ha uns 400.000 afectats. Es tracta, doncs, d’una gran minoria.
Per què a mi?
Les malalties minoritàries poden afectar qualsevol persona, de qualsevol país del món. Tot i que tenen especial incidència entre els infants, amb símptomes que es manifesten en els primers dies de vida, també hi ha malalties que apareixen en l’edat adulta. Aquestes malalties provoquen un alt risc de mortalitat i de morbiditat, és a dir, una pèssima qualitat de vida.
Què l’ha provocat?
Al voltant del 80% d’aquestes malalties són fruit d’alteracions genètiques. Una mutació en un o més gens fa que es desenvolupi la malaltia. En funció de quin sigui el gen mutat, apareixerà una patologia o una altra. Més del 3% dels nounats poden patir alguna malaltia congènita. També hi ha malalties minoritàries que no es deuen a una alteració genètica, sinó que són causades per una infecció, una al·lèrgia o per una combinació de factors genètics i mediambientals. El que sembla clar és que sempre hi ha un component de predisposició genètica.
Per què és tan difícil diagnosticar-la?
L’existència de tantes malalties, amb pocs pacients per a cadascuna, les fan poc conegudes també per als professionals de la medicina. Sovint el pacient i les seves famílies han de passar per desenes de proves i visitar nombrosos especialistes fins a tenir un diagnòstic definitiu. De vegades triguen anys a aconseguir-ho. Actualment algunes d’aquestes patologies, especialment les relacionades amb errors metabòlics, poden detectar-se amb proves neonatals.
Els fons recaptats a La Marató 2009 permetran avançar en la recerca sobre malalties minoritàries
Com afecta?
En les més de 7.000 malalties minoritàries que existeixen hi ha gran diversitat de desordres i símptomes, que varien, no només segons la malaltia, sinó també dins d’una mateixa patologia. Generalment són multisistèmiques, és a dir, impliquen diversos òrgans i afecten les capacitats físiques, habilitats mentals, i les qualitats sensorials i de comportament dels malalts. L’afecció pot ser visible des del naixement o la infantesa, però n’hi ha que no apareixen fins a l’edat adulta. Tot depèn de quin tipus de mutació hi hagi hagut i del gen en qüestió.
Tenen cura?
Són malalties greus o molt greus, cròniques i generalment degeneratives. Tot i que en la majoria dels casos no existeix un tractament efectiu, sí que es pot aconseguir una millora en la qualitat i esperança de vida d’aquests malalts. Actualment són molt pocs els pacients que poden accedir a algun dels fàrmacs que existeixen per a aquest tipus de patologia: el medicaments orfes, destinats al diagnòstic, prevenció o tractament de les malalties minoritàries.
És contagiosa?
Les malalties minoritàries no es contagien. L’origen genètic de la majoria, però, fa que moltes vegades en una família hi hagi més d’un afectat per la mateixa malaltia. Per evitar que les generacions posteriors heretin una alteració genètica, és molt important seguir el que els metges anomenen consell genètic. És a dir, fer un estudi clínic familiar per detectar possibles errors genètics i poder prevenir-ne la transmissió.
Quin serà el meu dia a dia?
La qualitat de vida dels pacients de malalties minoritàries a vegades està compromesa per la falta o pèrdua d’autonomia. Sovint els malalts i les seves famílies se senten incompresos, sols i aïllats. A la desesperació inicial davant l’absència de diagnòstic, se suma després la falta de medicaments efectius i assequibles econòmicament i la falta de recursos per rebre l’assistència mèdica i social convenient. Els familiars s’han de convertir en cuidadors experts per ajudar uns malalts que, dia rere dia, estaran més incapacitats. Es calcula que en el 60% dels casos algú de la família haurà de deixar de treballar per poder atendre el malalt.
Què fa, la medicina?
En els últims anys s’han fet avenços en el diagnòstic precoç, la prevenció i el tractament d’algunes d’aquestes malalties, però encara hi ha molt camí per recórrer.
Com que la majoria de malalties minoritàries són d’origen genètic, la identificació dels gens i les mutacions responsables és fonamental per poder-les diagnosticar, prevenir-les i trobar un tractament eficaç. La recerca biomèdica, doncs, és imprescindible. I com que moltes d’aquestes malalties afecten diferents sistemes orgànics, és necessari el treball conjunt entre equips multidisciplinaris. A més, tot estudi que es faci en aquest camp també serà útil per tractar i prevenir malalties més comunes. Com més coneixements es tinguin, més fàcil serà crear centres de referència per evitar la peregrinació dels malalts i els seus familiars a la recerca d’un diagnòstic.
http://www.tv3.cat/marato/malalties
Podeu fer un donatiu durant tot l'any.
· Donatiu particular: transferència bancària a "La Caixa", al número de compte 2100 0555 31 0201001500
· Donatiu procedent d’una activitat popular (organitzada per associacions i/o entitats): transferència bancària a “La Caixa”, al número de compte 2100 0555 37 0201474332
De l’1 de desembre de 2009 al 31 de gener de 2010
· A través del Servicaixa
· Per internet
El dia de La Marató: 13 de desembre de 2009
· A través del telèfon 905 11 12 13, si és un donatiu de particular
Si voleu certificat del donatiu, caldrà informar-ne a la Fundació La Marató de TV3
13 D. Referèndum sobre la independència de Catalunya.
Bon dia demà és el dia D del referèndum sobre la independència de Catalunya. Com a Català o resident a Catalunya, tens el dret d’exercir el teu vot i fer sentir una mica la teva veu sobre el camí que desitges que agafi aquest petit país del que formem part.
Així que exerceix el teu vot i fes-te partícip d’una Catalunya més gran i més forta.
Així que exerceix el teu vot i fes-te partícip d’una Catalunya més gran i més forta.
Visca Catalunya.
dilluns, 23 de novembre del 2009
MAYUMANA - MOMENTUM
Bones amics.
Avui voldria recomanar-vos un espectacle, musical de percussió, dansa, teatre, be no ser massa com descriure’l. Això si és impressionant. L’escenografia és molt original i juntament amb formats multimèdia interactuen amb el públic d’una manera molt divertida i amena.
L’espectacle dura unes dues hores que passen volant, amb un ritme trepidant fan gaudir d’una molt bona estona.
L’obra la fan al teatre coliseum de Barcelona, la veritat és que us ho recomano si voleu passar una bona estona. No us ho perdeu!
Us adjunto un tall del que veureu si us animeu.Avui voldria recomanar-vos un espectacle, musical de percussió, dansa, teatre, be no ser massa com descriure’l. Això si és impressionant. L’escenografia és molt original i juntament amb formats multimèdia interactuen amb el públic d’una manera molt divertida i amena.
L’espectacle dura unes dues hores que passen volant, amb un ritme trepidant fan gaudir d’una molt bona estona.
L’obra la fan al teatre coliseum de Barcelona, la veritat és que us ho recomano si voleu passar una bona estona. No us ho perdeu!
fins aviat!
dimarts, 17 de novembre del 2009
Gràcies Aghata benvingut Sr. Poirot.
Hércules Poirot, un dels detectius més famosos de l’història, creat per Aghata Christie, torna la setmana vinent després de trenta anys.La revista americana “Strand Magazine” ha anunciat la publicació d’un relat inèdit d’unes 5000 paraules i que porta per títol “The incident of the Dog’s Ball”. Aquest relat va ser trobat a casa la filla de la famosa escriptora.
Segons l’editor Andrew Gulli ha comentat que és una típica novel·la policíaca de l’Aghata Christie.
La revista que publicarà el relat està especialitzada en petits relats de misteri i publicarà aquesta història per celebrar el seu 10 aniversari.
Així que de moment ens haurem de conformar de llegir-ho en anglès i esperar que la traducció no tardi gaire.
dissabte, 14 de novembre del 2009
Entre Dos monS. CAPÍTOL – 4 –
"Estimo com estima l’amor. No conec cap altra raó per estimar que estimar-te. Què vols que et digui a més de que t’estimo, si el que vull dir-te és que t’estimo? "
Fernando Pessoa.
Vaig demanar a unes senyores com podia fer-ho per arribar fins al pont i en qüestió d’uns minuts estava allà plantada fent guàrdia, com el soldat que vigila un pas fronterer.
Faltava encara ben bé un parell d’hores però m’era igual.
Tenia l’esperança de poder fer canviar en Kaz d’opinió i que tornés amb mi cap a Londres. Al cap i a la fi tenia raons poderoses per intentar-lo convèncer.
Mirava el rellotge cada dos minuts. Evidentment l’espera es va fer eterna. Vaig recórrer el pont de punta a punta una i una altra vegada i vaig poder constatar que feia uns 140 metres de llargada per uns 6 d’amplada. Sota el pont, que des d’avui l’havia batejat com a pont de l’esperança, passava el riu Babol que colpejava amb força els set pilars simètricament distribuïts.
Finalment a les sis en punt, per l’altre extrem del pont vaig veure arribar en Kaz i la seva germana. Caminava cap a mi amb pas ferm i decidit, jo vaig arrencar a córrer cap a ell sense dubtar ni un sol instant. Tenia motius per estar furiosa però ara només tenia ganes d’abraçar-lo i dir-li que l’estimava.
Quan vam trobar-nos hi va haver una forta barreja de sentiments. Finalment ens vàrem fondre en una forta abraçada i quan vam separar-nos li vaig ventar una bufetada que es devia sentir fins a Teheran, però necessitava descarregar tota la tensió que havia acumulat durant aquells llargs dies.
- Què hi fas aquí? T’has tornat boja? – va dir ell.
- Que què hi faig aquí? Quina mena de pregunta és aquesta? Potser la pregunta és què hi fas tu aquí en lloc d’ésser a Londres amb mi.
- Perdona’m, sé molt bé que vaig marxar com un covard, potser és el que sóc. No vaig tenir més forces per enfrontar-me amb la meva família i ara estic aquí, trist, buit i sense tu i d’aquí a dues hores coneixeré a la que volen que sigui la meva dona. Vaig marxar de Londres com un lladre que marxa per la finestra del darrera, sense fer soroll i a traïció. Perdona’m, però no mereixes algú que no és capaç de lluitar per tu.
- Potser tens raó, bé, segur que tens raó. Ets un covard, potser no vaig saber ajudar-te a reunir el valor suficient per navegar entre aquest mar de dubtes que tenies, però ara hi ha molts motius perquè anem a casa teva i entre tots dos els expliquem a la teva família que ens estimem i que volem ser lliures per viure la nostra vida.
- No és tant fàcil, Irene, tu no ho entens, per a ells és molt fàcil trobar arguments perquè em quedi aquí i per a mi es fa molt difícil trobar motius sòlids que els puguin fer canviar d’opinió. No ho entens això?
- Ho entens tu que ser pare és el motiu més poderós que els pots donar?
La cara d’en Kaz va canviar de color, totes les seves faccions tenien una altra simetria força diferent a l’habitual i el ritme respiratori havia augmentat espectacularment. Va asseure’s a terra. Estava blanc i una gota de suor freda baixava per la seva templa esquerra. Vaig haver de donar-li un glop d’aigua perquè tornés en si. La seva germana va acostar-se amb celeritat, va mirar-me i va demanar-li:
- Et trobes bé Kaz?
- Què li has dit?- va dir-me amb un to dur.
- Res, res, deixa-ho, he d’anar a casa a parlar amb els pares! - va dir en Kaz.
La seva germana va plantar-se davant meu i va mirar-me amb cara de pocs amics, es va girar i totes dues vàrem caminar darrere en Kaz amb silenci, com el seguici d’una processó durant la setmana santa.
Vàrem entrar a casa seva. Era una casa gran. A l’entrar trobaves un pati que et conduïa a un menjador. Tothom estava assentat esperant en Kaz. En un cantó de l’estança hi havia tota la família d’en Kaz i a l’altre costat un matrimoni amb una noia que seia amb el cap cot.
Quan vàrem entrar la seva mare va dir-li alguna cosa que pel to segur no era res de bo, però quan va veure que entrava jo darrera seu la cosa va pujar encara més de to.
Entre un núvol de crits i soroll, la noia, que finalment va aixecar el cap, va cridar-me:
- Irene, ets tu? I aquest, és l’home que has vingut a buscar?
Jo vaig assentir i vaig abaixar el cap. En aquells moments no era prudent dir res.
La Salma va parlar amb els seus pares davant l’estupefacció de la família d’en Kaz, que no entenien com era que aquella noia em coneixia. Finalment el pare de la Salma va dir als pares d’en Kaz que en aquelles circumstàncies potser seria millor aplaçar la trobada per quan haguessin resolt els seus problemes. Es varen aixecar i van començar a sortir. Quan la Salma va passar per davant d’en Kaz va dir-li:
- Pots lluitar i intentar ser feliç amb la dona que estimes o pots ser un miserable covard i arruïnar-nos la vida a tots tres. Tu tries!
Va passar per davant meu, va clucar-me l’ull i va regalar-me un tímid somriure. Després que marxessin la Salma i els seus pares van fer-me sortir de la casa. Vaig estar ben bé una hora esperant a la porta, des d’on es sentien veus discutir sense parar. Finalment va sortir en Kaz amb una bossa, va abraçar-me i va dir-me:
– Perdona’m, puc tornar a casa amb tu ?
Tenia els ulls vermells d’haver plorat, vaig acariciar-li la galta i vàrem caminar en silenci direcció a la felicitat.
I avui, aquí, assentada als esglaons de l’estàtua de l’Eros, captivada un cop més pels neons de picadilly, com una gota d’aigua al mig de la riada de gent que va i bé direcció a l’opulent Regent Street, la fresca brisa em colpeja un i altre cop la cara, mentre penso si al cap d’uns mesos de la meva aventura iraniana he aconseguit guanyar-me el respecte i l’aprovació de la família del meu futur marit. Era una necessitat, un pas endavant que calia fer perquè el nostre fill sigués feliç entre aquests dos mons que vam triar per viure.
Fernando Pessoa.
Vaig demanar a unes senyores com podia fer-ho per arribar fins al pont i en qüestió d’uns minuts estava allà plantada fent guàrdia, com el soldat que vigila un pas fronterer.
Faltava encara ben bé un parell d’hores però m’era igual.
Tenia l’esperança de poder fer canviar en Kaz d’opinió i que tornés amb mi cap a Londres. Al cap i a la fi tenia raons poderoses per intentar-lo convèncer.
Mirava el rellotge cada dos minuts. Evidentment l’espera es va fer eterna. Vaig recórrer el pont de punta a punta una i una altra vegada i vaig poder constatar que feia uns 140 metres de llargada per uns 6 d’amplada. Sota el pont, que des d’avui l’havia batejat com a pont de l’esperança, passava el riu Babol que colpejava amb força els set pilars simètricament distribuïts.
Finalment a les sis en punt, per l’altre extrem del pont vaig veure arribar en Kaz i la seva germana. Caminava cap a mi amb pas ferm i decidit, jo vaig arrencar a córrer cap a ell sense dubtar ni un sol instant. Tenia motius per estar furiosa però ara només tenia ganes d’abraçar-lo i dir-li que l’estimava.
Quan vam trobar-nos hi va haver una forta barreja de sentiments. Finalment ens vàrem fondre en una forta abraçada i quan vam separar-nos li vaig ventar una bufetada que es devia sentir fins a Teheran, però necessitava descarregar tota la tensió que havia acumulat durant aquells llargs dies.
- Què hi fas aquí? T’has tornat boja? – va dir ell.
- Que què hi faig aquí? Quina mena de pregunta és aquesta? Potser la pregunta és què hi fas tu aquí en lloc d’ésser a Londres amb mi.
- Perdona’m, sé molt bé que vaig marxar com un covard, potser és el que sóc. No vaig tenir més forces per enfrontar-me amb la meva família i ara estic aquí, trist, buit i sense tu i d’aquí a dues hores coneixeré a la que volen que sigui la meva dona. Vaig marxar de Londres com un lladre que marxa per la finestra del darrera, sense fer soroll i a traïció. Perdona’m, però no mereixes algú que no és capaç de lluitar per tu.
- Potser tens raó, bé, segur que tens raó. Ets un covard, potser no vaig saber ajudar-te a reunir el valor suficient per navegar entre aquest mar de dubtes que tenies, però ara hi ha molts motius perquè anem a casa teva i entre tots dos els expliquem a la teva família que ens estimem i que volem ser lliures per viure la nostra vida.
- No és tant fàcil, Irene, tu no ho entens, per a ells és molt fàcil trobar arguments perquè em quedi aquí i per a mi es fa molt difícil trobar motius sòlids que els puguin fer canviar d’opinió. No ho entens això?
- Ho entens tu que ser pare és el motiu més poderós que els pots donar?
La cara d’en Kaz va canviar de color, totes les seves faccions tenien una altra simetria força diferent a l’habitual i el ritme respiratori havia augmentat espectacularment. Va asseure’s a terra. Estava blanc i una gota de suor freda baixava per la seva templa esquerra. Vaig haver de donar-li un glop d’aigua perquè tornés en si. La seva germana va acostar-se amb celeritat, va mirar-me i va demanar-li:
- Et trobes bé Kaz?
- Què li has dit?- va dir-me amb un to dur.
- Res, res, deixa-ho, he d’anar a casa a parlar amb els pares! - va dir en Kaz.
La seva germana va plantar-se davant meu i va mirar-me amb cara de pocs amics, es va girar i totes dues vàrem caminar darrere en Kaz amb silenci, com el seguici d’una processó durant la setmana santa.
Vàrem entrar a casa seva. Era una casa gran. A l’entrar trobaves un pati que et conduïa a un menjador. Tothom estava assentat esperant en Kaz. En un cantó de l’estança hi havia tota la família d’en Kaz i a l’altre costat un matrimoni amb una noia que seia amb el cap cot.
Quan vàrem entrar la seva mare va dir-li alguna cosa que pel to segur no era res de bo, però quan va veure que entrava jo darrera seu la cosa va pujar encara més de to.
Entre un núvol de crits i soroll, la noia, que finalment va aixecar el cap, va cridar-me:
- Irene, ets tu? I aquest, és l’home que has vingut a buscar?
Jo vaig assentir i vaig abaixar el cap. En aquells moments no era prudent dir res.
La Salma va parlar amb els seus pares davant l’estupefacció de la família d’en Kaz, que no entenien com era que aquella noia em coneixia. Finalment el pare de la Salma va dir als pares d’en Kaz que en aquelles circumstàncies potser seria millor aplaçar la trobada per quan haguessin resolt els seus problemes. Es varen aixecar i van començar a sortir. Quan la Salma va passar per davant d’en Kaz va dir-li:
- Pots lluitar i intentar ser feliç amb la dona que estimes o pots ser un miserable covard i arruïnar-nos la vida a tots tres. Tu tries!
Va passar per davant meu, va clucar-me l’ull i va regalar-me un tímid somriure. Després que marxessin la Salma i els seus pares van fer-me sortir de la casa. Vaig estar ben bé una hora esperant a la porta, des d’on es sentien veus discutir sense parar. Finalment va sortir en Kaz amb una bossa, va abraçar-me i va dir-me:
– Perdona’m, puc tornar a casa amb tu ?
Tenia els ulls vermells d’haver plorat, vaig acariciar-li la galta i vàrem caminar en silenci direcció a la felicitat.
I avui, aquí, assentada als esglaons de l’estàtua de l’Eros, captivada un cop més pels neons de picadilly, com una gota d’aigua al mig de la riada de gent que va i bé direcció a l’opulent Regent Street, la fresca brisa em colpeja un i altre cop la cara, mentre penso si al cap d’uns mesos de la meva aventura iraniana he aconseguit guanyar-me el respecte i l’aprovació de la família del meu futur marit. Era una necessitat, un pas endavant que calia fer perquè el nostre fill sigués feliç entre aquests dos mons que vam triar per viure.
FI.
divendres, 6 de novembre del 2009
Entre Dos monS. CAPÍTOL – 3 –
"Que ningú li digui el que ha de fer a algú que ja ha decidit quin ha de ser el seu destí".
Proverbi àrab.
Vaig tornar a casa com cada dia. Entre les bosses de la compra vaig furgar les butxaques i finalment varen sortir les claus. Vaig obrir la porta, un silenci sepulcral va inundar-me l’ànima. No era com cada dia. Ningú venia a recebre’m i a ajudar-me a portar les bosses a la cuina. Només el silenci i la foscor em donaven la benvinguda. Vaig entrar a la cuina i un sobre presidia la taula; era el presagi de males notícies. Ho intuïa per la posició estratègicament situada sobre la taula, assegurança d’ésser vist.
Des de la visita de la mare d’en Kaz moltes coses havien canviat, els plans de futur dels que moltes vegades parlàvem apassionadament, eren això, plans sense futur. Ell sempre trobava una excusa per ajornar coses, les converses. Les evasives s’havien convertit en part del nostre diàleg. Ja mai em mirava als ulls com sempre havia fet i la seva vitalitat s’anava consumint com una vella espelma.
Vaig asseure’m sense treure’m l’abric i amb el pols tremolós vaig agafar forces per obrir el sobre.
“ Estimada Irene, he de fer el que em manen. No som lliures de viure les nostres vides, som esclaus dels desitjos del destí i el meu és a Babol.
La meva vida a Londres s’ha acabat. Els meus pares creuen que ja és hora de fer la vida d’un home adult i agafar les responsabilitats que em pertoquen a l’Iran. He tingut temps de formar-me i de viure la vida que sempre havia desitjat però ara la meva família necessita tenir-me al seu costat.
El meu pare m’ha aconseguit una feina, una bona feina, a la universitat i creu que no puc deixar passar cap més oportunitat.
Voldria que tot fos diferent, però no pot ser. He viscut els millors moments de la meva vida al teu costat, però ara ja no tinc forces suficients per seguir lluitant. El cap ha vençut al cor, però al meu cor sempre hi haurà un espai només reservat per a tu. Ara és hora de marxar, els nostres mons són massa diferents per poder trobar el punt de fusió. El seny fa que triï la família i el cor te’l deixo a tu perquè el guardis fins que tingui el valor suficient per a saltar aquest immens mur que ens separa.
Espero que puguis perdonar-me, T’ESTIMO.”
Kaz.
Les llàgrimes inundaven els meus ulls i sobre el full la tinta corria barrejant les cruels frases i esborrant les lletres de la meva amargura.
Vaig caure damunt el sofà i entre llàgrimes i desesperació vaig adormir-me. Un autèntic terrabastall va despertar-me sobtadament. El cap estava a punt d’explotar-me. Ho tenia decidit, no podia renunciar a tot d’aquella manera, sense lluitar, volia que la fi tingués paraules, una mirada, una explicació que em reconfortés o m’enfonsés en la més gran de les desesperacions.
Vaig comprar el primer bitllet d’avió disponible direcció Teheran.
Mai havia estat a l’Iran, tot el que sabia d’aquest país era el que m’havia explicat en Kaz.
Del seu poble, Babol, només havia vist algunes fotos i poca cosa més, quasi no sabia col·locar-lo al mapa, però m’era igual. Vaig pujar a l’avió i vaig asseure’m a la fila catorze, seient D al costat de la finestra. Al meu costat va seure una noia més o menys de la meva edat. Era morena, amb uns ulls molt grossos de color marró fosc i plens de brillantor i vida. Anava vestida amb roba moderna esport. Es va assentar i va saludar-me educadament. Just després d’enlairar-se l’avió la noia es va dirigir a mi i va dir-me:
- Hola, em dic Salma, i tu?
- Jo Irene.
Després de molta estona de parlar i explicar-li per sobre els meus motius per viatjar a l’Iran ella va fer-me cinc cèntims dels motius pels quals viatjava de tornada a casa. Els seus pares havien pactat matrimoni per a ella amb un noi que mai havia vist i ni tant sols coneixia el seu nom.
La Salma va oferir-se per ajudar-me a arribar fins a Babol ja que vivia a uns cinquanta quilometres d’allà. Jo sense pensar-ho gaire vaig acceptar de bon grat.
A l’arribada a Teheran varen començar els primers entrebancs. Vaig haver de posar-me el xador i els agents de l’aduana no paraven d’interrogar-me sobre els motius del meu viatge a l’Iran. Vaig tenir sort de la Salma i el seu oncle, que venia a l’aeroport a recollir-la, que varen ajudar-me en tots aquells llargs i carregosos tràmits.
Vàrem passar la nit a Teheran en un apartament de l’oncle de la Salma. Començava a pondre’s el sol i des de la finestra de la meva habitació tenia una espectacular vista de la torre Azadi que entre la seva imperial arcada donava la bona nit al sol.
Vaig donar voltes al llit tota la nit. Entre hora i hora vivia el retrobament amb en Kaz, intentava somiar amb els ulls oberts quin seria el desenllaç més feliç a aquella caòtica situació. Però al sonar el cucut del rellotge marcant les hores tornava a la meva penosa realitat. De bon matí la Salma va cridar-me i vàrem sortir cap a Babol. Quatre llargues hores de viatge ens esperaven. L’oncle de la Salma era tan simpàtic com mal conductor. Vàrem haver de parar tres vegades perquè vomités els pocs aliments que els nervis havien deixat entrar al meu estómac.
La Salma i el seu oncle varen deixar-me prop del centre de Babol. Vaig caminar sense una direcció concreta, no sabia molt bé on anar. Després de caminar una bona estona vaig arribar al Panjshanbeh Basar, el mercat dels dijous, estava ple de gent. Hi havia un ambient especial on es barrejaven l’olor del Kebab i de múltiples i variades espècies juntament amb els colors de les parades de fruita i de les catifes perfectament teixides. Els crits dels venedors oferint els seus productes hipnotitzaven la meva caminada sense destí. Finalment vaig poder abandonar la meva catarsi i vaig parar-me davant una teteria. La dolça olor de te va convidar-me a fer una parada i a prendre’n un, el seu aroma despertava en mi un munt de bons records. A la sortida de la teteria hi havia un grupet de senyores xerrant en una espècie de cercle. Vaig acostar-me per demanar-los ajuda, però em van mirar i van ignorar-me tranquil·lament continuant la seva animada conversa. Sota un arbre hi havia un senyor gran que es resguardava del sol i de l’intensa calor. Quan vaig acostar-m’hi va aixecar-se i va continuar el seu camí deixant-me plantada amb la paraula a la boca. La desesperació començava a invadir-me; estava en un lloc on no parlava l’idioma i on tenia la sensació de no ser benvinguda. Després de caminar una bona estona vaig asseure’m a terra rendida pel cansament i el desànim. De sobte un grupet de tres noies va parar-se davant meu, vaig aixecar el cap i les llàgrimes inundaven els meus ulls. Quan finalment vaig poder-les mirar amb claredat vaig poder veure les tres noies demanant-me si necessitava alguna cosa.
Vaig treure una foto d’en Kaz i els vaig demanar si el coneixien. L’expressió de la seva cara va canviar immediatament, varen dir-se unes paraules que no vaig entendre però que pel to no semblava res de bo. Entre elles tres va semblar haver-hi una breu discussió sobretot entre la més petita i les dues noies més grans. Finalment la més gran va dir-me que no podien ajudar-me, que no el coneixien i que era millor que no perdés més el temps, que allí era molt difícil trobar algú.
Totes tres em miraven amb cara inquisidora excepte la més petita que en els seus ulls hi vaig veure reflectida pena i tendresa. Aquella mirada m’era familiar i després d’observar-la detingudament vaig saber que tenia la mateixa mirada que en Kaz. Vaig deixar que s’allunyessin una mica i vaig seguir-les.
Potser finalment la sort visitava la meva desesperació i li donava una treva. Vàrem caminar uns tres o quatre carrers i elles es varen aturar davant una teteria on hi havia dos homes parlant animadament. Un era jove amb una llarga cabellera recollida amb una cua de cavall i l’altre era un home d’uns cinquanta anys amb els cabells blancs. Les noies els varen dir alguna cosa que va semblar trencar la tranquil·litat del moment. Un cotxe va parar davant la teteria i hi varen pujar les dues noies més grans i el senyor, la noia joveneta i el noi varen entrar a la teteria de la que sortia un noi. Era en Kaz, sense cap mena de dubte era ell. Vaig arrencar-me a corre però ell ja era dins el cotxe que va arrencar a tota velocitat. No podia ser, l’havia tingut tant a prop i ara tornava a estar en el mateix punt de sortida. Havia de fer alguna cosa, així que vaig entrar a la teteria a la recerca de la noia i el noi que xerraven amb els acompanyants d’en Kaz, per força tenien la informació que jo necessitava. Vaig demanar a tothom pel noi que acabava de sortir; cap resposta, cap paraula, només indiferència. Finalment una veu masculina va adreçar-se a mi des del fons del local. Vaig travessar la teteria entre silencis i una jungla de gent que no em treien la vista de sobre. Al final del local, entre unes cortines de tires grogues i negres, vaig reconèixer el noi de la cabellera llarga. Estava sol en una espècie de reservat, la noia ja no hi era, va fer-me seure i va dir-me:
- Què és el que busques en el meu local?
- Només vull saber on puc trobar el noi que acaba de marxar!
- Potser ell no vol que el trobis, potser seria més fàcil i molt millor per a tots que tornessis d’on has vingut, no?
- Només vull parlar amb en Kaz, és...
Va tallar-me de cop.
- Et parlaré clar. La família no vol que siguis aquí, no vol que parlis amb en Kaz ni amb ningú més. A en Kaz ja li costa prou habituar-se a la seva nova vida perquè ara tu vinguis a crear-li més confusió i més dubtes, així que el millor per a tots és que marxis i te’n tornis d’on has vingut.
Va aixecar-se i va marxar per una porta que hi havia al lateral de l’habitació. Vaig aixecar-me i vaig sortir intentant mantenir la mica de dignitat que encara em quedava. Fora del local vaig tornar a caminar sense cap direcció, tornava a estar al mateix punt de sortida. De sobte, d’un carreró estret, vaig sentir una veu que deixava anar un tímid i dèbil crit:
- Eh, Irene, vine, ràpid!
- Vaig girar-me d’una revoltada i davant meu hi havia la noia jove que havia vist abans.
- Qui ets tu?- vaig demanar-li.
- Sóc la germana petita d’en Kaz. Ell no sap que ets aquí, però està molt trist. Avui al vespre li faran la presentació de la que serà la seva esposa i vull que almenys et pugui veure un altre cop. Sé com han anat les coses entre vosaltres i també sé que ha actuat a contracor.
Les llàgrimes tornaven a inundar-me els ulls, estava desesperada i ara tornava a tenir un bri d’esperança on aferrar-me.
- Aquesta tarda a les sis sigues a aquesta adreça, no hi faltis.
Sabia que algú finalment m’ajudaria i la germana d’en Kaz acabava de salvar-me la vida. En Kaz sempre parlava de l’hospitalitat de la gent del seu país i gairebé havia perdut l’esperança de trobar algú que m’ajudés però ara tot era diferent. Al paper que m’havia donat hi havia un missatge molt curt però precís:
“A les sis al pont Mohammad Hassan Khan”.
Proverbi àrab.
Vaig tornar a casa com cada dia. Entre les bosses de la compra vaig furgar les butxaques i finalment varen sortir les claus. Vaig obrir la porta, un silenci sepulcral va inundar-me l’ànima. No era com cada dia. Ningú venia a recebre’m i a ajudar-me a portar les bosses a la cuina. Només el silenci i la foscor em donaven la benvinguda. Vaig entrar a la cuina i un sobre presidia la taula; era el presagi de males notícies. Ho intuïa per la posició estratègicament situada sobre la taula, assegurança d’ésser vist.
Des de la visita de la mare d’en Kaz moltes coses havien canviat, els plans de futur dels que moltes vegades parlàvem apassionadament, eren això, plans sense futur. Ell sempre trobava una excusa per ajornar coses, les converses. Les evasives s’havien convertit en part del nostre diàleg. Ja mai em mirava als ulls com sempre havia fet i la seva vitalitat s’anava consumint com una vella espelma.
Vaig asseure’m sense treure’m l’abric i amb el pols tremolós vaig agafar forces per obrir el sobre.
“ Estimada Irene, he de fer el que em manen. No som lliures de viure les nostres vides, som esclaus dels desitjos del destí i el meu és a Babol.
La meva vida a Londres s’ha acabat. Els meus pares creuen que ja és hora de fer la vida d’un home adult i agafar les responsabilitats que em pertoquen a l’Iran. He tingut temps de formar-me i de viure la vida que sempre havia desitjat però ara la meva família necessita tenir-me al seu costat.
El meu pare m’ha aconseguit una feina, una bona feina, a la universitat i creu que no puc deixar passar cap més oportunitat.
Voldria que tot fos diferent, però no pot ser. He viscut els millors moments de la meva vida al teu costat, però ara ja no tinc forces suficients per seguir lluitant. El cap ha vençut al cor, però al meu cor sempre hi haurà un espai només reservat per a tu. Ara és hora de marxar, els nostres mons són massa diferents per poder trobar el punt de fusió. El seny fa que triï la família i el cor te’l deixo a tu perquè el guardis fins que tingui el valor suficient per a saltar aquest immens mur que ens separa.
Espero que puguis perdonar-me, T’ESTIMO.”
Kaz.
Les llàgrimes inundaven els meus ulls i sobre el full la tinta corria barrejant les cruels frases i esborrant les lletres de la meva amargura.
Vaig caure damunt el sofà i entre llàgrimes i desesperació vaig adormir-me. Un autèntic terrabastall va despertar-me sobtadament. El cap estava a punt d’explotar-me. Ho tenia decidit, no podia renunciar a tot d’aquella manera, sense lluitar, volia que la fi tingués paraules, una mirada, una explicació que em reconfortés o m’enfonsés en la més gran de les desesperacions.
Vaig comprar el primer bitllet d’avió disponible direcció Teheran.
Mai havia estat a l’Iran, tot el que sabia d’aquest país era el que m’havia explicat en Kaz.
Del seu poble, Babol, només havia vist algunes fotos i poca cosa més, quasi no sabia col·locar-lo al mapa, però m’era igual. Vaig pujar a l’avió i vaig asseure’m a la fila catorze, seient D al costat de la finestra. Al meu costat va seure una noia més o menys de la meva edat. Era morena, amb uns ulls molt grossos de color marró fosc i plens de brillantor i vida. Anava vestida amb roba moderna esport. Es va assentar i va saludar-me educadament. Just després d’enlairar-se l’avió la noia es va dirigir a mi i va dir-me:
- Hola, em dic Salma, i tu?
- Jo Irene.
Després de molta estona de parlar i explicar-li per sobre els meus motius per viatjar a l’Iran ella va fer-me cinc cèntims dels motius pels quals viatjava de tornada a casa. Els seus pares havien pactat matrimoni per a ella amb un noi que mai havia vist i ni tant sols coneixia el seu nom.
La Salma va oferir-se per ajudar-me a arribar fins a Babol ja que vivia a uns cinquanta quilometres d’allà. Jo sense pensar-ho gaire vaig acceptar de bon grat.
A l’arribada a Teheran varen començar els primers entrebancs. Vaig haver de posar-me el xador i els agents de l’aduana no paraven d’interrogar-me sobre els motius del meu viatge a l’Iran. Vaig tenir sort de la Salma i el seu oncle, que venia a l’aeroport a recollir-la, que varen ajudar-me en tots aquells llargs i carregosos tràmits.
Vàrem passar la nit a Teheran en un apartament de l’oncle de la Salma. Començava a pondre’s el sol i des de la finestra de la meva habitació tenia una espectacular vista de la torre Azadi que entre la seva imperial arcada donava la bona nit al sol.
Vaig donar voltes al llit tota la nit. Entre hora i hora vivia el retrobament amb en Kaz, intentava somiar amb els ulls oberts quin seria el desenllaç més feliç a aquella caòtica situació. Però al sonar el cucut del rellotge marcant les hores tornava a la meva penosa realitat. De bon matí la Salma va cridar-me i vàrem sortir cap a Babol. Quatre llargues hores de viatge ens esperaven. L’oncle de la Salma era tan simpàtic com mal conductor. Vàrem haver de parar tres vegades perquè vomités els pocs aliments que els nervis havien deixat entrar al meu estómac.
La Salma i el seu oncle varen deixar-me prop del centre de Babol. Vaig caminar sense una direcció concreta, no sabia molt bé on anar. Després de caminar una bona estona vaig arribar al Panjshanbeh Basar, el mercat dels dijous, estava ple de gent. Hi havia un ambient especial on es barrejaven l’olor del Kebab i de múltiples i variades espècies juntament amb els colors de les parades de fruita i de les catifes perfectament teixides. Els crits dels venedors oferint els seus productes hipnotitzaven la meva caminada sense destí. Finalment vaig poder abandonar la meva catarsi i vaig parar-me davant una teteria. La dolça olor de te va convidar-me a fer una parada i a prendre’n un, el seu aroma despertava en mi un munt de bons records. A la sortida de la teteria hi havia un grupet de senyores xerrant en una espècie de cercle. Vaig acostar-me per demanar-los ajuda, però em van mirar i van ignorar-me tranquil·lament continuant la seva animada conversa. Sota un arbre hi havia un senyor gran que es resguardava del sol i de l’intensa calor. Quan vaig acostar-m’hi va aixecar-se i va continuar el seu camí deixant-me plantada amb la paraula a la boca. La desesperació començava a invadir-me; estava en un lloc on no parlava l’idioma i on tenia la sensació de no ser benvinguda. Després de caminar una bona estona vaig asseure’m a terra rendida pel cansament i el desànim. De sobte un grupet de tres noies va parar-se davant meu, vaig aixecar el cap i les llàgrimes inundaven els meus ulls. Quan finalment vaig poder-les mirar amb claredat vaig poder veure les tres noies demanant-me si necessitava alguna cosa.
Vaig treure una foto d’en Kaz i els vaig demanar si el coneixien. L’expressió de la seva cara va canviar immediatament, varen dir-se unes paraules que no vaig entendre però que pel to no semblava res de bo. Entre elles tres va semblar haver-hi una breu discussió sobretot entre la més petita i les dues noies més grans. Finalment la més gran va dir-me que no podien ajudar-me, que no el coneixien i que era millor que no perdés més el temps, que allí era molt difícil trobar algú.
Totes tres em miraven amb cara inquisidora excepte la més petita que en els seus ulls hi vaig veure reflectida pena i tendresa. Aquella mirada m’era familiar i després d’observar-la detingudament vaig saber que tenia la mateixa mirada que en Kaz. Vaig deixar que s’allunyessin una mica i vaig seguir-les.
Potser finalment la sort visitava la meva desesperació i li donava una treva. Vàrem caminar uns tres o quatre carrers i elles es varen aturar davant una teteria on hi havia dos homes parlant animadament. Un era jove amb una llarga cabellera recollida amb una cua de cavall i l’altre era un home d’uns cinquanta anys amb els cabells blancs. Les noies els varen dir alguna cosa que va semblar trencar la tranquil·litat del moment. Un cotxe va parar davant la teteria i hi varen pujar les dues noies més grans i el senyor, la noia joveneta i el noi varen entrar a la teteria de la que sortia un noi. Era en Kaz, sense cap mena de dubte era ell. Vaig arrencar-me a corre però ell ja era dins el cotxe que va arrencar a tota velocitat. No podia ser, l’havia tingut tant a prop i ara tornava a estar en el mateix punt de sortida. Havia de fer alguna cosa, així que vaig entrar a la teteria a la recerca de la noia i el noi que xerraven amb els acompanyants d’en Kaz, per força tenien la informació que jo necessitava. Vaig demanar a tothom pel noi que acabava de sortir; cap resposta, cap paraula, només indiferència. Finalment una veu masculina va adreçar-se a mi des del fons del local. Vaig travessar la teteria entre silencis i una jungla de gent que no em treien la vista de sobre. Al final del local, entre unes cortines de tires grogues i negres, vaig reconèixer el noi de la cabellera llarga. Estava sol en una espècie de reservat, la noia ja no hi era, va fer-me seure i va dir-me:
- Què és el que busques en el meu local?
- Només vull saber on puc trobar el noi que acaba de marxar!
- Potser ell no vol que el trobis, potser seria més fàcil i molt millor per a tots que tornessis d’on has vingut, no?
- Només vull parlar amb en Kaz, és...
Va tallar-me de cop.
- Et parlaré clar. La família no vol que siguis aquí, no vol que parlis amb en Kaz ni amb ningú més. A en Kaz ja li costa prou habituar-se a la seva nova vida perquè ara tu vinguis a crear-li més confusió i més dubtes, així que el millor per a tots és que marxis i te’n tornis d’on has vingut.
Va aixecar-se i va marxar per una porta que hi havia al lateral de l’habitació. Vaig aixecar-me i vaig sortir intentant mantenir la mica de dignitat que encara em quedava. Fora del local vaig tornar a caminar sense cap direcció, tornava a estar al mateix punt de sortida. De sobte, d’un carreró estret, vaig sentir una veu que deixava anar un tímid i dèbil crit:
- Eh, Irene, vine, ràpid!
- Vaig girar-me d’una revoltada i davant meu hi havia la noia jove que havia vist abans.
- Qui ets tu?- vaig demanar-li.
- Sóc la germana petita d’en Kaz. Ell no sap que ets aquí, però està molt trist. Avui al vespre li faran la presentació de la que serà la seva esposa i vull que almenys et pugui veure un altre cop. Sé com han anat les coses entre vosaltres i també sé que ha actuat a contracor.
Les llàgrimes tornaven a inundar-me els ulls, estava desesperada i ara tornava a tenir un bri d’esperança on aferrar-me.
- Aquesta tarda a les sis sigues a aquesta adreça, no hi faltis.
Sabia que algú finalment m’ajudaria i la germana d’en Kaz acabava de salvar-me la vida. En Kaz sempre parlava de l’hospitalitat de la gent del seu país i gairebé havia perdut l’esperança de trobar algú que m’ajudés però ara tot era diferent. Al paper que m’havia donat hi havia un missatge molt curt però precís:
“A les sis al pont Mohammad Hassan Khan”.
dissabte, 31 d’octubre del 2009
ALGUNA SORPRESA MÉS?
Un cop s’ha desinflat una mica el cas Millet, ja tornem a tenir pollastre!
Segons el jutge Garzón, a les localitats de Sta.Coloma de Gramenet, Badalona i St.Andreu de Llavaneres, s’han produït tres “pelotazos” urbanístics un pèl irregulars. Terrenys destinats a la promoció de vivendes protegides, es van recalificar i es van vendre a un preu molt més elevat. Els beneficis de les operacions, en lloc d’anar a parar a les arques municipals passaven a mans de comissionistes ( Macià Alavedra, Prenafeta, etc...) . S’estima que les comissions a Sta. Coloma són d'uns 13 milions d’euros, a Badalona d’uns 14 milions d’euros i a St.Andreu d’uns 17,7 milions d’euros.
Almenys en aquest cas el jutge els tindrà unes hores entre reixes.
Mentre esperem el proper cas, potser hauríem de fer cas al genial Grouxho Marx que sàviament deia:
“No permetre injustícies ni joc brut, però, si s’enganxa a algú practicant la corrupció sense que jo rebi una comissió, el posarem contra la paret…i donarem l’ordre de disparar!”
Segons el jutge Garzón, a les localitats de Sta.Coloma de Gramenet, Badalona i St.Andreu de Llavaneres, s’han produït tres “pelotazos” urbanístics un pèl irregulars. Terrenys destinats a la promoció de vivendes protegides, es van recalificar i es van vendre a un preu molt més elevat. Els beneficis de les operacions, en lloc d’anar a parar a les arques municipals passaven a mans de comissionistes ( Macià Alavedra, Prenafeta, etc...) . S’estima que les comissions a Sta. Coloma són d'uns 13 milions d’euros, a Badalona d’uns 14 milions d’euros i a St.Andreu d’uns 17,7 milions d’euros.
Almenys en aquest cas el jutge els tindrà unes hores entre reixes.
Mentre esperem el proper cas, potser hauríem de fer cas al genial Grouxho Marx que sàviament deia:
“No permetre injustícies ni joc brut, però, si s’enganxa a algú practicant la corrupció sense que jo rebi una comissió, el posarem contra la paret…i donarem l’ordre de disparar!”
dimecres, 28 d’octubre del 2009
Entre Dos monS.Capítol - 2 -
"Igual que un arbre té una sola arrel i múltiples branques i fulles, també hi ha una sola religió veritable i perfecta, però diversificada en nombroses branques, per intervenció dels homes".
Mahatma Gandhi.
Varen passar vàries setmanes i la nostra relació avançava amb pas ferm i ràpid. Érem inseparables. Finalment vaig decidir-me a explicar a la meva família la relació amb en Kaz. Era una situació estranya; tenia un garbuix de sentiments, per un costat m’il·lusionava poder explicar a la mare que era feliç, que havia trobat a l’home de la meva vida, però per un altre costat tenia un terror immens a enfrontar-me a la seva reacció quan sabessin que l’home que estimava era musulmà.
La veritat és que la reacció del meus pares va ser entre gèlida i indiferent. Cap retret, cap advertiment, fins i tot els hi ho vaig repetir perquè no em va quedar clar que ho haguessin entès. Quan vaig penjar vaig entendre que per a ells aquesta relació era un simple passatemps. Fins i tot els tranquil·litzava pensar que així tindria companyia i no estaria tan sola. Amb el temps ja em farien veure que aquell noi no em convenia.
Als pocs mesos, en Kaz i jo, vàrem decidir anar a viure junts.
A la meva família això no els va fer gaire gràcia. Aquesta situació es començava a descontrolar i ja no veien tan clar que només fos una petita aventura de les meves. Pel que feia a la família d’ell no sabia molt bé quina era la situació. En aquest tema en Kaz sempre m’havia deixat una mica de banda. En realitat jo no sabia si ells coneixien la meva existència ni si sabien res de la nostra relació.
Feia sis mesos que vivíem junts i en Kaz va explicar-me que la seva mare volia venir a Londres. Al principi vaig estar contenta, finalment coneixeria a la seva família o almenys a una part. Fins ara només els coneixia per fotografies i per algunes coses que en kaz m’havia explicat.
Aquell matí, tant en Kaz com jo, estàvem especialment tensos. Tots dos corríem a fer els últims preparatius.
Ell va marxar a l’aeroport a buscar la seva mare i jo estava asseguda al sofà mirant com passaven els minuts i mossegant-me les ungles sense parar.
Finalment vaig sentir com s’obria la porta. El cor va començar a bategar-me a gran velocitat. Havia assajat mil vegades la salutació de benvinguda i, com sol passar en aquest casos, un cop vaig ser plantada al davant de la seva mare, vaig patir una espècie de síncope que no em deixava articular ni una sola paraula. Finalment només vaig poder oferir-li un tímid somriure.
Ella era una dona que només de mirar-la ja feia molt respecte. Va repassar-me de dalt a baix i va saludar-me secament.
Va entrar a la sala d’estar; jo continuava allà pal plantada fins que vaig reaccionar i els vaig oferir uns pastissets i un te que havia preparat durant la seva absència. Varen ser dies molt estranys. De seguida vaig entendre que la seva mare venia per emportar-se al seu fill. Ells també creien que fins ara tota la nostra relació havia estat un passatemps i havien fet la vista grossa, però ara havien vist que la situació havia canviat, vivíem junts i les coses es començaven a complicar.
Varen passar uns dies i la seva mare va marxar. No havia aconseguit el seu propòsit, en Kaz es quedava, però va advertir-me, amb molta educació, que el seu fill havia de casar-se amb una dona musulmana i no amb mi.
Estàvem atrapats entre dos mons. Tot d’una les nostres respectives famílies començaven a mostrar-nos les seves cartes. Cap estava disposada a facilitar-nos les coses.
Últimament els meus pares insistien molt en que tornés a Barcelona, pensaven que aquesta era la millor manera d’acabar amb tot això. Cada vegada que parlàvem per telèfon era una discussió rere una altra i la situació cada cop era més tensa.
Per altra banda jo també veia que en Kaz era sotmès des de l’Iran a fortes pressions perquè tornés a casa i podia veure en la seva mirada que patia amb aquests enfrontaments amb la seva família, fins i tot començàvem a discutir entre nosaltres cada cop més freqüentment.
Mahatma Gandhi.
Varen passar vàries setmanes i la nostra relació avançava amb pas ferm i ràpid. Érem inseparables. Finalment vaig decidir-me a explicar a la meva família la relació amb en Kaz. Era una situació estranya; tenia un garbuix de sentiments, per un costat m’il·lusionava poder explicar a la mare que era feliç, que havia trobat a l’home de la meva vida, però per un altre costat tenia un terror immens a enfrontar-me a la seva reacció quan sabessin que l’home que estimava era musulmà.
La veritat és que la reacció del meus pares va ser entre gèlida i indiferent. Cap retret, cap advertiment, fins i tot els hi ho vaig repetir perquè no em va quedar clar que ho haguessin entès. Quan vaig penjar vaig entendre que per a ells aquesta relació era un simple passatemps. Fins i tot els tranquil·litzava pensar que així tindria companyia i no estaria tan sola. Amb el temps ja em farien veure que aquell noi no em convenia.
Als pocs mesos, en Kaz i jo, vàrem decidir anar a viure junts.
A la meva família això no els va fer gaire gràcia. Aquesta situació es començava a descontrolar i ja no veien tan clar que només fos una petita aventura de les meves. Pel que feia a la família d’ell no sabia molt bé quina era la situació. En aquest tema en Kaz sempre m’havia deixat una mica de banda. En realitat jo no sabia si ells coneixien la meva existència ni si sabien res de la nostra relació.
Feia sis mesos que vivíem junts i en Kaz va explicar-me que la seva mare volia venir a Londres. Al principi vaig estar contenta, finalment coneixeria a la seva família o almenys a una part. Fins ara només els coneixia per fotografies i per algunes coses que en kaz m’havia explicat.
Aquell matí, tant en Kaz com jo, estàvem especialment tensos. Tots dos corríem a fer els últims preparatius.
Ell va marxar a l’aeroport a buscar la seva mare i jo estava asseguda al sofà mirant com passaven els minuts i mossegant-me les ungles sense parar.
Finalment vaig sentir com s’obria la porta. El cor va començar a bategar-me a gran velocitat. Havia assajat mil vegades la salutació de benvinguda i, com sol passar en aquest casos, un cop vaig ser plantada al davant de la seva mare, vaig patir una espècie de síncope que no em deixava articular ni una sola paraula. Finalment només vaig poder oferir-li un tímid somriure.
Ella era una dona que només de mirar-la ja feia molt respecte. Va repassar-me de dalt a baix i va saludar-me secament.
Va entrar a la sala d’estar; jo continuava allà pal plantada fins que vaig reaccionar i els vaig oferir uns pastissets i un te que havia preparat durant la seva absència. Varen ser dies molt estranys. De seguida vaig entendre que la seva mare venia per emportar-se al seu fill. Ells també creien que fins ara tota la nostra relació havia estat un passatemps i havien fet la vista grossa, però ara havien vist que la situació havia canviat, vivíem junts i les coses es començaven a complicar.
Varen passar uns dies i la seva mare va marxar. No havia aconseguit el seu propòsit, en Kaz es quedava, però va advertir-me, amb molta educació, que el seu fill havia de casar-se amb una dona musulmana i no amb mi.
Estàvem atrapats entre dos mons. Tot d’una les nostres respectives famílies començaven a mostrar-nos les seves cartes. Cap estava disposada a facilitar-nos les coses.
Últimament els meus pares insistien molt en que tornés a Barcelona, pensaven que aquesta era la millor manera d’acabar amb tot això. Cada vegada que parlàvem per telèfon era una discussió rere una altra i la situació cada cop era més tensa.
Per altra banda jo també veia que en Kaz era sotmès des de l’Iran a fortes pressions perquè tornés a casa i podia veure en la seva mirada que patia amb aquests enfrontaments amb la seva família, fins i tot començàvem a discutir entre nosaltres cada cop més freqüentment.
divendres, 23 d’octubre del 2009
Entre Dos monS. Capítol - 1 -
"No tenia por a les dificultats: el que l’espantava era l’obligació d’haver d’escollir un camí. Escollir un camí significava abandonar-ne altres".
Paulo Coelho.
Assentada als esglaons de l’estàtua de l’Eros, captivada un cop més pels neons de picadilly, com una gota d’aigua al mig de la riada de gent que va i bé direcció a l’opulent regent street, la fresca brisa em colpeja un i altre cop la cara mentre penso si al cap de dos anys de tornat a seure aquí he trobat el que venia a buscar. Era una necessitat, una fugida endavant que havia de fer. La meva vida havia entrat en un carreró sense sortida, el pes dels dies queien sobre meu com lloses i ja no tenia res que em lligués a Barcelona. Així que vaig decidir iniciar una aventura que demà acabarà amb el meu casament.
La meva arribada a aquí va ser força més fàcil del que tothom m’havia explicat.
Uns catalans van acollir-me i van donar-me alguns consells per introduir-me en el mercat laboral anglès. La veritat és que vaig trobar feina amb certa facilitat.
Tota la meva història comença el meu primer dia de feina.
Vaig marxar amb el temps just per comprar un cafè amb llet gegant d’una coneguda cadena americana, anava carregada fins al cap d’amunt, carpetes amb documents i antics projectes, pel meu nou cap que volia donar-hi un cop d’ull. L’ascensor no arribava mai. Just abans d’agafar un atac d’ira vaig aconseguir fer-me un lloc en el maleït ascensor. Va portar-me fins al vuitè pis. Amb presses, vaig sortir distreta de l’ascensor, i sense saber com vaig topar amb un jove. Vaig caure de cul a terra, totes les carpetes obertes i el meu cafè amb llet sobre el seu bonic i immaculat vestit Armani. Vaig estar a punt d’entrar en estat de shock. A l’aixecar la vista tot el personal del despatx observa atònit la meva arribada a la feina. El jove, al que li havia esclafat el cafè amb llet, tranquil·lament va allargar-me la mà i em va ajudar a aixecar. Va recollir-me els papers mentre jo el mirava paralitzada per la vergonya. Va girar-se i va donar-me les carpetes.
Era un noi alt, cabells canosos i un nas amb molta personalitat. Va oferir-me un somriure i va acompanyar-me fins a la meva taula, va despedir-se i va marxar.
Els primers dies, entre la meva dificultat amb l’anglès i que tot just buscava el meu lloc en aquella nova vida, quasi no tenia relació amb ningú a part de la Lola, una dominicana que feia un parell d’anys també havia decidit iniciar la seva aventura anglesa com jo.
Un divendres la Lola va proposar-me anar a un pub al costat de l’oficina. Allà, els divendres, es reunien uns quants companys de la feina a prendre una cervesa i a fer petar la xerrada una estona.
Vaig acceptar encantada, feia dies que no tenia cap activitat fora de la feina i la veritat és que la soledat començava a apoderar-se de mi.
Així que vaig relaxar-me i vaig xerrar animadament amb tota aquella gent que feia setmanes amb qui intercanviàvem mirades i tímides salutacions. La Lola va convidar-me l’endemà a una festa que feia en Lock, un noi Polonès, i la seva xicota. Vaig acceptar sense ni pensar-ho.
Cap a les 6 pm, vaig agafar el metro i després d’un inacabable recorregut vaig arribar a Covent Garden. Era la primera vegada que hi anava. Vaig quedar captivada del lloc, era ple de gent. A la Piazza, al voltant d’un noi que tocava la guitarra com els àngels, hi havia un núvol de gent mirant-lo. M’hi vaig quedar fins que va acabar l’actuació. Tothom va aplaudir amb entusiasme. Vaig continuar per les galeries Central Market i vaig badar en un aparador ple d’objectes decorats artesanalment.
Després de caminar uns minuts vaig arribar al 7 de Neal Street. Era una bonica casa de dues plantes amb un jardinet curosament arreglat. Tres esglaons et donaven la benvinguda. Vaig pujar-los i just quan estava a punt de trucar la porta es va obrir. Vaig donar-me un petit ensurt. A l’aixecar la vista va aparèixer ell. Era el noi amb el que havia topat el meu primer dia de feina. Automàticament van venir-me al cap les imatges de la meva caiguda i del cafè amb llet sobre d’ell. Vaig notar com les galtes agafaven un intens color vermell. Finalment va preguntar-me si volia entrar o si preferia quedar-me allà fora.
Vaig reaccionar i vam entrar. Va agafar-me la jaqueta i va acompanyar-me cap a dins. Va oferir-me una copa de vi i va dir-me:
– Potser ha arribat l’hora de presentar-nos, no?
– Em dic Kaz.
Jo vaig fer un tímid somriure i amb un fil de veu li vaig dir:
- Jo Irene.
Vam estar tota la festa xerrant sense parar fins que en Lock va dir-nos:
– Escolteu, nosaltres anem a dormir. Quan marxeu tanqueu tots els llums, ok?
Eren les quatre de la matinada i tothom havia marxat. En Kaz va oferir-se per acompanyar-me a casa i vaig acceptar encantada. Quan vam arribar a l’entrada de casa meva va besar-me la mà i va marxar.
Vaig quedar-me plantada davant la porta mentre la seva silueta es fonia en la penombra de la nit.
En aquell moment vaig saber que aquell noi havia despertat en mi sentiments que tenia oblidats en un racó molt amagat del meu cor.
Al matí vaig llevar-me. Estava assentada davant un cafè que encara fumejava. Absent, recordava cada moment de la nit anterior. Per la finestra entrava un càlid raig de llum com encara no havia vist mai a Londres. El timbre va trencar la catarsi en la que estava absorta. Vaig obrir la porta i allà estava ell amb una vestimenta informal i una cistella de pícnic:
- Bon dia ! - va dir somrient.
- Has fet mai un pícnic al Hyde Park?
Estava atònita, no sabia què dir.
- Va canvia’t que marxem! - va dir-me amb una rialla a la boca.
L’herba desprenia una agradable olor a frescor i els ocells piulaven com una orquestra perfectament afinada.
Vàrem seure sobre una immensa manta vermella a la vora del llac Serpentine, sota una mil·lenària noguera. Des d’aquella privilegiada posició, vèiem uns bonics ànecs i uns elegants pelicans entrar i sortir de l’aigua.
Vàrem estar allí tot el dia. Per esperar el dinar, en Kaz va oferir-me un te que ell va anomenar “Chay”.
Per dinar havia preparat un menú típic del seu país.
Per començar, va oferir-me un “Abgusht” denominat “Dizi”; era un caldo amb carn de xai i cigrons. El va servir fent una espècie de ritu tradicional iranià. Després va servir-me un exquisit Kebab de xai acompanyat amb arròs i una salsa amb una espècie anomenada “Somag”. També va servir-me “Sangak”, un pa molt popular, però ja no podia menjar res més. Era una cuina molt diferent a la que jo estava acostumada. La meva dieta des de que havia arribat a Anglaterra consistia amb una gran varietat de sandvitxos, així que quan va oferir-me un assortiment de dolços de Oom i Yazd, Sohan i Kebabi, vaig haver de demanar una treva fins a l’hora de berenar.
Va passar el dia volant, el sol es ponia a l’horitzó i semblava que mai podríem parar de parlar i mirar-nos als ulls entre inacabables silencis, que només es trencaven quan uníem els nostres llavis apassionadament.
Vàrem recollir les coses i en Kaz va proposar-me anar a casa seva. Al seu costat em sentia segura, tornava a tenir la confiança en mi mateixa que feia temps que havia perdut. Ell era tan atent amb mi, l’interessava tot el que jo li explicava i a mi tot el que ell em deia; i el més important, sempre aconseguia dibuixar-me un somriure a la cara.
Vàrem arribar a casa seva. Vivia en una petita casa de lloguer a Drayson Mews. Antigament havien estat estables per a cavalls i ara les havien reconvertit en boniques casetes.
Vam entrar i vàrem seure al sofà. Hi havia una espectacular catifa Persa que donava la benvinguda amb la seva bonica combinació de colors. En Kaz, va posar una romàntica música ambiental, va servir-me una copa de vi francès i vàrem fer l’amor apassionadament tota la nit. Ell va adormir-se i jo l’observava estirada al seu costat. Dins el meu cap explotaven una pregunta darrera una altra de les quals no en tenia la resposta.
Proveníem de dos mons absolutament diferents. Si la nostra relació tirava endavant hauríem d’enfrontar-nos a un munt de judicis morals, retrets, preguntes i milions de savis consells basats en estereotips i tòpics preconcebuts dels quals molta gent no en tenen ni idea. Però ara mateix era feliç i no estava disposada a que la meva recargolada ment m’arruïnés aquell meravellós moment.
Continuarà...
Paulo Coelho.
Assentada als esglaons de l’estàtua de l’Eros, captivada un cop més pels neons de picadilly, com una gota d’aigua al mig de la riada de gent que va i bé direcció a l’opulent regent street, la fresca brisa em colpeja un i altre cop la cara mentre penso si al cap de dos anys de tornat a seure aquí he trobat el que venia a buscar. Era una necessitat, una fugida endavant que havia de fer. La meva vida havia entrat en un carreró sense sortida, el pes dels dies queien sobre meu com lloses i ja no tenia res que em lligués a Barcelona. Així que vaig decidir iniciar una aventura que demà acabarà amb el meu casament.
La meva arribada a aquí va ser força més fàcil del que tothom m’havia explicat.
Uns catalans van acollir-me i van donar-me alguns consells per introduir-me en el mercat laboral anglès. La veritat és que vaig trobar feina amb certa facilitat.
Tota la meva història comença el meu primer dia de feina.
Vaig marxar amb el temps just per comprar un cafè amb llet gegant d’una coneguda cadena americana, anava carregada fins al cap d’amunt, carpetes amb documents i antics projectes, pel meu nou cap que volia donar-hi un cop d’ull. L’ascensor no arribava mai. Just abans d’agafar un atac d’ira vaig aconseguir fer-me un lloc en el maleït ascensor. Va portar-me fins al vuitè pis. Amb presses, vaig sortir distreta de l’ascensor, i sense saber com vaig topar amb un jove. Vaig caure de cul a terra, totes les carpetes obertes i el meu cafè amb llet sobre el seu bonic i immaculat vestit Armani. Vaig estar a punt d’entrar en estat de shock. A l’aixecar la vista tot el personal del despatx observa atònit la meva arribada a la feina. El jove, al que li havia esclafat el cafè amb llet, tranquil·lament va allargar-me la mà i em va ajudar a aixecar. Va recollir-me els papers mentre jo el mirava paralitzada per la vergonya. Va girar-se i va donar-me les carpetes.
Era un noi alt, cabells canosos i un nas amb molta personalitat. Va oferir-me un somriure i va acompanyar-me fins a la meva taula, va despedir-se i va marxar.
Els primers dies, entre la meva dificultat amb l’anglès i que tot just buscava el meu lloc en aquella nova vida, quasi no tenia relació amb ningú a part de la Lola, una dominicana que feia un parell d’anys també havia decidit iniciar la seva aventura anglesa com jo.
Un divendres la Lola va proposar-me anar a un pub al costat de l’oficina. Allà, els divendres, es reunien uns quants companys de la feina a prendre una cervesa i a fer petar la xerrada una estona.
Vaig acceptar encantada, feia dies que no tenia cap activitat fora de la feina i la veritat és que la soledat començava a apoderar-se de mi.
Així que vaig relaxar-me i vaig xerrar animadament amb tota aquella gent que feia setmanes amb qui intercanviàvem mirades i tímides salutacions. La Lola va convidar-me l’endemà a una festa que feia en Lock, un noi Polonès, i la seva xicota. Vaig acceptar sense ni pensar-ho.
Cap a les 6 pm, vaig agafar el metro i després d’un inacabable recorregut vaig arribar a Covent Garden. Era la primera vegada que hi anava. Vaig quedar captivada del lloc, era ple de gent. A la Piazza, al voltant d’un noi que tocava la guitarra com els àngels, hi havia un núvol de gent mirant-lo. M’hi vaig quedar fins que va acabar l’actuació. Tothom va aplaudir amb entusiasme. Vaig continuar per les galeries Central Market i vaig badar en un aparador ple d’objectes decorats artesanalment.
Després de caminar uns minuts vaig arribar al 7 de Neal Street. Era una bonica casa de dues plantes amb un jardinet curosament arreglat. Tres esglaons et donaven la benvinguda. Vaig pujar-los i just quan estava a punt de trucar la porta es va obrir. Vaig donar-me un petit ensurt. A l’aixecar la vista va aparèixer ell. Era el noi amb el que havia topat el meu primer dia de feina. Automàticament van venir-me al cap les imatges de la meva caiguda i del cafè amb llet sobre d’ell. Vaig notar com les galtes agafaven un intens color vermell. Finalment va preguntar-me si volia entrar o si preferia quedar-me allà fora.
Vaig reaccionar i vam entrar. Va agafar-me la jaqueta i va acompanyar-me cap a dins. Va oferir-me una copa de vi i va dir-me:
– Potser ha arribat l’hora de presentar-nos, no?
– Em dic Kaz.
Jo vaig fer un tímid somriure i amb un fil de veu li vaig dir:
- Jo Irene.
Vam estar tota la festa xerrant sense parar fins que en Lock va dir-nos:
– Escolteu, nosaltres anem a dormir. Quan marxeu tanqueu tots els llums, ok?
Eren les quatre de la matinada i tothom havia marxat. En Kaz va oferir-se per acompanyar-me a casa i vaig acceptar encantada. Quan vam arribar a l’entrada de casa meva va besar-me la mà i va marxar.
Vaig quedar-me plantada davant la porta mentre la seva silueta es fonia en la penombra de la nit.
En aquell moment vaig saber que aquell noi havia despertat en mi sentiments que tenia oblidats en un racó molt amagat del meu cor.
Al matí vaig llevar-me. Estava assentada davant un cafè que encara fumejava. Absent, recordava cada moment de la nit anterior. Per la finestra entrava un càlid raig de llum com encara no havia vist mai a Londres. El timbre va trencar la catarsi en la que estava absorta. Vaig obrir la porta i allà estava ell amb una vestimenta informal i una cistella de pícnic:
- Bon dia ! - va dir somrient.
- Has fet mai un pícnic al Hyde Park?
Estava atònita, no sabia què dir.
- Va canvia’t que marxem! - va dir-me amb una rialla a la boca.
L’herba desprenia una agradable olor a frescor i els ocells piulaven com una orquestra perfectament afinada.
Vàrem seure sobre una immensa manta vermella a la vora del llac Serpentine, sota una mil·lenària noguera. Des d’aquella privilegiada posició, vèiem uns bonics ànecs i uns elegants pelicans entrar i sortir de l’aigua.
Vàrem estar allí tot el dia. Per esperar el dinar, en Kaz va oferir-me un te que ell va anomenar “Chay”.
Per dinar havia preparat un menú típic del seu país.
Per començar, va oferir-me un “Abgusht” denominat “Dizi”; era un caldo amb carn de xai i cigrons. El va servir fent una espècie de ritu tradicional iranià. Després va servir-me un exquisit Kebab de xai acompanyat amb arròs i una salsa amb una espècie anomenada “Somag”. També va servir-me “Sangak”, un pa molt popular, però ja no podia menjar res més. Era una cuina molt diferent a la que jo estava acostumada. La meva dieta des de que havia arribat a Anglaterra consistia amb una gran varietat de sandvitxos, així que quan va oferir-me un assortiment de dolços de Oom i Yazd, Sohan i Kebabi, vaig haver de demanar una treva fins a l’hora de berenar.
Va passar el dia volant, el sol es ponia a l’horitzó i semblava que mai podríem parar de parlar i mirar-nos als ulls entre inacabables silencis, que només es trencaven quan uníem els nostres llavis apassionadament.
Vàrem recollir les coses i en Kaz va proposar-me anar a casa seva. Al seu costat em sentia segura, tornava a tenir la confiança en mi mateixa que feia temps que havia perdut. Ell era tan atent amb mi, l’interessava tot el que jo li explicava i a mi tot el que ell em deia; i el més important, sempre aconseguia dibuixar-me un somriure a la cara.
Vàrem arribar a casa seva. Vivia en una petita casa de lloguer a Drayson Mews. Antigament havien estat estables per a cavalls i ara les havien reconvertit en boniques casetes.
Vam entrar i vàrem seure al sofà. Hi havia una espectacular catifa Persa que donava la benvinguda amb la seva bonica combinació de colors. En Kaz, va posar una romàntica música ambiental, va servir-me una copa de vi francès i vàrem fer l’amor apassionadament tota la nit. Ell va adormir-se i jo l’observava estirada al seu costat. Dins el meu cap explotaven una pregunta darrera una altra de les quals no en tenia la resposta.
Proveníem de dos mons absolutament diferents. Si la nostra relació tirava endavant hauríem d’enfrontar-nos a un munt de judicis morals, retrets, preguntes i milions de savis consells basats en estereotips i tòpics preconcebuts dels quals molta gent no en tenen ni idea. Però ara mateix era feliç i no estava disposada a que la meva recargolada ment m’arruïnés aquell meravellós moment.
Continuarà...
dijous, 22 d’octubre del 2009
ASTÈRIX I OBÈLIX, COMPLEIXEN ELS 50.
El 29 d’octubre de 1959 es van començar a publicar les aventures d’Astèrix i Obèlix al setmanari francès Pilote. Creat pel dibuixant Albert Urdezo i el guionista René Goscinny, celebren el seu 50 aniversari amb la publicació d’una nova aventura. L’aniversari d’Astèrix i Obèlix. El llibre d’or. Avui es posa a la venta a tot el món. A l’estat espanyol es farà una tirada de 300.000 exemplars en català, castellà, euskera i gallec.
Pels que no sou seguidors o simpatitzants de l’heroi gal i el seus companys d’aventures, us recomano que gasteu uns instants del vostre temps per donar un cop d’ull a alguna de les seves aventures. L’acció es situa en l’ocupació de la Gàlia durant l’imperi Romà i explica la resistència dels habitants d’aquest petit poblat enfront dels soldats romans.
Us faran passar una estona molt entretinguda, ja ho veureu.
Pels que no sou seguidors o simpatitzants de l’heroi gal i el seus companys d’aventures, us recomano que gasteu uns instants del vostre temps per donar un cop d’ull a alguna de les seves aventures. L’acció es situa en l’ocupació de la Gàlia durant l’imperi Romà i explica la resistència dels habitants d’aquest petit poblat enfront dels soldats romans.
Us faran passar una estona molt entretinguda, ja ho veureu.
dimarts, 20 d’octubre del 2009
LA JUSTÍCIA ÉS CEGA PERÒ HI VEU A LA FOSCOR, NO?
Sembla que visquem en un país de broma. Resulta que per cometre dues infraccions de transit “greus” pots anar a la presó, però per apropiar-te indegudament de més de deu milions d’euros, no!
No vull posar en dubte la resolució del jutge, que segur ha seguit la llei al peu de la lletra. El que qüestiono és la proporcionalitat dels càstigs que apliquem en diferents delictes.
Una altra pregunta que em faig, és si el “Sr”. Millet i el seu company de malifetes el “Sr”. Montull tinguessin un advocat d’ofici, com la majoria dels petit delinqüents que acaben a la presó, si la nit passada l’haurien passat a casa.
Així que ja ho sabeu, si heu de delinquir no us hi poseu per poc. Ah! i si us enganxen, mostreu penediment i poseu el vostre patrimoni a la disposició del jutge, que diu que això ajuda molt!
No vull posar en dubte la resolució del jutge, que segur ha seguit la llei al peu de la lletra. El que qüestiono és la proporcionalitat dels càstigs que apliquem en diferents delictes.
Una altra pregunta que em faig, és si el “Sr”. Millet i el seu company de malifetes el “Sr”. Montull tinguessin un advocat d’ofici, com la majoria dels petit delinqüents que acaben a la presó, si la nit passada l’haurien passat a casa.
Així que ja ho sabeu, si heu de delinquir no us hi poseu per poc. Ah! i si us enganxen, mostreu penediment i poseu el vostre patrimoni a la disposició del jutge, que diu que això ajuda molt!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)